Tota exposició d’art tracta d’articular-se sobre algun tipus de discurs que facilite la descodificació per part del públic, amb més o menys encert i punteria. I algunes exposicions, de tant en tant, conten una gran història. És el cas de «Senga Nengudi i Maren Hassinger», la mostra comissariada per Nuria Enguita i Lucía Aspesi, que indaga sobre la llarga i profitosa col·laboració entre aquestes dues artistes afroamericanes que partien de bases diferents amb el dadaisme com a possible nexe comú. Així, Nengudi (Chicago, 1943) estava vinculada al surrealisme, mentre que l’operatiu de Hassinger (1947), que tenia formació com a ballarina, se situava a prop del minimalisme i el postminimalisme.
La coincidència en el col·lectiu de Los Angeles Studio Z, un espai creat en la dècada del 1970 per obrir canals d’expressió i suport mutu als artistes afroamericans, i en el programa CETA, impulsat per la Brokman Galerry amb fons governamentals per visualitzar l’art negre, va fer que ambdues dones trobaren interessos comuns en la dansa, en la performance o en la manera d’explorar les possibilitats de l’escultura. Els vídeos, instal·lacions, escultures, fotografies i textos que formen part de la mostra, abastant un període entre 1969 i 2014, donen testimoni d’aquesta relació artística articulada entre Los Angeles i Nova York, i estesa a l’àmbit personal.
L’exposició agafa com a base dos textos reproduïts en la mostra, el manifest «Nosaltres», escrit per Hassinger el 2006 a propòsit d’una visita a París per presentar un projecte conjunt amb Nengudi, i un text breu, una mena de declaració escrita per Nengudi amb el títol «Maren i jo» el 2009. El primer explica els orígens i la filosofia d’una col·laboració amb un «sentit lúdic i d’improvisació» en el centre del procés, alhora que fa valdre una col·laboració entre dones afroamericanes, un cas, subratlla Hassinger, «sense precedents». «Som exemples, quasi de manual, del pas de la modernitat a la postmodernitat que ha tingut lloc en els últims cinquanta anys d’història de l’art», assegura l’artista.
«Al llarg dels anys, ens hem acompanyat de manera tan positiva i ens hem divertit tant que no és fàcil separar la nostra incombustible amistat dels temes teòrics o pràctics», afegeix Hassinger abans d’unes línies gojosament felices i autoreivindicatives en què es felicita d’haver «elevat l’aposta a la història de l’art», una combinació de tarannàs i talents combinats «per a produir unes peces d’un poder i d’una imaginació excepcionals».
Nengudi, per la seua banda, aporta en «Maren i jo» una declaració confessional, molt emocionant, en què recorda l’itinerari artístic compartit, projectes realitzats «amb molt poc suport dels nostres coetanis blancs, incloent-hi el moviment de dones». Un treball en què, a més de la dificultat d’obrir-se camí de dues dones de color, hi ha les circumstàncies familiars, la maternitat i les cures pròpies de la «generació sandvitx» que havia de tenir cura dels fills, dels pares i, alhora, desenvolupar una carrera artística.
«Tenint, com teníem, diferents trajectòries i llocs de residència, vam continuar amb les nostres vides, però mantenint-nos tot el temps en contacte. Sí que incorporem en aquell moment a la nostra relació un factor comú: el pes de la família i la seua compatibilització, amb les alegries i implicacions que porta aparellades una carrera professional», escriu Nengudi abans de relatar el trasbals que va suposar l’infart massiu que va deixar paralitzada la seua mare. O en el cas de Hassinger, la demència greu de la seua progenitora, a qui va tindre a casa fins a la seua mort. Experiències que, en el moment d’escriure el text, explicaven en un cicle de conferències centrat en el seu treball, però també en «les tècniques de supervivència que ens mantenen íntegres i creatives».
Dialogant amb el cos i els materials
Si ens hem allargat en el context és perquè ajuda a entendre i gaudir d’aquesta singular trajectòria comuna. Que es comença a mostrar en la primera sala amb les instal·lacions en què Hassinger, deixant de banda el formalisme i el minimalisme, posa a dialogar materials procedents de la natura, com les branques d’arbres, amb altres d’origen industrial, en una reflexió que va més enllà de la crítica a l’industrialisme, que genera una estètica des de la confrontació d’oposats que interactuen. Treball combinat amb l’estudi del moviment i del temps, una manera de dialogar amb les escultures fruit de l’intercanvi d’idees amb Nengudi, que és la narradora del viatge poètic contingut en el vídeo Green, obra de Hassinger.
Amb el temps, Hassinger enriquirà la paleta de materials i en les seues escultures i instal·lacions conviuran bosses de plàstic, fulls de diari o globus. Base per a performances com Pink Paths i Pink Trash, on l’artista pinta de rosa un espai urbà abandonat, arreplega papers i cues de cigarreta, els pinta també amb tons rosats i els torna allà on havien estat arreplegats. Per la seua banda, Nengudi desenvolupava un treball al voltant del tacte i les relacions socials, un concepte que es materialitza en la sèrie d’escultures i performances R.S.V.P., curioses peces amb calces de niló que ompli d’arena i enganxa a tota mena d’objectes. Metàfores en molts casos de la figura femenina sotmesa a transició o metamorfosi: la sèrie, de fet, es va començar a gestar després que l’artista donara a llum al seu primer fill. En la mostra, per cert, es pot veure el tríptic fotogràfic Performance Piece, on veiem Hassinger ballant amb una de les peces de Nengudi.
Altrament, de la relació d’ambdues artistes amb el col·lectiu Studio Z es deixa constància en Ceremony for Freeway Fets ('Cerimònia per als esperits de l’autopista'), una performance del 1978 d’improvisació de so i moviment, atmosfèrica i energètica, que se’ns presenta a través d’una reconstrucció fotogràfica que capta l’essència creativa i espiritual del moment, la manera en què el col·lectiu responia a l’exclusió dels seus artistes de la cultura dominant.
I com ara el criteri de la mostra no és cronològic, el següent i considerable impacte és una instal·lació multimèdia del 2007 obra de Nengudi, Warp Trance ('Trance de distorsió'), un viatge immersiu de sons, colors i superfícies que mostra l’evolució de l’artista a l’hora de jugar amb la dansa o els rituals, que dècades abans, en els vuitanta, l’havia portat a interessar-se per aspectes de la cultura nipona com les danses kabuki o el teatre nō, però també per les danses rituals negres. La performance Air Propo at JAM ('Apropiació Aèria en el JAM'), amb participació de diversos artistes afroamericans, arreplega aquest esperit amb una filosofia «sense restriccions».
També veurem la parella creativa amb altres artistes en Flying, una performance que explora la sensació física del vol de les aus, representat amb roba blanca, entre projeccions de vídeos de gavines. Així mateix, les veurem participant en Dream City, una performance de 24 hores concebuda per Ulysses Jenkins a la manera de vídeo ritual amb protagonistes afroamericans, mexicans i asiàtics. Una referència al somni americà resposta a l’elecció de Ronald Reagan.
Les últimes seccions de l’exposició tornen a donar protagonisme a instal·lacions i escultures, amb algunes de les peces més interessants, com ara Water Composition I i Water Composition II, de Nengudi, un joc d’enorme expressivitat amb l’aigua i els materials que juxtaposa les textures i la seua naturalesa, que confronta l’orgànic amb l’artificial, el dur i el tou. Peces de gran capacitat evocativa que Hassinger replica amb Untittled (1972-2020), una instal·lació de cordes suspeses i repartides pel sol que, en un primer estadi, invoquen la idea del bucle. Així i tot, amb fonament o no, la peça també convida a invocar «Strange Fruit», la mitològica cançó de Billie Holiday adaptant un poema d’Abel Meeropol que denunciava els linxaments massius i impunes d’afrodescendents fins ben entrat el segle XX.
Una mostra, en qualsevol cas, que conta una història fascinant sobre dones artistes i diversitat. I una de les últimes petjades de Nuria Enguita en la institució que va dirigir fins fa un any i escaig.
"Senga Nengudi i Maren Hassinger
Comissàries: Núria Enguita i Lucía Aspesi
Institut Valencià d’Art Modern
València
Fins al 2 de novembre de 2025