«Jo no havia fet avortaments per vocació, sinó d'una manera absolutament circumstancial, en un moment determinat, com una mesura diguem-ne, també, de lluita política... Com a metge, crec que cal donar un servei des del naixement fins a la mort del pacient». Així responia Pere Enguix a la periodista Fúlvia Nicolàs en una entrevista que va concedir a EL TEMPS. Era l'any 1986 i el nom d'Enguix s'havia fet habitual a les pàgines de Tribunals i Societat dels mitjans de comunicació. Tres anys abans, Enguix havia estat processat per practicar avortaments, en un moment en què la pràctica estava legalment penalitzada. Fins a quinze anys de presó va arribar a sol·licitar el fiscal per al fundador de la clínica Acuario. L'onada de solidaritat per part del moviment feminista fou brutal, un termòmetre de com la sensibilitat social en aquest àmbit estava transformant-se. Enguix, que s'havia autoinculpat, esdevingué un símbol d'integritat professional i resistència cívica.
Aquell episodi el situà com una persona cabdal en la lluita pel dret a l'avortament, que havia estat insistentment reivindicat pels incipients col·lectius feministes que emergiren amb el trànsit des de la dictadura cap a la democràcia. Però, com el mateix Enguix reconeixia en aquella entrevista, ell no interrompia embarassos «per vocació». En absolut. Els feia perquè aplicava una visió humana i integral a la seua professió. I, sobretot, perquè l'obsessió de la seua vida fou atendre les necessitats de les dones, habitualment ignorades per una medicina profundament androcèntrica.
L'home pro vida
«Si alguna cosa era Pere Enguix, era un home pro vida», resumeix Julia González expresidenta de la Xarxa de Dones de la Marina Alta, on el ginecòleg ha deixat una empremta profunda. La clínica Acuario que ell comandava, de fet, esdevingué una referència a escala europea en la promoció del part respectat. Moltes de les tècniques que ell començà a aplicar a principis dels vuitanta i que es veien, aleshores, com propostes
Julia González: «Si alguna cosa era Pere Enguix, era un home pro vida»
estrafolàries —parir dins una banyera, per exemple—, han estat incorporats a poc a poc a la sanitat pública. Enguix fou, al capdavall, un pioner.
Nascut a Carcaixent, l'any 1948, al si d'una família de classe treballadora, va estudiar medicina per vocació. De bon començament pensà a decantar-se per la traumatologia, però finalment s'abocà a la ginecologia. Amb els estudis sense finalitzar, muntà, junt amb un grup de col·legues de la facultat, un centre de planificació familiar a la plaça del Xúquer de València. Del que es tractava era de proveir informació a les dones. El franquisme i el nacionalcatolicisme havia privat diverses generacions dels coneixements mínims elementals al voltant dels seus òrgans reproductius. Ja no cal dir sobre el plaer o la sexualitat. No s'ha de passar per alt que l'any 1978 la venda, divulgació i propaganda de mètodes anticonceptius estava sancionada amb penes d'arrest major.
En aquell centre de planificació familiar clandestí, de seguida van capir el drama de desenes de dones, joves i grans, que els arribaven amb el trauma d'un embaràs no desitjat.
Un aliat pel dret a decidir
La cosa no era nova. D'avortaments, se n'havien fet sempre. Algunes trobaven en remeieres i curanderes una solució. Unes altres, amb més possibles, volaven a Londres o viatjaven fins a París. Segons càlculs de la sociòloga Josune Aguinaga, entre la dècada dels seixanta i 1985, 40.000 dones van travessar la frontera amb aquest propòsit. Periples, en tots els casos, traumàtics. Entre els moviments feministes cada volta més consolidats (l'any 1976 havien tingut lloc les Jornades Catalanes de la Dona i un any després les del País Valencià) els drets sexuals i reproductius esdevenien un element central de les seues reivindicacions. Hi havia voluntat de fer coses, però hi mancava uns mínims coneixements tècnics.
Entre 1980 i 1986, la clínica Acuario va ferentre 5.000 i 6.000 interrupcions voluntàries de l'embaràs
És així com aparegué en escena Françoise Samoyault, una activista francesa que practicava avortaments al seu país i que es prestà a travessar la frontera de tant en tant per transmetre els seus coneixements. Fou d'ella que Pere Enguix i altres facultatius, metges o infermeres, aprengueren a aplicar el mètode Karman, una tècnica mitjançant aspiració que es podia aplicar abans de les dotze setmanes de gestació. La necessitat d'oferir aquest servei estava fora de qüestió. En l'entrevista abans esmentada, el mateix Enguix calculava que entre 1980 i 1986 havia fet entre 5.000 i 6.000 interrupcions voluntàries de l'embaràs.
Allò, tanmateix, li valgué la persecució judicial. Al capdavall, l'avortament estava penat amb presó. Processat l'any 1984, el seu fou un dels molts casos que van proporcionar gasolina als moviments feministes. «Nosaltres parim, nosaltres decidim!» era el lema que ressonava pels carrers.
«Per pagar la fiança que li demanaven, vam organitzar un gran concert a la plaça de bous d'Ondara, en el qual es va programar Maria del Mar Bonet, Al Tall i els sevillans Lole i Manuel», recorda l'activista Julia González. A Dénia tingué lloc una gran manifestació. Fins en dues ocasions va xafar la presó: una, el 1981; l'altra, el 1983.
El bon parir
«El processament de Pere va ser una cosa que ens va colpejar a totes. No feia ni dos anys que jo havia parit a la seua clínica el meu segon fill», recorda l'escriptora pegolina Elvira Cambrils, que recorda amb total nitidesa participar en la mobilització a favor del ginecòleg. Perquè, a principis dels vuitanta, Enguix i el seu equip havien agafat notorietat per les interrupcions voluntàries d'embarassos, però també —i cada volta més— per la seua obstinació per un nou abordatge dels parts.
A Beniarbeig, Enguix i el seu equip donaven a les dones l'oportunitat d'experimentar un part respectat, una idea totalment novedosa.
La Paridera li digueren a aquell indret de Beniarbeig en plena natura. Un espai a mig camí entre una cova i un iglú, que ressemblava un úter, on la protagonista era la mare i el ginecòleg, i el seu equip d'acompanyants. En realitat, Enguix i el seu equip no s'inventaven res. El seu canvi de perspectiva s'inspirava en Frederic Leboyer i el seu llibre Per un naixement sense violència i pels llibres de Michel Odent, Bien Naitre i Gènesi de l'home ecològic.
«Probablement, el nom de Pere Enguix es va fer mediàtic pel tema dels avortaments, però, a parer meu, fou en el camp del part on va fer les aportacions més valuoses —recorda Consuelo Català, integrant des de bon començament d'Acuario—. Veníem d'una medicina biologicista, que considerava la dona embarassada com una dona malalta, sense drets sanitaris. La paraula de la dona no hi comptava i més que com a subjecte era tractat com a objecte. Pedro va subvertir això completament. Va donar la paraula a les dones i, sobretot, va escoltar-les». Aquella manera d'abordar el procés del part i el naixement li va valdre, de fet, no pocs recels dels estaments mèdics i, més concretament, dels seus col·legues ginecòlegs. De vegades, els recels esdevingueren menyspreu.
Tanmateix, més i més dones acudiren a ell, ja fora a Beniarbeig o a la clínica que tenia a València. «Jo havia viscut ja un part amb la meua filla gran en un hospital convencional i va ser un procés que no vaig gaudir —recorda Elvira Cambrils—. Per això em vaig posar en mans de Pere. Va ser una situació que recorde molt bonica, al costat del meu home i de la meua filla. Vaig parir a les sis del matí i al migdia ja estava a casa amb el meu fill en braços». Al xiquet, que avui ja té 43 anys, li digueren Pere Joan. L'un, pel ginecòleg; l'altre, pel pare. «Si em demanes un atribut que destacaria de Pere, ho tinc clar: la humanitat», assegura Cambrils.
Consuelo Català: «La paraula de la dona no hi comptava i més que com a subjecte era tractat com a objecte. Pedro va subvertir això»
«Ara és fàcil sentir parlar sobre medicina integrativa i holística. Però en la dècada dels vuitanta els postulats que defensava Pere eren completament trencadors —reflexiona Coni Peris, fisioterapeuta que va treballar al seu costat des de 1988—. Ell defensava uns plantejaments que estaven al marge del sistema».
Ell i el seu equip van encapçalar lluites de forma pionera. No fou, de fet, fins a l'any 1985 que l'Organització Mundial de la Salut no va aprovar les Recomanacions sobre els drets de naixement de mares i bebès. El Ministeri de Sanitat va tardar fins a 2007 a aprovar l'Estratègia de part normal. L'any 1991 va quedar finalment absolt per haver practicat avortaments.
Una mort discreta, un llegat fecund
Enguix entenia l'individu com una unitat, sense seccions ni especialitzacions i des de la convicció que la funció de la medicina no era lluitar contra la malaltia, el dolor o la mort, sinó acompanyar les persones a viure, a reproduir-se i, també, a morir.
Tot i que menys conegut, seua fou també la idea de crear l'any 1982 la granja escola Baladre, un espai de més de 12.000 metres quadrats, sota la serra de Segària, a Ondara, on promoure el contacte dels xiquets i les xiquetes amb la natura. Un espai per reconnectar, que continua obert amb l'esperit del seu fundador i sota la batuta d'un dels cinc fills que va tenir amb la seua còmplice i companya de vida, Maribel Bataller.
La mort de Pere Enguix, el 16 de juny passat, és, doncs, una notícia trista. No deixa de sorprendre com ha passat de desapercebuda la seua defunció, més enllà de les fronteres de la Marina Alta. Els qui el van conèixer diuen que, en part, això s'explica pel seu tarannà discret i poc donat als afalacs. Pere fou un home d'anar per feina. «Per canviar el món, cal canviar la manera de nàixer», deia sovint. Amb determinació i convicció ell va canviar el món i la vida de moltes persones. El seu llegat a favor d'una medicina més humana resta per sempre més com el llegat fecund d'aquest aliat de les dones.