El film, dirigit per Pablo García Pérez de Lara, i produït per una productora que sempre ha fixat la seua mirada en la memòria històrica, Los sueños de la Hormiga Roja, parteix d’un fet no massa conegut per al gran públic en la recta final del franquisme. Entre els anys 1973 i 1975, centenars de persones foren traslladades des del Manicomi Provincial de València, conegut popularment com el Manicomi de Jesús, a l’Hospital Psiquiàtric de Bétera. Aquestes persones havien estat tancades en unes condicions lamentables i sotmeses a una sèrie de tractaments obsolets i inhumans, que la renovació de la psiquiatria posava seriosament en qüestió.
Amb el mestratge del psiquiatre Ramón García López, una persona que havia estat alletant-se del «moviment antipsiquiàtric», el corrent que qüestionava aquells mètodes, un jove equip de professionals s’encarregaren de rebre les persones que arribaven a Bétera en un estat penós, amb la personalitat i la identitat arrasades. I mamprengueren la tasca gens fàcil de retornar a aquests malalts mentals la humanitat, la dignitat i, en alguns casos —per això el títol del film—, la identitat.
Molts anys després, una d’aquelles joves professionals, la psiquiatra i activista del feminisme Maria Huertas, va relatar aquella experiència en un llibre, Nueve nombres (Temporal, 2021), que centrava la mirada en el pavelló 9 de dones de Bétera, tot just on va treballar Ramon García. El seu fill Pablo, un xiquet que visitava l’Hospital amb els seus pares i era testimoni precoç del que allí estava passant, convertit amb el temps en cineasta, ha fet convergir els seus records personals i familiars i el que es conta en el llibre de Huertas per posar dempeus un curtmetratge, Buscant el meu propi nom, concebut i materialitzat amb la delicadesa i la sensibilitat de qui està treballant amb materials que li són molt propers i estimats.
Com el mateix director diu, una pel·lícula «feta des de l’amor que he rebut dels meus pares, Nuria Pérez de Lara i Ramón García López». «Més que parlar del psiquiàtric, volia parlar de com cuidar-nos des de l’amor i la bellesa humana», explicava el director en un col·loqui a propòsit de la pel·lícula en el Consell Valencià de Cultura (CVC), un dels llocs on s’ha mostrat el film abans d’arribar a les sales.
Mirant al buit
Pablo Garcia recorda que en aquell pavelló 9 es feien tota mena d’activitats per humanitzar la convivència, com ara concerts, excursions i, fins i tot, festes com la de Cap d'Any. El futur cineasta convivia amb els pacients i el personal de Bétera, una experiència que el va marcar molt, «un viatge que no es va consolidar fins que no vaig llegir el llibre de María [Huertas], un llibre amb una mirada i una poesia molt cinematogràfiques».
La pel·lícula conserva aquest alè poètic, la qual cosa no implica que siga una història dura. A Bétera arribaven malalts que havien estat empresonats en cel·les amb el pis de palla, que rebien electroxocs i altres tractaments abusius i lesius. No havien estat tractats com a persones, eren números que no tenien interès en res, que no es comunicaven. «Tot això es podia canviar i s’havia de canviar», conclou Huertas. «Aquelles dones arribaven en una situació absolutament devastada, amb expressions de buit, d’ensurt. Sols buscaven un lloc on seure. Havien tingut una vida anodina, sense veu, sense contacte amb els familiars, amb els hàbits higiènics i d’alimentació perduts», relata la psiquiatra. «Davant d’això, sabíem com reaccionar, havíem d’humanitzar la situació. I l’arribada de Ramón García va ser un estímul; portava a sota del braç tota la transformació psiquiàtrica».
És l’arribada a Bétera de l’antipsiquiatria, però també de la «segona onada feminista», la desconstrucció de la idea de la «fràgil salut mental femenina, de la bogeria de les dones, una visió absolutament androcèntrica de la salut», explica Huertas. «Teníem fonaments teòrics, s’havia escrit molt sobre els manicomis com a llocs obsolets que destruïen les persones», rebla. L’estratègia va ser començar per l'elemental, ensenyar-los a dutxar-se, a menjar, a retrobar el gust per vestir-se. Per sobre de tot, però, «calia escoltar-les. Calia que escoltàrem els seus relats, les seues emocions. Calia validar la paraula d’aquestes dones, doblement estigmatitzades, per ser dones i per ser boges».
Cándido Polo va ser un altre dels joves psiquiatres que hagueren de bregar amb aquella situació. Per a ell, «la pel·lícula reflecteix la sensibilitat amb què es tractaven els uns amb els altres», però aclareix que en la ment dels promotors de l’Hospital de Bétera «no hi havia gran diferència respecte del model de Jesús». «El de Bétera era un projecte megalòman; les institucions franquistes volien fer el millor psiquiàtric d’Europa, segurament per mala consciència. Es tracta d’una història marginal de la Transició, quan totes les institucions repressives entraren en crisi», diu en referència a les presons, els centres de menors o els mateixos psiquiàtrics.
«Calia escoltar-les. Calia que escoltàrem els seus relats, les seues emocions, els seus relats. Calia validar la paraula d’aquestes dones, doblement estigmatitzades, per ser dones i per ser boges»
En tot cas, com s’ha dit, el curtmetratge no entra en aquests detalls, però resumeix l’essència del que va passar a través d’una narrativa austera i eficient, que fa parlar les imatges amb escenes d’una gran emotivitat, incloent-hi un inici i un final francament impactants. Amb un guió que va acabar enriquint-se gràcies a les aportacions de les intèrprets, actrius no professionals però amb problemes de salut mental diagnosticats, en una tasca col·lectiva molt ressenyable de posada en escena. Una d’aquestes actrius és Paloma Rubio, que confessa que li ha costat molt parlar del seu diagnòstic. «Hauríem de deixar de parlar de salut mental i parlar de salut emocional; a la majoria de les persones que patim aquest sofriment no ens han ensenyat a gestionar les emocions. Caldria que hi haguera una assignatura de salut emocional a les escoles», proposa Rubio.
L’actriu de Buscant el meu propi nom també és molt crítica amb la manera d’encasellar els problemes de salut mental amb la violència. «Ens centrem en l’esquizofrènic que ha matat, però jo he vist moltes persones properes a mi que s’han suïcidat. El que més m’ha ajudat és que em volgueren escoltar. Quan vaig demanar ajuda, algú em va dir: "Tranquil·la, Paloma; t’ajudarem"».
Rubio confessa que li feia por l'exposició que suposava aparèixer en la pel·lícula, «però em vaig trobar tan ben acollida, amb aquell respecte, amb aquella amabilitat...». Un rodatge que va ser «una pinya» amb la qual, uns i altres, van ser capaços d’«extraure bellesa i sensibilitat del sofriment». Tot per mostrar el moment en què el tractament de la salut mental es va humanitzar. Quan es va ajudar aquelles dones a trobar la seua identitat perduda.