Literatura

Fons de formes

La vesprada del 20 de gener de 2006 es va produir el penúltim atac a la llibreria 3i4. Fons de formes és un recull de relats, o novel·la coral, que assaja d’explicar en clau política i narratològica els relats socials que hi ha darrere d’aquestes agressions; i per a fer-ho empra les eines que li són pròpies a la literatura: la invenció, l’observació i la reflexió, sense oblidar, és clar, l’humor. Ara oferim un fragment d’aquesta obra de Salvador Company (València, 1970), que guanyà el Premi Octubre Andròmina de Narrativa 2018 i que enguany publica 3i4.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Lexicografia (‘Relat repetitiu’)

—Escolta, has parlat amb el xiquet?

—Què?

—Que si has parlat hui amb el xiquet…

—Sí, és clar.

—Segur?

—Què vols dir? Li he fet un bes en arribar, com sempre.

—I li has preguntat per l’escola?

—Sí, i m’ha dit que tot bé. Que què ha passat?

—Tu pregunta-li què els han explicat hui en classe de Valencià…

—Per què?

—Perquè la professora els ha dit que allò d’ahir a la llibreria del costat d’El Corte Inglés va ser un atemptat; un atemptat feixista, els ha dit… Tu et creus?

—La de Valencià no és la xica eixa que a principi de curs duia una samarreta que deia Barbaritat Valenciana amb l’escut de la Generalitat?

—Sí, i davall Conselleria d’Especulació… I com que sol anar tan ajustadeta i els fa caure la bava a tots els nanos, el xiquet repeteix el que els diu com si fóra el catecisme!

—Bé, amor meu, això és normal a eixes edats, tampoc no cal fer-ne un món! En fi, no sé, si vols puc anar a parlar amb ella…

—Ah, sí, és clar! Per a parlar amb eixa figa voladora el senyor sí que té temps, però per a les reunions de l’AMPA, no, eh? Doncs el que has de fer és parlar amb el teu fill, que només us veig junts quan fan el València a la tele!

 

—Senyo!

—Sí, Jorge?

—És queee… 

— Sí?

—És que mon pare…

—Digues, home!

—És que diu que no és veritat el que ens vares dir ahir sobre aquella llibreria, perquè ell passava per allí i ho va vore.

—Ja, i què és el que us vaig dir que no és veritat?

—Doncs que no va ser un atemptat, perquè un atemptat és quan els de l’ETA posen una bomba i maten algú!

—A vore, Jorge, el que jo vaig dir fou que era un atemptat feixista contra la llibertat d’expressió, i pel que fa a les bomb…

—I això què és, que cada u diga el que li done la gana, no?

—No ben bé, Vicente. La llibertat d’expressió…

—Però eixos que entraren a la llibreria també tenien llibertat d’expressió, no?

—Sí, és clar, però…

—I si només varen tirar uns llibres per terra i varen cridar coses valencianistes, per què dius que era un atemptat?

—“Coses valencianistes”? Qui t’ha dit això, Vicente, ton pare?

—Sí, però el cas és que tenien dret de dir el que volgueren, no?

—Home, és clar que sí! Però sense negar el dret dels altres de tindre opinions diferents, no trobes?

—Senyo!

—Digues, Jorge.

—I què vol dir exactament feixista? És que mon pare diu que els catalanistes també són feixistes, perquè…

—Mira, Jorge, això, li ho preguntes a Ximo en classe d’Història, que ja està bé de romanços! Ara continuem amb els pronoms febles, que els hem d’acabar hui i van per a l’examen!

Hi hagué males cares i alguna protesta com els pronoms. Llavors Vicente va somriure i va dir en castellà i en veu prou alta perquè tothom el sentís:

—Heu vist, feixisme pur: ací tampoc no hi ha llibertat d’expressió!

I la classe va esclatar a riure.

 

Exegesi de ‘Relat repetitiu’

Aquest tipus de relat és el que conta més d’una volta el que ha passat una sola volta (una altra mostra en serien els SMS de Così fan tutte). Cal tenir en compte, doncs, que Lexicografia és també un relat repetitiu perquè reprèn l’endemà, i l’endemà de l’endemà, el breu metarelat de Costumisme. Tanmateix, també és repetitiu perquè una situació com la que es narra a la segona part del relat: els estudiants de primària o secundària repetint les consignes blaveres que han sentit al casal o a casa per a desautoritzar la persona que els ensenya Valencià, és una constant a les aules. O, més aviat, ho ha sigut durant dècades, quan el conflicte lingüístic —el famós i fictici debat a propòsit del nom de la llengua— encara tenia sentit; ara, valencians i valencianes congratulem-nos i en peu alcem-se, la preeminència del castellà resulta tan indiscutible, i potser tan irreversible, que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua sembla haver aconseguit l’objectiu fundacional amb què aquells dos líders carismàtics de dos partits rivals, l’edificant don Eduardo i el planer Joanignasi, van acordar crear-la fa més de deu anys: la pax linguæ. Al·leluia, doncs, i requiescat in pace!

Hi havia, però, una altra possibilitat evident de fer un relat repetitiu per a Fons de formes: cercar a les hemeroteques, virtuals o no, les notícies, quan n’hi haja, de les múltiples agressions prèvies a la mateixa llibreria i d’aquella posterior que esmente al Pròleg i que es narra a Segones parts, les quals començaren als anys setanta i inclouen pintades, destrosses, intimidacions i explosius (el lector també pot consultar amb aprofitament l’article de Santi Cortés “El llibre, un perillós enemic: atemptats contra la llibreria Tres i Quatre (1970-2007)” a L’Espill núm. 38, tardor de 2011); d’aquesta manera, tot s’ha de dir, obtindríem un fals relat repetitiu, una altra deformitat de les formes narratives per tal d’expressar la deformitat profunda d’una societat en què sovintegen fets com aquests. Lexicografia, en canvi, conta dues vegades, tres amb la versió al·ludida de Costumisme, una de les diverses agressions ultres a aquella llibreria, que no és, ni de bon tros, l’única entitat que n’ha patides, ni l’única llibreria: els darrers anys, en traslladar-se la Tres i Quatre a l’edifici Octubre, la llibreria de la Universitat de València, que resulta més accessible, li ha pres el relleu com a blanc preferit de les ires bibliofòbiques… Així doncs, si atenem al context, amb Lexicografia tindríem també una forma narrativa teratològica o, almenys, mutant: un relat repetitiu històricament iteratiu.

Convé indicar també que és molt probable que els estudiants d’una classe de Valencià, almenys a València capital i a la seua perifèria, s’adrecen majoritàriament en castellà al seu professor o professora, malgrat l’assignatura. Si l’escena tingués lloc, diguem-ne, a Gandia, a Alcoi o a Vila-real, on el vernacle no és encara del tot una assignatura de llengua estrangera, fóra més versemblant que fessen servir menys el castellà, almenys a classe; els continguts del diàleg, però, serien gairebé els mateixos, perquè sempre hi ha a les aules, si més no, un Jorge i un Vicente...

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.