A la memòria de les persones grans, encara ressonen les sonoritats que van acompanyar la seua quotidianitat laboral i domèstica durant bona part de la seua extensa biografia. Batre el blat, llaurar la terra o dormir la xicalla estava íntimament lligat a uns càntics ben particulars i originals de cada pam de territori del País Valencià, com ara «Arranquen vinyes», una cançó popular d'Alcàsser (Horta Sud) que va popularitzar anys enrere una de les veus més prodigioses del panorama nostrat, l'apoteòsica La Maria.
Aquell cant lligat a la terra, als dominis de l'aixada i la corbella, del cabàs i antigament dels saragüells, és només una mostra de la gran quantitat de cançons populars incardinades en la fonoteca personal dels més vells. Un repertori que ha estat recopilat per amants d'aquesta tradició sonora, però que encara roman massa inaccessible per a estudiosos i, general, per al conjunt del públic. I més si es tracta de fer consultes de manera digital.
És cert que les forces botàniques van aprovar en la legislatura passada «crear una fonoteca de música popular valenciana que permeta posar a l'abast de la ciutadania els fons de la Fonoteca de Materials de la Generalitat Valenciana, en format obert, gratuït, descarregable i accessible, com també continuar la digitalització de materials i unificar arxius etnomusicals deslocalitzats en diferents institucions i fons», però fins ben entrat l'any 2024 no es va posar la primera pedra. La tardança ha provocat un informe del Consell Valencià de Cultura que reclama la seua constitució de manera urgent i esbossa un pla perquè complisca amb l'objectiu de protegir aquests béns sonors.
Un patrimoni menyspreat
L'organisme assessor de la Generalitat Valenciana, a través del prestigiós músic, expert en la tradició sonora valenciana i membre de la institució, Vicent Torrent, denuncia com durant bona part del franquisme va menysprear-se aquest patrimoni musical: «En èpoques relativament recents, al voltant de la dècada de 1950, la baixa valoració que patia la població valenciana de tot el que fa referència a la seua identitat, la seua cultura i la seua llengua, mostrava un rebuig particular del so característic que mostrava la música tradicional autòctona i de la manera de cantar de la població rural».
«Aquest rebuig era incrementat pel prestigi i l'aura de modernitat que aportaven les noves músiques afroamericanes que venien a innovar la mentalitat sonora d'una nova època que feia la seua aparició i que ubicava el so tradicional en el lloc d'allò que calia superar», contextualitza. De fet, assenyala que aquell menyspreu «va anar canviant per un respecte progressiu a partir del canvi de sensibilitats que es va produir al voltant del 1968». Tanmateix, indica que «eldèficit d'autoestima de l'època precedent no va desaparèixer totalment i ha arribat als nostres dies en distintes prevencions».
El Consell Valencià de Cultura explica que «la música culta en Occident ha anat separant-se estèticament dels estils de les músiques populars i han anat desenvolupant-se en molts aspectes per camins divergents de la lògica sonora tradicional». «Ha estat aquesta una de les causes, a banda de la moderna globalització cultural, de la decadència i la fugida del talent en l'estètica musical popular», agrega amb l'objectiu de subratllar com aquestes sonoritats atresoren «un valor patrimonial en perill d'extinció perquè són portadores d'un sistema expressiu que pot aportar novetats interessants a l'actual musical de consum que va simplificant-se i homogeneïtzant-se».
Camí lent i feixuc
Malgrat el desinterès que hi havia aleshores per aquestes expressions de la música popular, va haver-hi iniciatives que van ser pioneres en la recol·lecció d'aquestes sonoritats. Un d'aquests projectes fou l'Institut Valencià de Musicologia i Folklore, creat l'any 1948, que amb el suport de la Institució Alfons el Magnànim i «l'acció decidida del mestre Manuel Palau van posar en marxa el primer treball de camp realment important en el camp de la recopilació de música de tradició oral valenciana».
L'altre gran actor de recuperació foren els Tallers de Música Popular i el seu treball de fons sonors recollits en arxius de la Fonoteca de Materials. «Es tracta d'un conjunt d'àudios i d'arxius sonors de música de tradició oral valenciana, institucionals, promoguts per la Generalitat Valenciana i de la seua propietat. Aquestes gravacions van ser fetes amb l'objectiu directe i principal de ser publicades, no com a materials subsidiaris», descriu l'informe de l'òrgan assessor de l'Administració valenciana.
Els enregistraments són el resultat d'un programa escolar que va ser protagonitzat per xiquets i xiquetes de 10 a 12 anys que van recollir les cançons dels seus majors a partir del curs escolar 1984-1985 i durant set temporades educatives. Fins a 14.000 alumnes van formar part «d'una aventura memorable i digna de ser recordada, subratllada i retinguda en l'imaginari col·lectiu valencià en benefici de l'autoestima que tant de bé fa en una societat com la nostra». «Eren milers de persones escampades per tot el país i connectades amb milers de ciutadanes i ciutadans d'unes generacions anteriors, també naturals del país, que ja han acabat la seua vida», referma.
Polsar l'accelerador digital
Les institucions públiques valencianes ja compten amb una part digitalitzada, però el naixement d'aquesta fonoteca, a parer de l'anàlisi del Consell Valencià de Cultura, s'albira en un horitzó no massa proper. Arran d'aquesta tardança en la seua posada en marxa, recomanen a la Generalitat Valenciana impulsar «un pla urgent de creació d'un repositori en internet per a encabir els arxius sonors públics de la música de tradició oral valenciana custodiats i gestionats per la direcció adjunta de Música de l'Institut Valencià de Cultura».
«El pla de creació d'aquest repositori hauria de concretar un termini de temps breu per a la seua inauguració, atès que han passat massa anys d'ençà que la major part de la població ha abandonat l'ús del disc i utilitza les plataformes que internet ofereix per a sentir i obtenir música», apunta l'informe. «Ha passat ja més d'una dècada des que els curadors dels arxius públics de la Generalitat van advertint de la necessitat de crear aquest repositori», reiteren per a pressionar sobre la urgència cultural de materialitzar aquesta iniciativa.
De fet, defensen «la inauguració immediata del repositori només pujant l'arxiu sonor de fons publicats de la Fonoteca de Materials amb les informacions acreditatives i aquelles altres informacions que, per ser material publicat, no exigeixen molt de temps» i la «publicació en les plataformes comercials del mercat informàtic, com ara Spotify, d'una selecció de 50 àudios de les interpretacions més adients de la Fonoteca de Materials». Fins i tot, es proposa organitzar un esdeveniment de presentació i de promoció d'aquest arxiu a la radiotelevisió pública i els mitjans de comunicació.
Paral·lelament, s'aposta per elaborar «un pla de construcció del repositori», «una assignació pressupostària suficient per a complir els terminis d'aquest pla de creació del repositori i perquè es proveïsca el personal necessari per a arribar als objectius temporals», així com que «es genere un programa estable i eficaç per a promoure i incitar l'ús del repositori». L'informe del Consell Valencià de Cultura planteja, per a rematar les seues recomanacions, impulsar els processos per protegir mitjançant la categoria de Bé d'Interès Cultural Immaterial aquest arxiu. Tot un crit d'alerta per recuperar i difondre a l'abast de tothom un patrimoni musical incalculable.