—Quinze anys del grup de música familiar Trobadorets. Quin balanç en fas?
—Han sigut quinze anys fantàstics, que ens han donat per recórrer tot el País Valencià i per conèixer gent meravellosa. De cap de les maneres m'hauria pensat, quan vam començar aquesta aventura —quasi de forma casual—, que un projecte de música familiar en valencià, i fet a les comarques del nord, podria tindre el recorregut que hem aconseguit. En aquests quinze anys, hem fet més de 800 concerts i set discos. I, sobretot, hem guanyat cert reconeixement dins l'escena musical.
—Set discos en quinze anys significa un disc cada dos anys. Quines diries que han estat les vostres fites més notables?
—Diria que en Trobadorets hi ha hagut tres fases. Al principi, estàvem només Gerard i jo, i anàvem a duo. En un moment determinat, Gerard va tindre una malaltia i per substituir-lo va entrar un altre bon amic, Javi Rúa, a qui jo coneixia de la meua etapa al grup Tensos. Quan Gerard es va recuperar, vam passar a ser un trio. Durant aquesta etapa vam fer els dos primers treballs discogràfics, que vam fer amb mitjans absolutament precaris: un ordinador, una targeta de so i tres micros.
«Tenim una nova generació incorporada plenament al grup. Amb 'Creixem', Trobadorets obri una nova etapa»
Però, a pesar d'aquesta precarietat, el grup continuava endavant «i cada volta teníem més concerts». L'any 2015, amb el canvi polític al País Valencià, va marcar un punt d'inflexió per al grup, sobretot perquè els ajuntaments vam començar a programar més música en valencià i de tipus familiar.
Va ser en aquest punt que vam assumir que havíem de fer un pas endavant i incorporàrem nous músics que donaren una nova sonoritat al grup: Víctor Peris, a la percussió; Dani Chiva en el contrabaix; Santi Vicente, a l'oboè, el llaüt i la dolçaina... Amb ells ja en el grup, vam gravar el nostre primer directe, Una cançoneta i mo'n anem. Paral·lelament, va reobrir la radiotelevisió pública valenciana, i això ens va donar visibilitat. El 2022 vam arribar a fer cent concerts. Això va ser molt exigent i va suposar que els membres del grup anaren pujant i baixant del carro.
Ara, crec, obrim una nova etapa, fem un tercer salt, amb Creixem.
—Un disc que té una sonoritat diferent, més complexa.
—Creixem suposa un pas endavant. En primer lloc, perquè hem consolidat una plantilla jove. En segon lloc, perquè fins aquest disc, Gerard i jo mateixa ens havíem ocupat de la composició dels temes, amb la col·laboració de la resta de membres. En Creixem aquesta tasca ha recaigut en Marc Sanchis, trombonista, percussionista i un crac, en definitiva. Tots els temes —excepte dos d'Héctor Madueño— són seus. Per tant, tenim una nova generació plenament incorporada i integrada en el grup. I això ha permès fer un salt musical molt gran, també en les lletres.
—Fa estrany de dir, quan es tracta d'un grup de música familiar, però, efectivament, fa la sensació de ser un disc de maduresa...
—Clar, la diferència és abismal. Pensa que al principi érem guitarra i veu, i ara hi participen set músics de moltíssima qualitat. Tota aquesta evolució l'hem feta sense perdre la nostra essència.
«A voltes se m'apropa gent de vint anys i em diu: "Jo anava als teus concert". Això és bonic»
Tenim molt clar quin és el tipus de públic al qual ens dirigim. I tenint en compte això, el primer objectiu que ens marquem és que les criatures s'ho passen bé: que canten, que ballen, que es tiren per terra, que criden. Alhora, també volem transmetre uns valors, tant als xiquets i a les xiquetes com a les famílies: la sostenibilitat, la tolerància, la diversitat... I també hem de procurar que les famílies s'ho passen bé, perquè, al capdavall, són ells qui han de portar les criatures als concerts.
Aquesta és l'essència que no hem perdut des del principi. A això encara caldria afegir que sempre hem intentat mantenir dins el nostre repertori cançons tradicionals valencianes. Incorporar i mantenir aquesta part folk ha estat sempre una prioritat.
—El vostre primer públic ara va a la universitat. Com ho duus, això?
—Clar, el nostre públic va creixent, tot i que afortunadament se n'incorpora de nou. És bonic, quan una persona de vint anys se t'apropa i et diu: «Tu eres el de Trobadorets, no? Jo anava als teus concerts de menut!». En el concert pels quinze anys, va vindre una família que tenia dues filles amb molta diferència d'edat. La gran, havia vingut als primers concerts. I a la menuda la veies ara, quinze anys després, saltant i xalant com havia fet la seua germana. Això és ben bonic.
—En tot cas, dins el panorama de música familiar en valencià, us heu consolidat com un referent, junt amb altres com Dani Miquel o Ramonets.
—Tant Dani Miquel com Ramonets són referents. Dani és un crac, això és inqüestionable. I Ramonets ha sabut fer evolucionar també el seu projecte cap a una acadèmia musical, la qual cosa és molt interessant. I després tens altra gent, com Marcel el Marcià o la Factoria de Sons, d'Aitana Ferrer, el que passa és que potser amb un altre nivell d'entrega.
Si una cosa ens ha caracteritzat a Trobadorets, és que hem dit sempre sí a totes les propostes de concerts. I això ha estat una mica boig, especialment quan jo treballava a torns en una taulellera. Una volta recordo acabar el meu torn de nit i que m'arreplegara Gerard a la fàbrica i anar a fer un concert de matí i un altre a la vesprada. I, després, empalmar amb el torn següent. Una bogeria!
—Diries que la percepció de la música familiar ha canviat els darrers anys, que ha deixat de ser música de segona?
—Crec que des de 2015, amb el canvi polític, hi ha un canvi en aquest sentit. Abans, quan es pensava en la programació per a unes festes, per exemple, la música per als xiquets era un afegitó, l'última de les prioritats. Això ha canviat i ara tothom és conscient que hi ha un nínxol per atendre, perquè no es tracta de fer música per a infants, sinó per a les famílies. Això té a veure també amb la forma com ha canviat la manera d'esbargir-se. Abans, l'esbargiment era molt juvenil.
«Durant massa temps, molts sectors musicals de Castelló ni es plantejaven crear en valencià. Ha faltat escena i referents»
En part, crec que també té a veure amb la manera com la societat es mira la infantesa. Abans, se solia dir allò que els xiquets, a les cases, eren poc més que el gat. Ara, en canvi, les criatures són un focus d'atenció primordial. En part per això, cada volta hi ha més festivals d'adults que també programen música per a les famílies. Per a nosaltres, com a grup, és un canvi positiu, però també una responsabilitat.
—Quinze anys de trajectòria, però no heu aconseguit cap Premi Carles Santos o Premi Ovidi. És una espineta que teniu clavada?
—Et mentiria si et diguera que no. Hem tingut nominats al Carles Santos el A xalar!, Paco, com ens fas xalar i el de Tira-li. Com que aquests premis han desaparegut, el Creixem el vam tindre nominat als Premis Ovidi. Enguany pensàvem que teníem opcions, perquè, a més, Creixem és un llibre disc que hem fet molt acurat, amb disseny d'Ángela Moya, il·lustracions de Vane Julián i fotos d'Anna Ferro, però no ha pogut ser.
Si algun dia arriba un premi, benvingut serà. Som conscients que aquest país nostre és molt llarg, i que la part menys habitada i amb menys pes són les comarques nord.
—Precisament d'això volia que parlàrem. En les darreres dues dècades, han emergit grups de música en valencià molt potents, però cap no procedia de Castelló. De fet, amb l'excepció d'Esther, no hi ha caps de cartell de les comarques de Castelló. Per què?
—Passa un poc com amb Madrid i la resta d'Espanya, que si no estàs en el rovell de l'ou de València o les comarques centrals, ho tens més difícil per fer-te visible. Jo sempre pose l'exemple de Borriol i la quantitat de músics que han eixit d'allí o que hi tenen vinculació. Allà té el seu estudi Sam, que és el tècnic de so d'Auxili. El tècnic de so de La Fúmiga també és de Borriol. Lluís Suller, el bateria, és de Borriol.
Però el bon de veres és que, en tots aquests anys, no ha eixit un grup potent de les comarques nord. Crec que en això potser hem sigut també un poc apàtrides. Ací hi havia molts sectors musicals que això de crear en valencià ni s'ho plantejaven. És que, simplement, no hi havia escena ni referents i tampoc no es programava des de les institucions. I això va generar un buit. T'ho diuen molts artistes: que, durant molt de temps, quan tocaven a Castelló era per qüestions alternatives, per quatre duros.
Crec que això de generar referents és fonamental. Nosaltres, per exemple, hem volgut incorporar dones al grup i, a més d'Inma Martínez al saxo, tenim a Mar Zandalinas, que no només canta sinó que també toca. Pensem que això és important de cara a les generacions futures.
—Trobadorets fa saó?
—Clar. D'una banda, pel que fa a la llengua, perquè naturalitza el seu ús. Durant molt de temps hem sigut conscients que tenim un públic que passa per Trobadorets i després passa a altres grups. Abans, el 90%, a partir dels deu anys, es passaven a El Diluvi. Quan van plegar, el trànsit natural era a Auxili. Crec que propostes com les de Trobadorets naturalitzen el consum musical en valencià entre el jovent.
—Quinze anys seguits sobre els escenaris. Quanta corda li queda a Trobadorets?
—De moment, no ens hem plantejat parar. Òbviament, hi ha temporades que ens ve més de cara que altres, però sempre hem pujat a l'escenari amb il·lusió i ganes de fer xalar la gent.
—Però no és el mateix fer un concert per a nanos amb 53 anys que amb 38...
—No ho és, no [riu] L'energia que poso damunt de l'escenari és la mateixa; el que és diferent és el cansament posterior. Abans jo podia fer tres concerts seguits. Ara no crec que poguera, perquè la veu, pel cansament físic, se'm ressentiria.