Hi ha notícies que no per esperades no deixen de ser catastròfiques. L'anunci fet dijous que la fira de la ceràmica, Cevisama, deixa de celebrar-se en el seu format actual a Fira València és un d'ells. Perquè que el certamen passava hores baixes era quelcom ben conegut en el sector empresarial valencià i especialment castellonenc. A ningú no se li escapava que, en els últims anys, havia deixat de ser aquell punt de referència del sector industrial ceràmic europeu i mundial.
Tanmateix, continuava sent Cevisama, la segona fira més important que durant dècades havia acollit Fira València, un certamen indispensable per a moltes empreses mitjanes que trobaven allí un aparador per als seus productes, un espai on proposar negocis o tancar-los. Lluny queden els temps de màxima bonança, quan en els estands de les firmes més prestigioses es brindava amb xampany i les safates eren curulles de gambes.
Les circumstàncies que han portat fins aquest punt de no retorn són força conegudes a aquestes altures. Cert és que el model de fira comercial que a la dècada dels vuitanta es va beneficiar de l'ingrés d'Espanya en l'economia de mercat ja fa més d'una dècada que mostra símptomes d'esgotament. Ha passat a Fira València com ha passat en tants altres recintes firals del món occidental. La irrupció d'internet i totes les seues derivades ho han canviat tot en aquest camp.
La decadència de Cevisama no s'explica sense tenir en compte l'estratègia caïnita —i individualista— desplegada per les principals taulelleres
Ara bé, la decadència de Cevisama no s'explica, en particular, sense tenir en compte l'estratègia caïnita —i tristament individualista— que han desplegat les principals companyies taulelleres. N'hi ha per llogar-hi cadires. En els últims anys hem assistit al gradual abandó de les empreses referents del que, fins ara, era el segon certamen ceràmic més important del món.
L'any 2023 el grup Pamesa va anunciar que renunciava a participar-hi, amb el colp que això significava. (Pamesa és el primer grup ceràmic d'Europa i el quart del món.) Amb ella se n'anaren altres noms importants de l'ecosistema productiu, com Grespania, Rocersa, Azteca o Colortec.
Totes elles repetien, en tot cas, el model Porcelanosa: la companyia dels Colonques mai no ha participat a Cevisama, sinó que organitzava, en la mateixa setmana o en la setmana prèvia, la seua pròpia fira. Igualment feren el gruix d'aquestes empreses. És a dir, optaren per competir amb la fira que, originàriament, havia nascut per aixoplugar-les. I a menys peixos grossos a Cevisama, menys interès per part de clients, compradors i proveïdors. Un efecte dòmino que es va fer patent en les darreres edicions. A tall d'exemple: l'any 2020 (quan va tindre lloc cinc setmanes abans del tancament de fronteres) 97 empreses procedents de l'Estat van participar-hi. Tres anys després en foren 47.
A tot això ha contribuït també la mala relació entre la patronal ceràmica castellonenca i Fira València. Ascer sempre ha considerat que la seua paraula ha comptat poc a l'hora de prendre decisions en relació amb Cevisama. S'han queixat, en aquest sentit, que Cersaie —l'altra gran fira de la ceràmica, al nord d'Itàlia— cuida molt més els productors locals, tot oferint-los avantatges que no tenen els forans i facilitant la seua participació.
La fallida de Cevisama confirma el que tothom havia assumit en els últims anys: que Cersaie, la fira que se celebra a Bolonya i amb qui Cevisama havia lluitat durant dècades per esdevenir referent, li ha guanyat la partida. Algunes empreses de Castelló, de fet, ja feia alguns anys que s'estimaven més participar a Cersaie en lloc de fer-ho a Cevisama. Participar-hi en totes dues era, deien, massa despesa per a un model —el de la fira comercial presencial— en qüestió.
Cevisama s'integra a Habitat, una fira que coincideix en el calendari amb Cersaie, la gran fira europea de la ceràmica.
Aquest dijous, la Conselleria d'Indústria es va afanyar a dir que, en realitat, Cevisama no desapareixia, sinó que «es transforma». I això és parcialment cert. A partir de 2026, s'integrarà a Habitat, el certamen principal de Fira València, dedicat al moble i a la decoració. Les institucions han venut aquesta idea com una manera d'englobar tot el producte de la llar. Arquitectes, interioristes i promotors en són els destinataris. Queda fora, però, el mitjancer, és a dir, el gran comprador.
Divendres, amb la boca petita, moltes empreses que fins ara havien estat fidels a Cevisama —també la Cambra de Comerç de Castelló—, van mostrar la seua contrarietat. N'hi ha prou raons per pensar que aquesta transformació és, en realitat, una liquidació. Més encara si es té en compte que la fira Habitat se celebra al setembre, el mateix mes en què té lloc Cersaie. És previsible, doncs, que el gruix de les taulelleres opten per desplegar-se allà on puguen veure més negoci. És a dir, a Bolonya.
Tot plegat evidència alguns dels mals de l'empresariat valencià: l'individualisme llampant d'algunes companyies que han preferit mirar pel bé propi abans que pel col·lectiu. La incapacitat, també, de resoldre les problemàtiques i plantejar un horitzó de futur, amb una mirada llarga. Això val també per a Fira València, un organisme parcialment públic.
La liquidació de Cevisama és, en última instància, una notícia penosa per al Govern valencià. Seria injust adjudicar al govern de Carlos Mazón la responsabilitat del que ha passat. Els problemes que han desencadenat aquest desenllaç feia temps que s'arrossegaven.
Ara bé, de cap de les maneres es pot vendre com una notícia neutra per a l'economia valenciana. No ho és. Amb totes les seues mancances i deficiències, Cevisama era un aparador, un punt de reunió i trobada que feia de Castelló i València un referent a escala mundial. Això s'ha esfumat davant la mirada de tots i la indolència de molts. El capital que es perd, en termes econòmics, però, sobretot, simbòlics, és enorme. Massa gran per dissimular-lo sota la retòrica hiperbòlica dels polítics.