Any d’efemèrides, al centenari del naixement de Joan Fuster, seixantè aniversari de la publicació de Nosaltres, els valencians i trentè de l’òbit de l’il·lustre assagista de Sueca, la Generalitat Valenciana, geni i figura, contraprograma amb una altra commemoració no tan eixerida, la dels quaranta anys de l’aprovació de l’Estatut de 1982. Vaja, aquell text als antípodes del pensament fusteria o, dit ras i curt, que sepultava les legítimes aspiracions d’autogovern dels valencians. Així, no fa molt el Sr. Ximo Puig —això de Molt Honorable li ve massa gran— ho anunciava a bombo i platerets, acompanyat de la consellera Rosa Pérez Garijo (d’EUPV, la IU hispànica a la valenciana), consellera de conselleria de nom ostentós, ni més ni menys que de «Participació, Transparència i Qualitat Democràtica», i de Joan Sifre, exsecretari general de CCOO del País Valencià, nomenat comissionat dels actes per a l’ocasió.
Deia el Sr. Ximo Puig, fidel lacai de l’amo de Madrid, que «des de Paco Brines a Joan Fuster, totes les persones, totes les maneres d’entendre la Comunitat Valenciana són possibles». Joan Fuster i Comunitat Valenciana? Ser tan muelle, tan babarota, tan rematadament muelle, perquè a més ho fa a dretcient, provoca manifestació tan lamentablement derisòria. En tot cas, la «Comunitat» és la de Francisco Brines, que no escrigué cap vers en la vida en la llengua del seu poble, i aquells —com diria Estellés— que «ens ompliren d’espases la sintaxi, d’arcàngels durament immutables a la porta dels cines, mentre reivindicaven prades de Garcilaso», la «Comunitat» que mostra impúdicament les vergonyes i defuig indecorosament la seva identitat. Precisament, per això etzibà Fuster al setmanari Qué y dónde (núm. 218, 24 de maig de 1982): «Continuarem dient “País Valencià”, perquè és una denominació clara, real i efectiva: designa —i lamente la cita— “país”, “paisatge” i “paisanatge”. O siga: història, terra i gent. La Comunidad —ni “Comunitat” han gosat dir!— serà cosa de papers. ¿O no?». Ep! I Fuster lamenta la citació, de la qual no esmenta l’autor, però la deixa córrer: «“país”, “paisatge” i “paisanatge”». Citació de l’espanyolista Unamuno, que els esbirros del Sr. Puig han convertit —ai llas!— en lema de l’Any Fuster. Ja n’he parlat en un altre lloc. No Sr. Puig, Sra. Pérez i Sr. Sifre, la pàtria de Fuster no és, precisament, la pàtria assumida i sentida pel premi Cervantes olivenc Brines, i quaranta anys després són dues realitats irreconciliables, mentre la una continuï sodomitzant i imposant-se sobre l’altra.
El 24 de maig d’enguany farà quatre dècades d’aquell —cito Fuster— contubernio que frustrava les esperances dipositades pels valencians no assimilats en «les possibilitats obertes al dia de demà», allò que a Fuster l’empenyé a escriure Nosaltres, els valencians. Fuster no s’estigué de criticar la forma i el fons d’aquell pacte entre el PSOE d’aleshores i l’extinta UCD de l’Adolfo Suárez, que porta com a conseqüència la mofa de la Comunidad. Tot plegat —rebla Fuster— «pura imbecil·litat taxonòmica». Ara bé, per una vegada, Fuster i el contubernista Emilio Attard coincidiren, en això de Comunidad i imbecil·litat. O, potser, bé que sabia Attard què havia escrit Fuster a Qué y dónde i s’atorgà, petulant, l’autoria de la «imbecil·litat»: «La imbecil·litat de “Comunitat Valenciana” és meua», com reconegué a El Temps.
Així que, atenció!, enguany celebrarem el quarantè aniversari d’una «imbecil·litat», amb el beneplàcit de les autoritats sucursalistes que regeixen la imbecil·líssima Comunitat, amb la finalitat de recordar-nos per enèsima vegada als valencians que poca cosa som. Dat i beneït, com digué fa segles el comte-duc d’Olivares, «es que tenemos a los valencianos por más muelles». Ah! I la mar de contents, alguns. Els anys, les dècades, els segles, passen i la nació s’exhaureix, perquè si perdem l’idioma mamat com vares mamar la llet (torno a parafrasejar Estellés, el «Cant de Vicent») València mor.
El dia de demà sortí brúfol
Què us diré? El que succeí el 24 de maig de 1982 no és motiu d’orgull, d’orgull nacional, per aquells, com Fuster, que confiaven en «les possibilitats obertes al dia de demà». El dia esdevenidor —vaja!— sortí brúfol. L’oposició antifranquista, davant una possible caiguda del règim, somiava en la ruptura, que després fou reconvertida en Transició, en II Restauració borbònica. Il·lusionada en aquell demà que anunciava Fuster a Nosaltres, els valencians, aquella oposició preparà sengles textos estatutaris, un elaborat en octubre de 1975 a petició de Joan Fuster i redactat pel recentment traspassat Enric Solà, quan el dictador agonitzava, l’anomenat Estatut d’Elx, per ser a la capital del Baix Vinalopó on fou donat a conèixer i al que donà recolzament el Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN). És el projecte d’Estatut d’Elx —atenció!— que pretenia restituir el nom de Generalitat, a imitació de la Generalitat republicana del nord del rierol de la Sènia, el que volia rescatar de l’oblit el dret valencià, i el que instituïa la divisió comarcal, l’elaborada per Joan Soler i Riber i reconeguda per la Gran Enciclopèdia Catalana, que, amb algunes matisacions, és la vigent oficiosament en l’actualitat.
Nogensmenys, l’Estatut d’Elx fou concebut per a una «ruptura» democràtica que mai no es produí. La II Restauració borbònica, altrament dita Transició, fou ben bé una altra cosa ben diferent i, en conseqüència, els partits que integraven llavors el Consell Democràtic del País Valencià prepararen un altre projecte de text estatutari, no tan ambició com el d’Elx (per això el PSAN votà en contra), fet públic en febrer de 1976 i que tingué el suport del Partit Socialista del País Valencià (PSPV), del PSPV —ep!— no del PSOE, que s’abstingué. En aquell temps hi havia un PSPV (valencià) i un PSOE (espanyolíssim), que, a terres valencianes, era un partit petit sense a penes militància; un partit, però, que per art d’encantament o quasi (els diners de la socialdemocràcia alemanya) acabà farcit de militants, oportunistes de tota mena, i engolí el PSPV. El PSOE, amb «E» ben ufana, finalment, liderà el procés autonòmic, des de la presidència del Consell preautonòmic i, amb l’excepció del president Josep-Lluís Albinyana, fent cas a les cabòries cavernícoles i anticatalanistes de la dreta autòctona (UCD i AP). I és que Albinyana fou vilment abandonat —apunyalat— per la direcció madrilenya del seu partit —el PSOE!— en abril de 1979, que pactà amb la catalanofòbica UCD l’adveniment a la presidència del Consell preautonòmic del retrògrad Enrique Monsonís. Alguns han batejat —penso que desafortunadament— totes aquestes maniobres preestatutàries com a «batalla de València», amb protagonisme de l’extrema dreta (el Búnquer Barraqueta li deien). I punyalades per ací, pactes a Madrid per allà, abaixades de pantalons arreu, el 24 de maig de 1982 —tatatatxaaaan!— habemus estatutum. Vaja, aqueixa perla jurídica —amb rang de llei orgànica—elaborada des d’una part per a aqueixa part, la del Francisco Brines no la del Joan Fuster, que renuncia a la història i ninguneja la identitat del poble al qual pretén representar i que ens han portat a l’atzucac on som ara, a ser la riota, per «molls» (blans, fluixos), de les nacionalitats i regions del Regne d’Espanya.
Un poble de «molls»
40 anys de què? Als beneficiats per Estatut tan alienador, francament, els té igual col que bleda la celebració. De fet —fixeu-vos— mai no han renunciat a les províncies generades per les administracions decimonòniques. Encara avui la tirallonga València, Castelló de la Plana i Alacant —expressada normalment a la castellana— sovinteja com a forma de referir-se a la Comunitat, i les respectives diputacions provincials, encara farcides de competències, actuen com a generadores d’identitat provinciana. Ah! I no oblidem que els límits provincials no coincideixen amb els del vell i sobirà Regne foral. En el seu moment, ja ho etzibà el superministre postfranquista Rodolfo Martín Villa (el minstre d’Administració Territorial de l’època), «les províncies ni tocar-les», així que a engolir-se els territoris històricament castellans incorporats a les províncies valencianes (Requena i Utiel a la de València i Villena i Saix a la d’Alacant) i a prescindir de Cabdet, localitat que manté el càstig històric a la qual la sotmeté el borbònic Felip V.
Bé, Joan Fuster, a qui ara apel·la el Sr. Ximo Puig cara a la galeria, denuncià convenientment aquell «contuberni» del 1982 que degradà els valencians a la condició de «molls». Escrivia a la nota breu que publica a Qué y dónde: «el contubernio d’UCD i PSOE», que votà l’Estatut valencià, el qual «no queda gens clar que siga “d’autonomia”. Però això no té importància. “La España de las Autonomías”, la LOAPA, i tota aquesta merdeta pactada, ens situa on érem: on deixà la cosa don Javier de Burgos [Motril, 1778-Madrid, 1849], quan va dividir el territori de la Monarquia en províncies». Efectivament, així va ser, «tota aquesta merdeta pactada» (atenció, Puig i companyia: «merdeta!») ens ha portat on érem, on Javier de Burgos, l’arquitecte de la divisió provincial espanyola, la deixà en 1833. Total fava, igual estic que estava.
En època del PePero Camps (el dels vestits), en el 2005, reformaren la bajanada de 1982. La reformaren els partits del règim, el PP i el PSOE. Òbviament, fou una reforma espúria, que no resolgué el conflicte entorn a la identitat valenciana, la denominació del país, la llengua pròpia dels valencians i els símbols històrics. A més a més una reforma que sacralitzà la divisió provincial del Javier de Burgos i mantingué la barrera del 5% per a obtenir representació a les Corts. Una reforma que difuminà qualsevol aspiració a una Agència Tributària pròpia, la qual —val a dir-ho— ni se la plantejaren. I pel que fa a l’administració de justícia, doncs que sigui tan castellana com sempre. Ah!: i sobre la recuperació del dret civil històric, doncs la cosa —entre riallades madrilenyes— no passà d’una mera declaració inofensiva d’intencions. O sia: una reforma sense substància, molla, per a una Comunitat de MOLLS.
Per què molls?
Amb l’apel·latiu de «molls», en clar i català, es referí el dietarista Pere-Joan Porcar (1560-1629), amb recança, a Coses evengudes en la Ciutat i Regne de València, a la condició submisa —submisa als amos de Madrid— dels seus compatriotes. I algú dirà, de segur, que la cosa ve de lluny. Dissortadament així és. L’avalot agermanat (1520-1521) convertí la noblesa valenciana, en altre temps orgullosa i arrelada al país, en una gernació alienada, acastellanada i de llepaculs de la cort instal·lada a Madrid. No debades, pel que fa a la cultura i a la vitalitat de la llengua pàtria (Joan Roís de Corella, el «rei» de la valenciana prosa morí en 1497) hi ha qui ha qualificat l’època de «decadència». I en aquella època decadent és quan sorgí el qualificatiu de «molls», etzibat pels qui —diguem-ne— predecessors de Joan Fuster, com Pere-Joan Porcar, criticaven les accions i els comportaments dels que —segueixo la narrativa del Sr. Puig— seguien l’exemple de Brines.
Molls o, dit a la castellana, muelles. Mireu: era l’any 1626 i al superministre de la monarquia hispànica de Felip IV (IV de Castella), el comte-duc d’Olivares, se li acudí, amb intenció depredadora, convocar corts dels estats de l’antiga Corona catalanoaragonesa: als catalans estrictes els convocà a Lleida, que ja els venia bé; als aragonesos a Barbastre, be, dins del reialme aragonès; i, vegeu, als valencians els envià a Montsó. Com que a Montsó? On és Montsó? A l’Aragó! Però que s’empatollen aquests castellans? ―murmuraren llavors alguns. Generalitat i Consell de València, òbviament, havien de dir alguna cosa i, bé, la digueren. L’estament militar (els nobles) de les Corts valencianes envià un emissari, Cristòfol Crespí de Valldaura, i la Ciutat de València un altre, Rafael Alconchel. I tots dos, com uns baldovins qualssevol, anaren a Madrid, a la villa y corte, a parlar amb l’Olivares. El superministre els rebé. Els emissaris valencians li demanaren per què els catalans i els aragonesos tenien les seues corts en llurs respectius territoris i els valencians no. Eh! Com ara! «I per què els catalans sí i nosaltres no?», greuge comparatiu per davant. I el Sr. Olivares, Sa Excel·lència Olivares, més tranquil que un pont, com un Pedro Sánchez avant la lettre, conten que els etzibà: «es que tenemos a los valencianos por más muelles».
Ja veieu: «más muelles», heu llegit bé, i l’Olivares es quedà tan ample. I des d’aleshores el complex de «molls» ha perseguit els valencians. Perquè què li contestà Cristòfol Crespí de Valldaura al comte-duc? Òbviament, en castellà, li digué submís: «Si vuestra excelencia quiere decir que son más blandos en rendirse al gusto de su rey y de sus ministros, aunque atropellen sus conveniencias y derechos, esto es un mérito más para conseguir lo que supliquen». Punyetes! «Muelles» perduts. Xe, com ara! Els polítics valencians, siguin del color que siguin, preguen a l’amo de Madrid que els tingui en consideració tal «mèrit» i esperen —molls— la gràcia. No ens estranyi, doncs, l’Estatut que en 1982 ens atorgaren a Madrid i la satisfacció mollesca amb la qual el celebren avui. Però Cristòfol Crespí de Valldaura, moll però no babau, insistí, i el comte-duc, xulo ell, li replicà: «el rey ha de partir mañana inevitablement; irá a Zaragoza y de allí a Monzón; si el Reino de Valencia estuviese en aquella villa, le tendrá las cortes, sino desde allí se verá lo que se ha de hacer». I el Regne de València, regne de molls, hi anà.
Amb la cua entre les cames tornaren Cristòfol Crespí de Valldaura i Rafael Alconchel a València. I ara què fem? Manifestació. No, aleshores no s’estilava això. Els valencians ―muelles!― anaren a Montsó. Se l’engoliren! Una vegada allà (30 de gener de 1626), però, els valencians insistiren, ara en la llengua oficial i única del Regne, que tals corts fora del Regne no es podien fer. I el rei, molt espanyol ell, es féu l’orni, ni cas, no entiendo. Quedaren que, si més no, el rei jurés els Furs, solemnitat preceptiva perquè no ho havia fet encara, però el rei, a la seva, no ho féu. No ho féu i no passà res!
Olivares pretenia que les corts d’aragonesos, valencians i catalans estrictes li aprovaren la Unió d’Armes o, el que és el mateix, que l’antiga Corona catalanoaragonesa s’avingués a contribuir —a pagar!— a les despeses militars «imperials», imperials castellanes. Aquesta «unió» amagava també el desig, la mateixa dèria castellana de sempre, com Olivares transmeté per escrit al rei, d’unificar Espanya: «Tenga Vuestra Majestad por el negocio más importante de su monarquía, el hacerse rey de España: quiero decir, señor, que no se contente Vuestra Majestad con ser rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, conde de Barcelona, sino que trabaje y piense, con consejo mudado y secreto, por reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla, sin ninguna diferencia, que si Vuestra Majestad lo alcanza será el príncipe más poderoso del mundo».
A Olivares, els catalans del Principat aviat li veieren el llautó i no acceptaren la Unió d’Armes, ni donar diners ni res. Només faltaria! Aragó cedí, de mala gana, i València ―ai llas!― el que el rei vulgui. Desastrós: les corts valencianes acordaren un donatiu de 1.080.000 lliures. Vatua! I d’on traurem aquests diners? I, a més a més, s’imposaren lleves de joves per a ingressar a l’exèrcit («mili» obligatòria), des del 1637 un home per cada cent cases per a servir en la guerra contra els francesos. Hi hagueren protestes? Sí. Finalment, quan l’esclat de la Revolta dels Segadors, al Principat, aquestes lleves foren suspeses. El virrei valencià, Ferran de Borja i Aragó, envià informes sobre les possibles alteracions a València a conseqüència de la crisi al Principat català. No passaren, però, de temors. La classe política valenciana autòctona, domesticada, calçasses, no estava per moviments subversius. I és que quan conclogueren les corts de 1626, el 21 de març, afirmaren, en castellaníssim castellà: «Señor: El Reino de Valencia que está aquí representado en sus tres estamentos, fidelísimo siempre a Vuestra Majestad y a su real corona, da las debidas gracias a Vuestra Majestad y besa sus reales manos por la merced que le ha hecho en haberle tenido las presentes cortes, las cuales confía resultarán en gloria de Dios, servicio de Vuestra Majestad, terror de sus enemigos, bien y provecho del Reino». Mel·liflus fins a l’extenuació! Molls! Més d’un milió de lliures a canvi de res i tan contents. Bé, no tot el Regne era així, però la classe dirigent regnícola inicià una deriva que resultaria fatal. Vaja! Fatal des de l’òptica de qui sent el poble valencià com a subjecte històric i desitja la seva pervivència en el temps. Òbviament, correcta dels qui el senten com una prolongació de la Meseta ponentina, els del «contuberni» de 1982 i els qui ara, cofois, a bombo i platerets i, de segur, alguna banda de música, celebraran aquella «merdeta pactada» que ens condemna a la subalternitat i, temps al temps, si no ho apanyem, a la desaparició.