Amb comissariat de l’anterior directora de la institució, Nuria Enguita, i de Sonia Martínez, la persona que va portar interinament les regnes de l’IVAM fins a l’arribada de Blanca de la Torre, «Escena 1» plantejava una mostra aparentment diàfana pel que fa al fil conductor, però amb una concepció oberta i elàstica que jugava amb el paisatge com a acció més que com a simple representació. En aquesta nova exposició, amb Sonia Martínez de nou com a comissària en col·laboració amb Carles Àngel Saurí, es planteja una reflexió al voltant del concepte de latència, d’allò que hi ha ocult en les obres i que s’activa amb la mirada de l’espectador, generant noves preguntes.
Cada peça, individualment, és capaç d’activar aquest tipus de mecanisme de recepció. La cosa, tanmateix, es posa interessant quan, de totes les possibles combinatòries d’una col·lecció tan nodrida com la de l’IVAM —més unes altres peces requerides per a l’ocasió— s’opta per una tria concreta, per una seqüenciació determinada, en un espai preconcebut. Aquella fricció genera una sèrie «d’ecos i reverberacions», un relat. Que ens vol parlar d’una col·lecció viva que, al seu torn, fa viu el museu.
Després, és clar, hi ha la mirada, la manera de situar-se davant el fet artístic i resignificar-lo. «És el públic qui dona sentit a mirar-se i mirar-nos. Els museus són llocs vius on es construeixen nous significats a través de la interacció. Volem convidar que no sols vegen les obres, sinó que les senten, que les pensen des de la seua pròpia existència i que participen activament en aquest diàleg que genera l’exposició», aclaria el co-comissari Carles Ángel Saurí.
Comptat i debatut, la mostra ens enfronta a mig centenar d’obres de 23 artistes de diferents èpoques i procedències, amb un arc temporal que va des del 1925, amb un poderós autoretrat de la fotògrafa i escriptora Claude Cahun, fins a l’actualitat, amb peces com Cruzados d’Olga Diego, un mural ceràmic del 2024 recentment adquirit per l’IVAM. Un segle d’art, en termes esfèrics, que permet mostrar adquisicions de diferents èpoques, incloent-hi algunes de les més recents.
Viatge a través de la matèria
El primer impacte de l'exposició és una peça de Bruce Nauman, de nom alambinat però descriptiu (Maqueta per a túnels: mig quadrat, mig triangle i mitja circumferència amb una doble perspectiva falsa), una instal·lació gran, rotunda, que el visitant ha de circumval·lar, però que transmet la fragilitat de les coses inacabades, a punt de fracturar-se. Un treball sobre la matèria per anar més enllà amb connexions amb peces que veurem en les sales següents.
És el cas Floating garden, d'Ibon Aranberri o Aschehaufehn VII, über Quader, de Reiner Ruthenbeck. La primera va ser un projecte específic per al PS1 Contemporary Art Center de Nova York que sols es va presentar en l'estadi d'esbós, una peça dinàmica, que s'adapta als espais expositius i que en les sales de l'IVAM apareix com un estranyament ordenat bosc de vidres —amb un origen curiós: restes de les ampolles de les inauguracions del PS1 anterior a l'adscripció al MoMA— dipositats sobre estructures quasi marcials.
La peça remet als processos novaiorquesos de gentrificació, però també es poden fer lectures en clau contemporània. Mentrestant, la instal·lació de Ruthenbeck transmet la poètica del contrast de materials, l'oposició entre la certesa geomètrica del cub, la seua duresa, i la incertesa etèria de la cendra que s'hi diposita a sobre.
Jocs de contrastos que trobarem, amb una altra orientació, en la reedició del muntatge que va acollir l'IVAM l'any 1990 de Joan Cardells, un fascinant mostrari de camals i jaquetes confeccionades amb cartró i uralita, un material, aquest darrer, bandejat dels processos constructius per la seua toxicitat. El cartró ací és el vincle amb les maquetes i patrons de la confecció tèxtil, una activitat amb la qual Cardells estava familiaritzat des de menut. I al fons, pegada a la cristallera, com observant la peça de Richard Serra muntada en l'esplanada, trobem Xinès fregant-se les mans, de Juan Muñoz, una escultura del 1995, una mena de trencament de la quarta paret expositiva, de convidar els visitants a imitar aquesta figura i treure el cap per albirar l'exterior. Una expressió burleta, la de la figura, que es pot interpretar fins i tot com una crítica a les derivades pecuniàries de l'art. En realitat, una picada d'ull dels comissaris a l'amistat entre ambdós artistes.
Un esperit juganer, no exempt de rigor reflexiu, que s'estén als fragments recuperats d'una mostra recent de l'IVAM, Un exercici de violència (2021) de Guillermo Ros, de qui es recuperen alguns dels seus inquietants rosegadors per fer estralls —metafòricament parlant— en el mobiliari del museu. Tot i la sornegueria de la resignificació, un exercici necessari de treure solemnitat a les institucions, les criatures de Ros continuen conservant el seu poder de pertorbació.
En la darrera sala, el pis òptic de Juan Muñoz, que ens condueix a una paret amb balcons i uns estranys éssers ataronjats contemplant-nos des de dalt, tanca l'itinerari. Durant aquest, a les parets, se'ns han proporcionat més inputs relacionals, com ara el tractament del temps i la paraula en Ángeles Marco, Mar Reykjavic o la mateixa Claude Cahun, una artista l'obra de la qual no s'entén sense l'enriquiment de l'expressió fotogràfica a través de la literatura. Connexions tan evidents com les que hi ha entre Construcció-deconstrucció, Albufera, de Diana Blok —producte d'unes jornades fotogràfiques fetes a València el 1985— amb el còmic d'Ana Penyas que reconstrueix amb mordacitat i precisió dècades d'història a la costa valenciana.
Una referència al que és autòcton, que salta a la vista en l'obra referida adés d'Olga Diego, una de les més recents. En altres casos, el fil conductor és més eteri, subtil, com el que tracen els comissaris entre Peel, el vídeo d'Àlex Reynolds, que representa una mena de diàleg en espera, i l'escultura de Susana Solano, Bura IV, on l'espera s'escenifica a través del buit, de l'aire que passa entre els braços de l'escultura de rotang.
Aquesta metodologia de les escenes proporciona possibilitats combinatòries quasi infinites per a una col·lecció tan ben nodrida com la de l'IVAM. Amb tot, «Escenes 2» tanca una etapa pel que fa a la manera de mostrar la col·lecció: Blanca de la Torre té la intenció de mostrar els fons de manera permanent en dues sales habilitades a l’efecte. Dues concepcions cosides en tot cas per la mateixa intenció: la de continuar ensenyant als públics presents i futurs el que hi ha en els budells de la institució.
Escena II. Latències
Comissaris: Sonia Martínez Navarro i Carles Àngel Saurí
Coordinació: Maria Jesús Folch
Institut Valencià d’Art Modern
Fins al 7 de setembre de 2025