Alosa, la tradició musical rejovenida

Cegats com estem pels focus de l’èxit de les músiques urbanes, banderí d’on s’enganxen les noves generacions a la música feta en català, potser no es valora amb prou èmfasi la tasca minoritària però molt valuosa d’un bon grapat de músics, amb molta presència i protagonisme femení, per recuperar i revitalitzar peces de la música tradicional passant-les pels filtres, la mirada i les eines de la contemporaneïtat. Alosa, un duo format a Barcelona que es va donar a conèixer el 2024 guanyant el Concurs Sons de la Mediterrània i publicant l’EP Oh Lai L’Om, planta amb força els peus en aquesta escena amb un primer llarga durada, El primer cant del matí, que es pot relacionar per afinitat estètica amb Tarta Relena —que col·laboren en el disc—, l’Arannà o Alidé Sans, artistes que reelaboren els materials de la tradició des de la subtilitat i les possibilitats expressives de la veu.

«Flors i violes», un dels avançaments del disc, resumeix molt bé aquesta filosofia. Percussions i instrumentacions senzilles, en què la veu de Giulietta Vidal i Irene Romo es posen en el centre per desplegar un tall bonic i vital, amb una lletra actualitzada que és alhora una declaració d’intencions, quan després de parlar d’un viatge del camp a la ciutat diu: «M’han dit que hi ha uns vailets / que han vingut a estudiar. / Venen a Barcelona, / són del Baix Empordà. / Agafen quatre coses / porten els instruments. / I estudien Jazz / i jo faig tradicional». Una de les cançons més adhesives de la temporada.

«El forner» aprofundeix en aquesta clau de tradició efervescent ara amb fons de contrabaix i acompanyant les veus amb un clarinet, aliança que en la tornada esdevé una preciosa harmonia. Mentrestant, la col·laboració amb Tarta Relena es tradueix en «Las alamedas», únic tall en castellà que, no podia ser d’una altra manera, té el seu atractiu en els jocs vocals, emfatitzats per una instrumentació subtil, escaient.

Amb «La dama d’Aragó» les cordes agafen les regnes amb boniques línies melòdiques i elegants pizzicatos en una curiosa relectura d’una peça tradicional, una cançó enèrgica, construïda en crescendo.

«Si el riu» se’ns presenta amb una clau més solemne i una lletra amb motius ecologistes («Si el riu està ofegat, / si el blat no es pot alçar, / serà que el món porta aigua, / volem controlar-la / i se’n va de les mans»), una mena d’havanera amb fons electrònic que, en algun moment, fa un gir sensacional, envers un ambient festiu, expansiu, amb un final efervescent amb la paraula alegria en els llavis.

Eufòria que en el disc —si no heu renunciat del tot al plaer quasi perdut de seguir la seqüenciació— s’enganxa amb una altra llepolia, una deliciosa rumba pop en col·laboració amb Habla de mí en presente amb arranjaments ben tirats amb pinzellades electròniques que enriqueixen el final. En contrast, una altra relectura d’un clàssic, «El cant dels ocells», que Alosa desconstrueixen amb guitarres i cordes amb flaires flamenques. Per tornar al terreny tradicional amb la visita a una joia de la música tradicional occitana, «Aquelles muntanyes», que sembla abordada als inicis amb un excés de timidesa. Fins que veus i violoncel esclaten en un tram final emocionant.

La sardana curta «Marieta cistellera», en la mateixa clau euforitzant i rejovenidora, tanca l’àlbum. Una altra fita, una més, producte de les noves fornades de músics sobre unes cançons que encara poden ser populars i conegudes entre els que venen. I entre els que vindran.