Els àudios han sacsejat la represa democràtica espanyola d'ençà d'aquelles converses d'un aleshores desconegut Eduardo Zaplana. «Ai! He de guanyar molts diners. Em fan falta molts diners per a viure. Ara he de comprar-me un cotxe. T'agrada el Vectra 16 vàlvules?», va expressar qui després assoliria la presidència de la Generalitat Valenciana i ocuparia la cartera de Treball amb José María Aznar. Zaplana, lustres més tard, seria condemnat per suborns a canvi de manipular adjudicacions en favor de la nissaga Cotino. Acumularia un botí il·legal multimilionari.
José Manuel Villarejo, un dels personatges més tenebrosos de les clavegueres espanyoles i protagonista d'aquella guerra bruta policial contra l'independentisme català, posaria en guàrdia a polítics, periodistes, grans empreses i altes instàncies del poder a l'Estat espanyol. Koldo García, un antic vigilant privat que va ser indultat per Aznar i condecorat per la Guàrdia Civil durant el mandat del popular Mariano Rajoy, ha dinamitat amb els seus enregistraments l'actual legislatura. Com a exassessor de l'exministre socialista José Luis Ábalos, és la pedra angular d'una trama de falsejament de licitacions d'obres públiques.
Les seues gravacions han estat els fonaments perquè la benemèrita elaborara un informe demolidor sobre els tripijocs de Santos Cerdán, exsecretari d'Organització del PSOE. Un document que apuntava contra un dels màxims col·laboradors del president espanyol, el socialista Pedro Sánchez, el qual ha decidit passar a l'ofensiva i escriure un altre capítol del seu manual de resistència. Ara bé, la seua estoica resiliència queda en mans de la paciència dels seus socis al Govern espanyol, és a dir, Sumar, i dels seus potencials aliats al Congrés dels Diputats.
Amb Podem instal·lat a la contra de l'actual coalició progressista i el PNB fent moviments de distanciament de l'executiu espanyol —els nacionalistes bascos s'han apartat aquest dijous d'una moció que qüestionava el paper de la Unitat Central Operativa de la Guàrdia Civil amb la seua abstenció—, els focus s'han situat sobre el comportament i l'actitud de les forces independentistes catalanes. Encara que tots els socis parlamentaris són imprescindibles perquè Sánchez tira endavant, la clau de volta resta en mans d'ERC i Junts per Catalunya.
La pròrroga social d'ERC
Els republicans, a través del seu referent a la cambra estatal, el mediàtic Gabriel Rufián, han deixat en l'aire el futur de l'actual legislatura. «Està tocat. Aprofitem el temps que ens queda per avançar», va diagnosticar Rufián després de reunir-se amb Sánchez, defugint de les fotografies i les encaixades de mans per marcar distància amb els socialdemòcrates espanyols. Els independentistes van reclamar mesures contundents contra la corrupció, com ara la imposició de sancions milionàries a les constructores implicades a les diferents trames de suborns i adjudicacions manipulades.
La formació capitanejada per Oriol Junqueras no sols va quedar-se en mesures de càstig als tripijocs, sinó que va exigir «avançar en l'agenda social». «Cal intervenir el mercat de l'habitatge i deixar una vida digna a la gent», va expressar per remarcar el perfil esquerrà d'ERC, conscient que la taca de la corrupció a l'interior del PSOE és una oportunitat per poder foradar la bossa de votants que els progressistes disposen a Catalunya.

ERC compta amb una posició d'influència a Madrid per arrancar pactes a un PSOE abans en minoria parlamentària i, en aquests moments, extremadament dèbil pel tsunami de la trama protagonitzada pel tàndem Ábalos-Cerdán. O dit d'una altra manera: té incentius per allargar una legislatura arran de la seua força negociadora i, si més no, enfront de l'amenaça d'un futur bipartit entre el PP i l'extrema dreta Vox. Tanmateix, ha d'evitar que els seus pactes amb els socialistes puguen perjudicar la seua imatge per sostenir un partit i un executiu espanyol assenyalat per una xarxa corrupta d'abast encara desconegut.
Les factures pendents de Junts
Els equilibris de Junts per Catalunya són força similars als que ha d'afrontar ERC. El partit que encapçala Carles Puigdemont va exhibir la seua fortalesa amb una estampa entre Sánchez i el secretari general dels juntaires, Jordi Turull, així com de la veu parlamentària dels independentistes al Congrés dels Diputats, Míriam Nogueras. De fet, era la primera fotografia del president espanyol amb un dirigent del procés d'autodeterminació que havia estat indultat, com ho ha estat Turull.
«La confiança està al límit», va avisar justament Turull, que va demanar «més reunions», va rebutjar una moció de confiança i va sol·licitar «garanties». Junts per Catalunya, empipada per l'incompliment d'exigències com ara l'oficialitat del català a la Unió Europea —bloquejada per la desconfiança de diferents estats europeus—, l'aplicació de la llei d'amnistia —torpedejada pel «qui puga, que faça» judicial— i el traspàs de les competències en immigració a Catalunya —aturat per la negativa centralista de Podem—, va insistir en la necessitat de resoldre aquestes peticions. Són factures polítiques que esperen cobrar-se.
Els juntaires, com també ocorre amb ERC, es troben amb un escenari més procliu perquè siguen ateses les seues demandes gràcies a un PSOE marcat per una fragilitat extrema, així com per una capacitat d'influència força elevada, i més en un futur panorama de governança espanyola del PP i l'extrema dreta de Vox. Tanmateix, i marcats per la competència a Catalunya amb la xenòfoba Aliança Catalana, han d'evitar que l'electorat molest per l'epíleg del procés i desil·lusionats amb l'independentisme mainstream perceben que són massa pròxims al Govern espanyol i al PSOE.
Junts per Catalunya ha de baremar també les seues actuacions per recuperar el seu esperit de partit d'ordre a terres catalanes, una etiqueta que el PSC ha estat disposat a disputar-li des dels darrers compassos del procés independentista. La negativa dels juntaires a validar la reducció de la jornada laboral plantejada pel Ministeri de Treball, encapçalat per la vicepresidenta Yolanda Díaz, és l'exemple paradigmàtic a escala estatal. Són els complicats equilibris que afronta l'independentisme català en aquesta nova fase enfangada de la legislatura de Sánchez.