Milers de persones prenen el sol a les platges de Barcelona mentre els soldats republicans desembarquen a la costa mallorquina per intentar reconquerir l'illa per a la República. L'agost de 1936 el fotògraf Joan Andreu Puig Farran tan aviat retratava banyistes a la Barceloneta com milicianes intentant reconquerir Mallorca per a la República o aviadors republicans en terres aragoneses preparant-se per bombardejar Saragossa. Si fins al 1936, Joan Andreu Puig Farran havia immortalitzat les desigualtats socials entre rics i pobres, barraquistes i burgesos, actrius i castellers; pagesos i modistes o tenistes i boxejadors, el cop d'estat de Franco l'estiu del 36 radicalitza els extrems. Ja no es tracta de desequilibris socials, sinó de les diferències abismals que genera un conflicte bèl·lic: els que gaudeixen en una platja i els que desembarquen en una altra armats i disposats a matar; els que viatgen per plaer i els que piloten avions de guerra. Guerra i falsa sensació de pau.
Bona part dels negatius de Joan Andreu Puig Farran s'han mantingut ocults durant anys; alguns encara no s'han trobat per dues raons: perquè en va deixar força en una masia de Prada de Conflent que després no va poder localitzar i perquè va amagar molts negatius a casa seva per no arriscar-se a més depuracions.
Puig Farran va fer força retrats de la Guerra Civil des del bàndol dels republicans —unes per encàrrec de formacions polítiques; altres per a mitjans de comunicació com La Vanguardia, L'Instant i Última Hora. En acabar la guerra, es va exiliar i l'Estat francès el va rebre amb el càstig a diversos camps de concentració, fossin a la Catalunya del Nord (Argelers) o a l'Arieja. No sabem si aquesta decebedora acollida va pesar en la seua decisió de tornar, però el fet és que el fotògraf va rebutjar una oferta de feina del Clarín de Buenos Aires i «es va acollir al retorn de repatriats que l'any 1940 va oferir el nou règim dictatorial», com explica Toni Monné Campañà, un dels comissaris de la primera exposició de l'obra de Puig Farran des de la seva mort fa quaranta anys. Va ser de nou internat en un camp de concentració —aquest cop a Miranda de Ebro— i va ser el seu final com a fotoperiodista perquè el franquisme no li va permetre publicar en mitjans de comunicació mai més. Posteriorment, es dedicaria novament a la fotografia, fent societat amb l'avi de Monné Campañà, Antoni Campañà, però es van dedicar a fotografia publicitària i corporativa, i especialment a les postals. El 1953 va tornar a Mallorca a fotografiar, com a objecte de postals, platges on disset anys abans havia fotografiat milicians que desembarcaven per intentar prendre Mallorca als revoltats contra la República —sense èxit.
Ara el Centre de Fotografia KBr de la Fundació Mapfre (sota la torre Mapfre de Barcelona), exposa les fotografies de la seva època més lliure a «Joan Andreu Puig i Farran. La dècada convulsa (1929-1939)». La família ha permès l'accés dels comissaris de l'exposició, Toni Monné Campañà i Arnau Gonzàlez i Vilalta, a una col·lecció d'un miler de plaques fotogràfiques, una mostra que s'ha completat amb fotografies publicades per Puig Farran a La Vanguardia.
Arnau González i Vilalta, que dona context històric d'aquella època al catàleg de l'exposició, destaca l'efecte que «la gran Barcelona: un escenari descomunal» degué provocar en Puig Farran: una ciutat d'un milió d'habitants segur que va impressionar el fotògraf que venia d'un poble de mil habitants, Belianes, i una ciutat, Lleida, de tot just 40.000. Encara més quan va arribar a la ciutat coincidint amb l'any que celebrava l'Exposició Internacional de Barcelona, el 1929: «Un inici de carrera que coincideix, precisament, amb aquell gran esdeveniment del 1929 —a les acaballes de la dictadura del general Primo de Rivera— amb què la ciutat va fer un salt a la modernitat urbana, per exemple mitjançant la construcció del Metro Transversal, del qual Puig Farran esdevindrà fotògraf oficial durant dècades».
La mostra del Centre Kbr té un interès històric evident, perquè Puig Farran va ser testimoni d'un moment polític clau i inclou fotografies de la quotidianitat de personatges claus de l'època: Francesc Macià en un sopar familiar (febrer del 1931); el president Lluís Companys triscant pel Montseny (1934) i parlant amb Manuel Azaña; Lluís Nicolau d'Olwer fent cua per votar (febrer del 1936); el conseller de Cultura Bonaventura Gassol en un acte d'homenatge a Gràcia B. de Llorenç al Centre Català de l'Havana (amb estelada inclosa), etc.
Algunes d'aquestes fotografies ja són, elles mateixes, instantànies valuosíssimes d'una època, però la col·lecció sencera, amb els contrastos socials, econòmics i culturals que s'exposen, evidencien la complexitat d'aquella societat: gitanos polonesos en barraques; nens catalans fent cua als magatzems Jorba; actrius, ballarines, policies, manifestants contra Lerroux, modistes celebrant la festa de Santa Llúcia, pidolaires, la il·luminació original del nou Montjuïc, morts en accident de cotxe, morts assassinats... I tot culminat per la bogeria de la guerra, entre multituds a Barcelona i en solitari al front: l'arribada del vaixell soviètic Zirianin a Barcelona; l'homenatge del cònsol rus a la tomba de Francesc Macià, el front d'Aragó en plena trinxera o un batalló alpí desfilant per Barcelona (el gener del 1938).