En la dècada dels noranta, dos germans lleonesos, Miguel i José Morán, convenceren un jove alcalde de la població costanera de Benicàssim, Francesc Colomer, aleshores en Esquerra Unida i anys després responsable de Turisme amb el Botànic, d’organitzar en la ciutat un festival de música independent. Parlem d’uns anys en què els festivals —el Sónar havia nascut un any abans per a un altre nínxol— eren poc menys que una excentricitat. La primera edició, en un velòdrom, amb un cartell de campanetes —The Charlatans, Supergrass i Los Planetas— va reunir 8.000 persones. La sement d’un model que barrejava cultura musical ...
Dossier
Alimentant una altra bombolla turbo-capitalista
El qüestionament sobre el model de macrofestivals musicals no és nou. Amb tot, l’entrada de fons d’inversió estrangers en aquest mercat ha portat el debat a un altre estadi, amb implicacions econòmiques, culturals i de sostenibilitat. I no poques derivades ètiques amb el conflicte de Gaza de fons.
Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges
Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.
Ja ets subscriptor? Accedeix-hi