ONOMÀSTICA

"Recuperar el nom de Castelló és una qüestió de justícia històrica"

El Consell ratifica avui la denominació oficial monolingüe en català de Castelló de la Plana. Fins ara eren oficials tant el topònim castellà com el català. EL TEMPS parla sobre les raons històriques que justifiquen aquest canvi amb Vicent García Edo, professor d’història del dret de la Universitat Jaume I de Castelló.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

-Vostè va participar, junt a altres experts, en un informe d’experts que va servir com a punt de partida perquè l’Ajuntament de Castelló tirara endavant el procés de revisió del topònim, que fins ara era oficial en castellà i en català. Per què el nom ha de ser Castelló de la Plana exclusivament?

El topònim ha de ser exclusivament el que estiga més arrelat a la nostra història, els nostres costums i la nostra llengua. És cert que la llengua és minoritària i menyspreada però no deixa de ser la nostra llengua. La llengua té una situació molt precària i està en risc seriós de desaparèixer en dos o tres generacions, a pesar que alguns s’entesten a parlar de suposades imposicions. Per tant, una iniciativa com la que ha pres l’Ajuntament de Castelló, ens dóna esperances que no tot està perdut.

-Fins ara hi havia la doble toponímia, en castellà i en català. Quines són les raons històriques que justifiquen aquest canvi?

En tota la documentació des de finals del segle XIII i durant 500 anys es va utilitzar el nom de Castelló. Quan comencem a tindre documentació en valencià escrivien dos noms diferents. D’una banda, quan parlaven entre ells, únicament utilitzaven la vila de Castelló, perquè no necessitaven posar el complement “de la Plana” perquè tot el món entenia de quin Castelló es tractava. En canvi, quan s’adreçaven a municipis més allunyats, s’afegia el “de la Plana”.  Això dura fins 1707, quan es promuga el Decret de Nova Planta, i s’imposa la castellanització. Aleshores el que tenim és que el nom de Castelló es va imposar per les armes, no per convicció. Aquesta és una qüestió de reparació històrica.

-En quin document apareix per primer cop el topònim Castelló?

Castelló apareix de moltes maneres en la documentació, però en primer lloc, en els documents, apareix en llatí. Fa més de 30 anys vaig fer un estudi per a un congrés d’onomàstica sobre l’evolució del nom de Castelló. En el segle XIII apareix com Castilionis o Castilione, sempre acompanyat d’un afegitó: planiciei burriane, perquè realment en els primers temps la plana era de Borriana, no de Castelló. Borriana era aleshores la ciutat important. A partir del moment de la fundació de Castelló va mantindre el nom de Castelló de Borriana durant un segle. I a partir de meitat del segle XIV a poc a poc es canvia el nom per la Plana. El motiu principal de la desaparició de la referència a Borriana és que a meitat del segle XIV la vila de Castelló va ser la seu de la Governació que hi havia més enllà de la Vall d’Uixó. Això li dona protagonisme a Castelló en detriment de Borriana. La primera volta que apareix Castilione de la Plana és en un document de l’arxiu de la Corona d’Aragó del 8 de març de 1239, un carta pobla d’una alqueria islàmica anomenada Benimahomet.

-I la primera referència en català?

En un document del 31 d’octubre de 1290 hi ha un referència en una concòrdia per les disputes que tenia Castelló i el municipi d’Almassora per l’ús de les aigües del riu de Millars. Potser hi haja un document més antic, però aquest és sobre el què tenim coneixement.  

-En el vostre informe manteniu que la castellanització de la ciutat “Castellón”, és errònia. El topònim castellà comença a utilitzar-se a partir del Decret de Nova Planta?

No, apareix abans del Decret de Nova Planta, quan s’inicia la castellanització, que comença quan entra a ostentar la corona un monarca de la casa d’Àustria. És a partir de Carles V i  Felip II, que es produeix la castellanització de la cort. Tots els virreis, de fet, eren castellanoparlants.  

Per això en 1564, Martín de Viciana, natural de Borriana, quan escriu una crònica del Regne de València, li la dedica a Felip II i la fa en castellà perquè aquest no parlava valencià. Quan fa la descripció de la vila de Castelló, en el text parla de “la vila de Castello”. Fixa’t com ell, que és de Borriana, no es planteja la possibilitat de canviar el nom.

Ara bé, a finals del segle XVI comencen a aparèixer moltes cartografies que es refereixen a Castellón. És una època en que molts mapes s’imprimeixen a Anvers i Amsterdam, però abans d’anar fins allà, han passat per la Cort de Valladolid o per les mans del virrei de València, que és castellanoparlant. Igual passa amb els mapes que s’imprimeixen a Itàlia. Tot plegat fa que el nom es normalitze més i més, i de fet quan a partir del segle XVIII ja només es fa cartografia a Madrid, sistemàticament apareix referenciada com Castellón de la Plana.

Ara bé, hi ha un document de 1705 de Antonio José Cabanilles que crida l’atenció ja que s’hi refereix com Castelló de la Plana. Això demostra que la gent de la vila de Castelló continuaven parlant en valencià. I finalment en 1812 en el mapa últim abans de la divisió d’Espanya en províncies el mapa del “Reyno de Valencia” de Juan José Carbonel diu clarament Castelló. Per tant, el nom ha estat present sempre però la Guerra de Successió ens va llevar la llengua, el dret i les tradicions.

-Ja en l’any 1981, la Societat Castellonenca de Cultura , a banda d’avalar el retorn del topònim valencià de l’època foral, va proposar esmenar la castellanització del nom de Castelló.  I encara abans, el 1964, ho va sol·licitar el cronista de la ciutat Sánchez Adell.

Són qüestions que desconec perquè, si bé vaig fer aquella investigació fa 30 anys, després no m’hi he dedicat més temps. Siga com siga, em sembla que recuperar el nom en valencià és una qüestió de justícia històrica. A alguns els agradaria fer desaparèixer una cultura que duu segles d’existència i que se sustenta en la voluntat de milers de persones. Del que es tracta és de restituir el nom de Castelló de la Plana com a denominació única, la qual cosa no significa que la gent haja de deixar de dir-li Castellón, si ho volen. Però perquè és lleve una “n” del nom oficial no se morirà ningú.

-El PP ha defès que l’eliminació del topònim en castellà significa “arrencar-nos un tros de la nostra història”, igual que ho seria demolir el remat del Fadrí perquè es va afegir al segle XVIII. Ciutadans,per la seua banda, ha dit que suposa “trencar la convivència pacífica” dels castellonencs i les castellonenques. Què respondria vostè, com a historiador, a aquestes crítiques.

Si aquestes persones donaren arguments encara tindríem ocasió de rebatre’ls, però és que no en donen d’arguments. Estem parlant de partits polítics que públicament han mostrat el seu menyspreu cap a la llengua i que, de fet, no l’utilitzen en el seu dia a dia.

-També el PSPV-PSOE, en un moment del procés, no va veure clar el canvi. Entre els mesos de març i maig de l’any passat, de fet, la regidoria de normalització lingüística  va celebrar unes conferències de divulgació sobre el tema, amb l’objectiu de convèncer més persones de la conveniència d’aquest canvi. Creu que van ser efectives aquestes xarrades?

Jo trobo que eren absolutament innecessàries, perquè a través de les conferències no vam canviar el criteri de ningú.  No és aquesta la qüestió; ells tenen un criteri polític i no tenen cap predisposició a escoltar els arguments de filòleg i historiadors.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.