'Que torne la joia pura del carrer!': versos per una catàstrofe

«La joia pura del carrer» era un vers que Vicent Andrés Estellés va dedicar a Isabel, la seua dona, en Ciutat a cau d'orella. Un vers d'alegria i vitalitat que els editors del volum, Antoni Gómez i Vicent Penya, pensaven que era la manera adient d'engegar el volum: un espai de convivència, de jocs, enfangat en molts pobles del País Valencià un trist dia d'octubre en què la natura es va desfermar i qui havia de tindre cura de la població va estar absent. El pròleg del llibre no oblida assenyalar responsabilitats i demanar dimissions. Com també ho fa d'una manera llarga, raonada i sentida l'addenda del poeta Lluís Roda, afectat per la dana.

La reacció davant la tragèdia de la societat, tanmateix, «contundent i colpidora», diuen els curadors del volum, obre portes a l'esperança. «Nosaltres, els més de cent poetes que presentem aquesta antologia, no podíem mantindre'ns impassibles davant l'enèrgica reacció de la societat valenciana i ens hem trobat amb l'obligació d'afermar el compromís de la poesia».

Ho fan amb un poemari coral, amb poemes escaients al moment i la tragèdia, però també amb versos nous i fins i tot inèdits, poemes resposta al que va passar escrits majoritàriament en valencià, tot i que també hi ha una representació de poetes en castellà. El que podeu llegir ara és una petita, però trobem que significativa tria, incloent-hi un poema inèdit del desaparegut Ramon Guillem, que va faltar un mes abans de ser anegada la seua benvolguda Catarroja.

«(...) L'aigua, desbocada, / devora arrels, ofega memòries. / Tot s'esvaí com fum: / les passes, els noms, les veus. / Els barrancs, ferits de ple, / s'enfonsaren sense remei, i el fang, com un rei cruel, / es feu amo del temps. / Res no quedà: / ni les fotografies amb riures antics, / ni les cartes on tremolava l'enyor, / ni l'aroma d'un llibre inacabat (...)».

Artur Álvarez. «Depressió aïllada a nivells alts»

«No sé pas escriure / aquest poema infame. / No sé ni vull saber-ne. / Ja sabíem que estem de pas. Ja sabem que no som res. / No necessitàvem pas / que ens escopires amb fang / mentre dinaves en un reservat (...)».

Begoña Chorques Fuster. «Vergonya, Cavaller, vergonya»

«Palpar el cos / fins a la cicatriu // amb dits cecs, / reconèixer-hi el tacte / de la llum d'una estrella / morta // fer-ne memòria, que ja / no dolga».

Maria Josep Escrivà. Abril de 2024

«He sigut peix de fang / amb escates nacrades de llum, // i de mi només en queda / l'espina damunt la sorra nua».

Mercé Estrela Tena. «Tancat»

«(...) cridar la ràbia / vomitar el desassossec / respirar el plor / salivar les síl·labes / pastar les paraules / trencar la por / reclamar culpables / exigir justícia / escampar la indignació / dignificar la dignitat / buscar entre les canyes / soterrar els morts / fènyer el clam / abocar la tempesta / cap a la púrria d'inútils».

Roser Furió. «Dimarts 29 d'octubre de 2024, devastació, mort»

«(...) Els avis que criden, com les mares i les filles / i els fills i els pares, les nenes i els nens ploren, / els cotxes arrossegats pel corrent, contracorrent com peixos / mig drogats en un mar que s'acaba, carrers avall, plens van / i finestres que no s'obrin, pàrquings inundats, / rostres que s'esglaien amb l'aigua al coll, / amb l'aigua al coll, aigua al coll i als ulls, / i els cors s'estrenyen, i no respon, s'estrenyen. / No respon, no responen, cauen al buit, no responen, / cauen en l'oblit, no responen... com si res...».

Isabel Garcia Canet. «Els nostres»

«(...) Fariseus de la fúria / sacerdots de la ràbia, / fanàtics del càstig, avivadors de la por i del silenci / han deixat caure el teló amb tots a escena, / quan la funció seguia, sense avís previ. // Que el llamp siga el perfum profà, / el reclam vigorós que ens aculla / i faça de la seua negligència una fogura, / únic camí de llum justa i oportuna sentència».

Aina Garcia-Carbó. «Però l'episodi continua».

«(...) Quina tragèdia, ciutadans, / pressentir els vostres crits inútils entre / la brutícia de l'aigua, el fang dels cossos / que mai no gosaré conéixer ni alenar / malgrat la meua insistència en el coratge / dels éssers anònims, en la bondat d'unes / vides truncades de sobte, un dia d'octubre (...)».

Antoni Gómez. «In memoriam»

«(...) La devastació arrossega la sang / i l'oblit és un barranc sinistre / que nega les artèries del somni. // Tot és silenci fosc i ferida, / infecta terra per al temps. // Toquen a morts les pedres del pit, / i l'alba es trenca amb un clam amarg (...)».

Marisol González Felip. «Memòria del fang».

«(...) No llovía / por donde las calles se anegaron / y las voces, quebradas, / señalaban indefensas / a un fantasma diabólico hurgar sus almas. // El fango / engullía enseres / en las márgenes de un lecho desbocado, / habitado / de pertenencias desgajadas. // Dolor, frustración y rabia / porque no llovía / por donde las calles se anegaron / y las alarmas, mudas, / dibujaron de luto un prematuro ocaso».

Francesc González i Molinero. Sense títol.

«Cap a la fi del carrer / hom pot veure / l'orgullosa torre del campanar. / Ha vist passar els segles, / riuades de fang i aigua bruta / arrossegar les barraques i ensorrar-les. / I morts i guerres i una fam inacabable. / Però també, de temps en temps, / espurnes cridaneres de festa, / com un prodigi o afortunat esdeveniment. / I després, l'envanit silenci (...)».

Ramon Guillem. «Campanar» (inèdit)

«No hi havia constància, ni remors, / ni una alerta, ni un crit, ni cap pregó, / cap cartell, cap edicte, cap missatge... / Un silenci, un deixar-nos de banda, / una aliança indigna de supèrbia infinita / que fa més gran el pes d'aquesta pena (...)».

Gràcia Jiménez. «No hi havia» (desembre de 2024)

«No és el fang, / és el silenci que taca les parets. / I a la nit un gemec / d'un vent humit i brut, / bascós pudent, / que ni capaç resulta / d'atiar les consciències. / No és el fang, / és la decència / sotmesa a contraban».

Susanna Lliberós. «No és el fang»

«(...) Tot allò que era sòlid / ara guspira. // A l'univers romandrà / el pas d'algun cometa, / la seua trajectòria / erràtica. / Després de tot un silenci de fang / i la foscor / d'una nit eterna».

Imma López-Pavia. «Silenci de fang» (Nit de Santa Llúcia 2024)

«(...) La tierra rompió sus costuras / y vomitó su placenta de barro. / El agua térrea devoró pueblos, / inundó la hermosura y una fosa de impotencia / enterró los recuerdos y las vidas. / No hubo misericordia que frenara la lluvia / y un paisaje embriagado bajo capas de fango / se reencarnó en dolor (...)».

Ana Noguera. «El cauce»

« (...) Letal la nau que cau al buit amb por / i es deixa endur pel flux de la sutzura. / Com l'abellot que mor dins d'una flor. // I no es mereix ni un gest ni l'aigua pura / i el moribund, grotesc, negat en plor / quan sent l'alarma a mort que en l'aire sura».

Vicent Penya. «Alarma a mort»

«(...) Paraules i desori, paraules ominoses, el fang, la pluja, el fang, / els carrers plens de fang, presó i menyspreu reverberant, / runes i portes esventrades. I és que entre el foc i el gel / pot arribar la mort només per l'aigua. / Només el record a la finestra / i l'aigua sense nom quan ningú no l'espera».

Jaume Pérez-Montaner. «Morts per l'aigua»

«(...) Mai més no seré clar. Mai més diré el meu nu. / Camine reescrivint-me: amb un pas decidit / vaig esborrant-me el cor. / Però en la senda immunda, sobre els camps de llum tèrbola / encara hi ha els ocells, ànimes menors / que piulen contra el temps, que a cau d'orella em diuen / que darrere el cel brut hi ha la mar, / que d'un assaig de càntic, que d'un himne tan ronc / vindrà el triomf del present».

Ramon Ramon. «Marjal de Massanassa: 30-XI-2024»