En un racó del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya —un racó és una manera pobra de descriure aquella sala del Palau Marc que rep molts dels visitants—, descansa una llibreria monumental, un prodigi de l’ebenisteria, fusta de noguera treballada amb la tècnica del pinyonet (amb incrustacions d’os i de boix), sobre el qual es pot llegir «Remembra lo passat, ordona lo present, proveheix al esdevenidor». Va ser un encàrrec de Marià Aguiló, el poeta i bibliotecari que va passar bona part de la seva vida fent una feina ingent de transcriure tots els volums de literatura medieval en català que trobava (a les biblioteques de Madrid, València i Barcelona) i de recollir definicions de paraules per a un monumental diccionari que ell no veuria editat, però que Pompeu Fabra i Manuel de Montoliu s’encarregarien d’editar (vuit volums).
Aquest mes d’octubre, la Biblioteca de Catalunya —el fons de la qual va començar amb la biblioteca adquirida per Marià Aguiló— ha dedicat dues conferències a la figura del savi mallorquí i a la col·lecció de llibres que va anar adquirint i va permetre després la creació d’una biblioteca nacional.
Marià Aguiló va nàixer a Palma el 1825 en una família de xuetes, cosa que en aquell moment volia dir «viure en un cercle tancat endogàmic, en carrers determinats» de Ciutat, com explicava a la Biblioteca de Catalunya l’experta Margalida Tomàs i Vidal. Pel sol fet de formar part d’una nissaga amb arrels jueves, el destí d’Aguiló començava sentenciat a una vida més o menys reclosa en el seu barri. La sort, però, va voler que ell i un cosí seu fossin els primers xuetes a qui va estar permès ingressar en el Nou Institut Balear, i això va obrir una via d’estudis que li permetria continuar la seva formació a Barcelona, on descobriria una societat que no l’aïllava. «Fins i tot els mallorquins, a Barcelona no el tractaven com a xueta».
Abans, però, Aguiló ja havia començat a escriure en poesia i, si bé és cert que va començar la seva obra en castellà, en qüestió d’un any ja la feia pràcticament tota (el 99%, diu Margalida Tomàs) en català. Aquesta opció des de molt jove, en un moment que la Renaixença estava per arribar i el castellà s’imposava, serà una de les opcions que Aguiló —posteriorment acusat d’arcaista per membres de la Renaixença que escrivien les seves principals obres en castellà— sempre podrà exhibir com a signe de coherència.
Després d’uns anys, Aguiló comença a treballar a la Biblioteca de Sant Joan —germen de la futura Biblioteca de la Universitat de Barcelona— i es va formant entre una col·lecció de 40.000 volums que li permeten «omplir els buits de la seva formació anàrquica», en paraules de Margalida Tomàs. La seva poesia va creixent en paral·lel al moviment romàntic i a la seva formació va sumant coneixements de literatura medieval, gràcies als volums que troba. D’aquesta dualitat sortirà el seu doble interès per la literatura medieval, d’una banda, i de la literatura popular i tradicional (cançons, etc.) que també eren a la Biblioteca i que paral·lelament podia anar espigolant de terres mallorquines i catalanes.
A la dècada dels cinquanta del segle XIX, a Madrid es comença a crear el Cos Facultatiu d’Arxivers i Bibliotecaris, amb l’empenta de Cayetano Rosell i Aureliano Fernández-Guerra, que es fixen en Marià Aguiló i el convencen a treballar per guanyar-se la plaça de bibliotecari titular de Sant Joan i a presentar estudis que li donen mèrits per a aquest lloc.
Aguiló aprofita cada visita a Madrid per transcriure obres de la literatura catalana medieval que troba en les biblioteques d’Alcalá de Henares i de la capital.
El 1858 Aguiló guanyarà la plaça de director de la Biblioteca de València, al carrer de la Nau. Tot i que desitjava la plaça de Barcelona, Aguiló aviat trobarà a València nous tresors de la literatura medieval i un grup d’intel·lectuals amb els quals es podrà entendre, especialment amb Teodor Llorente.
I pocs anys després podrà presentar els primers resultats de les transcripcions fetes amb cura durant anys. Es tracta del Catálogo de obras en lengua catalana impresas desde 1474 hasta 1860. Publicarà 16 lliuraments amb 232 entrades, d’un total de 3.000 que tenia transcrites i que s’aniran editant al llarg del temps. Aquelles obres, escriu Aguiló per defensar la unitat de la llengua, són «testimonios irrecusables de la unidad y uniformidad del habla literaria entre Valencia y Catalunya, que aun hoy día subsisten».
La unitat de la llengua i la preservació de les varietats serà la seva obsessió a partir d’aquest moment durant prop d’una dècada, fins al 1866.
El 1867 torna a Barcelona i ocupa un lloc rellevant no només a la Biblioteca sinó també a l’organització dels Jocs Florals. Ell impulsarà, segons Margalida Tomàs, dos canvis de reglament perquè s’hi puguen presentar també mallorquins i valencians als premis i per declarar els Jocs Florals, no de Barcelona, sinó de Catalunya. Això ho canviarà, però li ho tornaran a tombar en l’edició següent.
El diccionari de mai acabar
Marià Aguiló havia començat, de manera paral·lela a l’edició dels textos medievals, un treball més propi de la filologia que de la literatura. Havia d’escollir solucions filològiques per transcriure les formes medievals i s’havia trobat amb milers de paraules que calia aclarir, de manera que havia anat fent paperetes de definicions que, a llarg termini, haurien de ser entrades d’un diccionari català. El 1863 en tenia recollides 40.000; al cap de deu anys, el doble. Hi havia una editorial que tenia la intenció de publicar el diccionari, però Aguiló no acabava mai. Pren com a col·laborador Tomàs Forteza. Els germans Espasa —de l’editorial del mateix nom— el pressionen. El 1880 Aguiló es retirarà a Mallorca amb totes les entrades de la lletra ema. La feina s’eternitza. Al cap de cinc anys, els Espasa ho deixen córrer i prefereixen publicar una nova edició revisada del Diccionari de la llengua catalana ab la correspondencia castellana y llatina (Diccionari Labèrnia), del valencià Pere Labèrnia (Traiguera, Maestrat, 1802 - Barcelona, 1860).
Tanmateix, com assenyala Margalida Tomàs, «en el material del diccionari, Aguiló troba una de les millors bases de defensa del seu propi model: la riquesa lèxica que s’hi recollia mostrava la vitalitat i la diversitat perquè la immensa majoria de mots, per molt que apareguessin en textos medievals, eren mots vius en ús».
En les baralles internes dels prohoms de la Renaixença, Aguiló era acusat d’arcaic, però en el seu diccionari mostrava tot el contrari: que el nombre de paraules vives era immens i només calia cercar en un indret o un altre del territori, en un ofici o altre del país.
L’altre punt a favor d’Aguiló era l’esmentada coherència. En Joaquim Rubió i Ors, a Lo Gaiter del Llobregat, parlava d’Aguiló amb condescendència com si fos fill seu, presentava el 1880 Breve reseña del renacimiento de la lengua y literatura catalanas. I Francisco María Tubino, que també l’acusava d’arcaic, publicava Historia del renacimiento literario contemporáneo de Cataluña, Baleares y Valencia, el mateix 1880.
Aguiló escrivia la seva història de la Renaixença en un volum de format epistolar que l’autor tampoc no veuria publicat en vida. Això, sí, l’escrivia en català, com havia escrit des dels 17 anys les seves poesies. Es publicaria posteriorment com Cartes sobre el renaixement.
Per desgràcia, la seva poesia no estava publicada íntegrament; el diccionari tampoc i les obres de material folklòric estaven pendents d'editar. El que sí que farà és anar retocant la poesia i la història de la Renaixença segons el seu interès. Si no tenia obra publicada, l’obra inèdita dibuixaria la seva coherència perfecta.
Aguiló encara es va ocupar de traslladar la biblioteca que dirigia des de Sant Joan de Jerusalem a l’edifici de la Universitat de Barcelona. Es va jubilar i va editar el Romancer popular de la terra catalana el 1893, i va continuar afegint definicions al diccionari. Un any abans de morir escrivia, des de Sant Julià de Vilatorta, on passava els estius: «Des que som aquí hauré fet prop d’un milenar de paperetes de paraules pel meu etern magatzem, que Déu sap si s’aprofitarà». El Diccionari seria editat posteriorment per Pompeu Fabra i Manuel de Montoliu.
També després de la seva mort, la Biblioteca de Catalunya es formaria amb la compra de la biblioteca de Marià Aguiló, que sumava uns 4.000 volums. Els exemplars més valuosos —com dos dels tres exemplars del Tirant lo Blanc de 1497 que es conserven al món (el tercer és a la Hispanic Society)—, estaven dins de l’armari llibreria que ara es pot veure al Palau Marc, seu del Departament de Cultura. «Remembra lo passat, ordona lo present, proveheix al esdevenidor» s'hi pot llegir entre les figures en fusta identificades com Lo Rey en Jaume, R. Montaner, Ramon Llull, F. Eiximenis, Ausias March i Mossen Corella.