Agradarà més, agradarà menys, deixarà indiferent, però la cosa ha anat així: sobretot després de la pandèmia, una nova generació d’artistes connectats amb el reggaeton i altres gèneres urbans van començar a dominar l’escena en català amb noves sonoritats, reproduint el creuament d'estils de l'escena mestissa però amb molt més pes del factor digital, una molt considerable despolització dels textos —de vegades també de les actituds— i un tractament lingüístic de les lletres farcit de castellanismes, anglicismes i paraules provinents dels nous argots juvenils, senyes d’identitat que provoquen hiperventilacions diverses.
Molts d’aquests debats han caducat. Més enllà del model de llengua, hem viscut el naixement i consolidació d’una plèiade d’artistes que han dotat la llengua catalana —amb tot el que això implica— d’una escena que ha enganxat milers de joves i s’ha connectat als corrents musicals globals. O, expressat d’una altra manera, de no haver sorgit les Mushka, Julieta, The Tyets, La Fúmiga i companyia, el jovent dels territoris de parla catalana escoltaria la mateixa música, però ho faria en castellà. La fractura generacional en el consum musical seria segurament fatídica per a la llengua, la qual cosa aconsella ser prudent a l’hora d’atorgar responsabilitats que no els pertoquen als artistes, com ara la normativització de la llengua. Com va dir Mushka en algun moment, «potser algú no ha fet bé les coses si jo, amb 19 anys, he de salvar el català».
Reconèixer una aportació segurament impagable no és incompatible amb la revisió crítica del que s’està fent, de quina és l’evolució i cap on caminen formalment i temàtica aquests artistes. Si hi ha estancament i fossilització o la creativitat i les ganes d’innovar i madurar tenen la fletxa en alt. Repassem alguns discos d'aquest 2025 per esbrinar-ho.
Mushka: Nova Bossa menys sexy, més madura
En l’apartat de les inquietes podeu incloure l’artista de Vilassar de Mar Irma Farelo, el nom comú d’una de les icones de l’escena, Mushka. Amb un títol ben intencional, Nova Bossa (Dale Play, 2025), el seu nou disc, enregistrat a Brasil, amplia la paleta sonora sense perdre l’essència. Sols en el primer tram del disc ens trobem amb un tall d’electrònica marciana, «ZiG ZaG», la incursió brasilera de «Nova Bossa», en què s’esbrina una influència directa o indirecta del Bad Bunny d’Un verano sin ti, la salsa-rumba de «Mimenina», el tropicalisme sorneguer i electrònic de «Mushkinha let’s play samba» o la bachata de títol enginyós «Mamipuladora».
Sols és el principi. «No hi haurà manera» és la fusió col·laborativa amb la Maria Jaume de Nostàlgia Airlines, segurament el millor disc de 2024, la qual cosa revela que la vilassarenca té el radar ben instal·lat i en perfecte funcionament.
Altrament, «LOTUS», a més de ser el tema més reproduït en Spotify, és una raresa, un tall difícil de classificar que potser obri altres vies; mentre que «Flow Balloteli», a més d’uns arranjaments de cordes curiosos, conté una analogia amb l’incomprès futbolista italià que té molta gràcia: «Sempre és més feliç el dia que un debuta. / Flow Balotelli, / que la gent mirava raro quan vaig marcar. / Flow Balotelli, / que la vida ara està maca, però viene y va». Com també té el seu què «1 Cumbia amb el Guillem (1vs1)», una aliança intergeneracional amb un Guillem Gisbert que va ser un dels primers artistes del pop català en ensumar la direcció del vent amb aquella «P.A.W.N. GANG vs Manel: M.A.W.N.E.L». La suma de talents, en tot cas, fa una cançó estupenda.
«N1 N11», ple de referències personals i familiars, amb un so delicat i sofisticat, tanca en alt el disc. Un salt endavant, símptoma de maduresa, que continua sonant a Mushka, sense renunciar al català i deixant de banda la relativa sexualització de SexySensible (2024). El millor és que encara no n’hem vist el sostre. Fletxa clarament en alt.
Julieta, el salt multinacional
Des de l’excel·lent base que proporcionava un disc tan aparent i ambiciós com 5AM (2023), la barcelonina Julieta pot acabar assaltant els cims del pop urbà amb 23 (Sony Music, 2025), el primer en una multinacional amb el que això comporta d’aparell professional, promoció i recursos de producció. vuit temes en català (cinc) i castellà (la resta), en què l’amor romàntic deixa espai a uns altres tipus de relat amorós, on la diva del pop urbà continua explorant un concepte, en aquest cas personatges de conte d’abans de dormir, una temàtica que s’explica en la intro «Contes» on la veu càndida de Julieta es bressola entre arranjaments dream i cors infantils.
Agafant models reconeguts de dives pop com Lady Gaga, Kylie Minogue o Britney Spears, tot i que en alguns moments vull pensar que també sura Billie Eilish, la barcelonina lliura una col·lecció concentrada —bona decisió— de cançons, on segurament brilla més l’intimisme de «M’oblido d’oblidar-te», l’autoreferencial «Tornado» o la dedicada a la seua amiga «Bruna» que les incursions en ritmes urbans de «Loba» o «Taxi», un dels avançaments. Amb la sorpresa final de portar al seu terreny un clàssic de la rumba catalana, «Amics per sempre», més que un tribut a Los Manolos un cant a l’amistat, al cercle de confiança que l’ha fet sobreviure al remolí de la fama. Podeu estar segurs que Julieta també camina en la bona direcció.
The Tyets, l’àlbum més difícil
És impensable creure que pots traure un dels discos en català més exitosos i populars del que portem de segle XXI, Èpic solete (2023), i convertir-te en una banda de referència, sense que hi haja efectes secundaris. En aquest cas, que publiques un següent disc, Cafè pels més cafeteros (Luup Records, 2025), i trobes un seguit de crítiques ferotges en les xarxes —res significatiu: poques coses se salven de la fúria dels haters— i alguna en mitjans seriosos que planteja que la màgia i frescor del disc anterior s’ha esvaït.
Partim de la base que Èpic solete tenia els seus encerts, entre més la picada d’ull a la tradició musical catalana de la imbatible «Coti x coti», o autèntiques tanquetes pop capaces d’enlairar qualsevol festa privada, festival o festa major, «Olívia» o «De l’1 al què». Però també podia resultar irritant l’excés de bonrotllisme i una falta de prejudicis massa expansiva, capaç de fer rimar «bailoteo» i «marujeo» per a solaç de la canalla, un sector de la població on The Tyets són els amos.
Si ho mirem així, Cafè pels més cafeteros no els fa avançar però tampoc no és una gran davallada. D’una banda, perquè és un disc més sobri, menys infantilitzat, la qual cosa urgia perquè el pas del temps fa envellir molt malament aquestes coses. I perquè musicalment hi ha arguments en el nou disc, com ara una encertada via dance i electrònica en «Si ho deixéssim tot» i el final de «Que vinguis». O talls pop molt aparents com «A fora plou» i «Fa dies», la col·laboració amb Chiara Oliver. També funcionen talls com «Sushi Poke», tot i remetre amb excés al «Despechá» de Rosalia, i algunes rimes discutibles, de fondre el cervell.
En general, malgrat alguns jocs vocals suposadament enginyosos, sembla haver un esforç de maduresa que no s’ha acabat d’entendre. Tal vegada perquè quedar-se a mig camí genera incomprensió, deixa talls com «El maresme» que podia haver estat un bonic homenatge a la pàtria petita, si hagueren agafat el bou per les banyes, des de l’emoció, però es queda en un reggae de bon rotllo sobre el mar i les palmeres, de melodia facileta. Un vull però no puc o no sé o no sé si. En el seu descàrrec, no era un disc fàcil. I es podien haver autoplagiat i endavant. Però no ho han fet.
Lildami: quan retrocedir és vèncer
El raper de Terrassa Lildami ja es pot considerar un dels veterans de l’escena, amb quatre àlbums i un cinquè aquest 2025, Bentornat (Halley Records), on després de l'expansió pop de Dummy (2023) torna als orígens, al rap com a base de la proposta, on el projecte realment es fa fort. Estilísticament, un cert pas enrere, una anada a les receptes old-school, amb fites tan notables com el funk rapejat de «Bentornat» o amb el míssil soul i rap «El camí», una col·laboració amb Miki Núñez i Black Music Big Band que és el seu tema preferit del disc. I el nostre.
Tot, entre missatges d'autoafirmació personal i de reivindicació de la catalanitat, desmentint la desideologització de l'escena, amb encerts com la incursió en la música d'arrels en «El ball de la civada». I el pop encara és present amb el rebenta-pistes «Pokkibo» o en la balada «Bon vent i barca nova», però escoltant «A contracorrent» o «Si 10 vol», picades d'ull al hip-hop mainstream del segle XXI, o fins i tot el remat més clàssic de «Prudenci bars», es fa palès que és el terreny on Lildami aporta més valor afegit, pel flow i per les lletres, les més pensades de la seua trajectòria, segons diu. Una bona retirada és de vegades una victòria.
Flashy Ice cream: disparant a tort i dret
A la formació de Sabadell Flashy Ice Cream no se li pot reprotxar ambició i esperit de recerca; la vintena de cançons contingudes en Sempre joves (Delirics, 2025), en realitat una col·lecció de singles i ep's, no sempre aporta el mateix grau de solidesa, però la immersió argentina a l'hora de fer aquest disc els ha proporcionat no pocs rèdits, com ara la història d'amor continguda en «Cada tren», la futbolera i molt adhesiva «Tiki Taka». I també es bo reconèixer que abans ha hagut gent que també ho va petar des d'unes altres coordenades: ho fan amb una cover molt aparent de «Boig X tu», amb participació de Roots, que també s'acredita en l'eficaç col·laboració amb Mushka en «Atracció magnètica».
I això sols és el principi, perquè amb el «Flashy per als nens», la bachata de «Quan em tornes a mirar», tornen a fer diana, com en la deliciosa «Com ho fas», de nou amb analogies futbolístiques, un tall farcit de detalls i capes. Per no oblidar «Gina», una noia que els agrada «més que la Marina», una resposta a una de les cançons de l'estiu del 2024, «La Marina sta Morena», dels Figa Flawas. A continuació, un final de traca amb «Nova era», una bonica cançó confessional antídot contra la fama, amb uns arranjaments minimals molt escaients. «Que la roba cara no et fa millor / seràs igual d'imbècil vestit de Prada, vestit de Zara / I és que el temps s'escapa amb un Rolex o escoltant les campanades», diuen. I ho enganxen amb una bona rumba sobre el pas del temps, «Com si fos ahir», i cançons que en parlen de retenir la joventut, «Sempre joves» i una cover amb molla de «Forever young», amb la P.A.W.N. Gang.
Per acabar amb una «Outro» molt ben parida, en què marquen territori i s'autoreivindiquen. Uns mesos productius a més no poder.
31FAM: ells ja hi eren
Segons l'anuari d'Enderrock, els artistes que acaparen la contractació en festivals i festes majors són The Tyets, Figa Flawas, Julieta i Mushkaa. Però la profunditat de banqueta de l'escena és enorme, amb propostes com 31FAM, un altre col·lectiu de Sabadell que va ser un dels pioners en les noves sonoritats i que aquest 2025 s'ha despenjat amb un treball conceptual, molt ben pensat i articulat, R31 (Autoedició).
Un àlbum tal vegada massa llarg però que proporciona moments de gaudi com «Mama ho sento», una batedora que fon electrònica d'after i rap old-school amb una lletra que parla de mil coses, incloent referències a Puigdemont, Jonqueras i Vince Carter. A banda, assagen el seu particular «Coti x Coti», salvant les distàncies, en «Teteo i Caliu», amb samples sardanistes enmig d'un tall rabiosament urbà que, a més, serveix per autoreivindicar-se: «Jo sonava quan ells no sonaven». Altres punts d'atenció d'un àlbum molt pensat i molt reivindicable, que aposta pel concepte en l'era dels singles, «Amor i odio» o «1/2 gàngster».
Una punyada en la taula per recordar que continuen vius i que se'ls ha de tenir en compte.
Sexenni, empentant l'escena urbana des de ponent
Una altra de les agrupacions que empenta amb més força ho fa des de Ponent, els lleidatans Sexenni, una formació que lliura aquest 2025 el seu tercer àlbum, Joc de nens (Delirics, 2025), treball del qual van fer una versió deluxe coincidint amb la seua segona portada en Enderrock. Realment, es tracta d'una formació juganera, que no renuncia als vents i les guitarres que van dominar la música en català durant dècades, ni al pop d'inspiració urbana i mestissa que canta el goig de viure i els plaers senzills com en «Mòbil, claus i cartera». O amb un dels seus grans èxits, «La faràndula», un glossari de referències diverses passat pel tamís de l'humor. Per no oblidar que són els primers en dedicar una cançó a l'ídol de masses del present, «Lamine Yamal», un tall que ja ha passat a les sintonies esportives.
Un llistó alt que voregen temes com la bonica «Una volta al sol», en col·laboració amb Ginestà, o «Grup de pop», amb The Tyets, que explica la història d'un grup de rock que no venia entrades i acaba convertit en una banda de pop que «agrada els teus pares»; la transversalitat de l'escena resumida en uns versos. Tot i que, curiosament, inclouen un tema rock, «Podeu parar, sou molt pesats», que és un atac als boomers entestats en parlar d'un passat on, suposadament, s'estava millor. Riffs poderosos i irònics, perquè el tall no arriba al minut. Volem la versió estesa.
A Sexenni se'ls pot reprotxar que, de les propostes explicades, es segurament la menys arriscada, incloent The Tyets. I tal vegada podrien prendre nota dels remix de la versió deluxe per augmentar l'atreviment via electrònica. Però fan funcionar el que fan, amb la mirada de ponent, terres lleidatanes que tenen ben presents, com expliquen en una cançó, «Enlloc com a casa», que és la història d'uns nois que han de marxar a la capital per estar en el centre de l'huracà però que ho fan junts i sense oblidar les arrels. Aquest 2025 hauria de ser el seu any.