—Com un jove poeta de Getafe, de família castellanoparlant, s'interessa per les llengües minoritzades de l'Estat?
—En realitat, no té tant a veure amb una vocació pròpia, com a constituir un buit que és el que ens crea una identitat, en aquest cas l'espanyolisme, tant als de fora com als de dins.
Si eres de Getafe, et pots menjar sense problemes una paella; et pots fer una cervesa Túria, o cruspir-te un fuet, però si se t'acut parlar català, sembla que siga un sacrilegi.
Quan, com en el meu cas, tens una relació molt propera amb altres territoris, perquè hi estiueges, t'adones que hi ha altres llengües, i et veus obligat a assumir que les persones que vivim en territoris monolingües tenim un buit, un desconeixement. Malauradament, a l'escola no vaig tindre oportunitat d'aprendre valencià ni cap de les llengües de la Península que no fora el castellà. I això passa tot i que són territoris amb qui compartim llaços humans, econòmics, turístics, gastronòmics... Per què no apropar-nos també a la seua riquesa lingüística? Crec que els monolingües podem gaudir, reconèixer i reivindicar la diversitat lingüística.
—Quantes voltes has hagut de justificar-te davant amics o familiars pel fet de dedicar temps i energies a estudiar llengües minoritzades?
—Sí, això em passa. Ara bé, a mi m'agradaria defugir de ser quelcom extraordinari o una rara avis. El que jo faig ni és extraordinari ni miraculós. En realitat, això que jo faig té molts precedents. Federico García Lorca escrivia poemes en gallec; Marifé Arroyo es va entestar a fer les classes en valencià a Barx a pesar de ser castellanoparlant. El que vull dir és que hi ha tota una genealogia de persones de procedència castellanoparlant que han conreat altres llengües o que hi han manifestat la seua estima. Per tant, no m'agradaria que el meu cas es tractara com quelcom d'extraordinari.
«Hi ha un supremacisme, una ignorància que necessita defensar el seu orgull a través de tractar de violentar i ofegar l'altre»
El que sí que és extraordinari és que en un territori amb llengua pròpia, un govern impulse una norma per decidir si es vol aprendre o no el valencià; o que el 25% de la població jove gallega no sàpiga parlar gallec perquè no els han proporcionat les eines necessàries.
Les llengües ens aporten llibertat i la possibilitat de trobar-nos des de moltes perspectives. Si les llengües han arribat on són ara i poden tenir un avenir, no és perquè un madrileny vulga aprendre-les. És gràcies al fet que molta gent al llarg dels segles l'ha defensada, i això ha permès crear una comunitat de parlants de la qual ara jo puc formar part. Estic molt agraït per això.
—Què has après aproximant-se i estudiant gallec, català, èuscar o asturià?
—He après, per exemple, a estimar d'una forma diferent, perquè no és el mateix fer abraçades que donar-les. Després el gallec em va afegir una altra possibilitat, perquè en gallec no es fan abraçades, sinó una aperta, que és una paraula que té a veure amb obrir, amb obertura.
Les llengües són una manera de definir, ampliar horitzons per conèixer, per apropar-te, per dir i, en definitiva, per a estar en el món. Les llengües m'han ajudat a ser qui soc. Agraïsc a les llengües, a la immensa majoria de llengües que no domino, que em fagen sentir estrany, que ens alliberen d'aquesta càrrega imposada de sempre dominar, constantment posseir. Com diu l'escriptora Itziar Ugarte, el que és aliè t'alimenta amb claus desconegudes.
—Com a castellanoparlant, de Getafe, que s'ha aproximat a la resta de llengües minoritzades de l'Estat, creus que hi ha un supremacisme lingüístic a Espanya?
—Sí, i tant. Jo, com a castellanoparlant, mai he pensat si el que parlo és una llengua o no. Mai he hagut d'organitzar un Excel d'arguments per defensar què és el que parlo; què és el que escric, i per què dic el que dic. I això no els passa a les persones que viuen en territoris amb llengua pròpia.
Hi ha un espanyolisme del privilegi que no ens val. Hi ha una narrativa de l'exclusió que crec que, en realitat, no ens fa el pes a la majoria, tampoc als qui vivim en territoris monolingües i pròxims a Madrid que, en realitat, també som víctimes d'aquest centralisme tan acèrrim.
Hi ha un supremacisme, una ignorància que necessita defensar el seu orgull a través de tractar de violentar i ofegar a l'altre. Crec que hi ha moltes persones que no se senten apel·lades per això.
—Creus que aquest rebuig té a veure amb la ignorància o, directament, amb l'odi?
—Crec que la ignorància porta al rebuig. I això crec que, en part, és degut al fet que se'ns ha furtat una part de la història. Carles I, essent emperador, parlava èuscar quan anava a Navarra. Cervantes, al Quixot, defensa l'escriptura dels autors bascos. Ha existit, doncs, una reconeixença de les llengües i del plurilingüisme, una convivència, en definitiva.
Ara, en canvi, les relacions entre llengües de la Península s'han edificat sobre una narrativa espanyolista molt fràgil que necessita, per imposar-se, aixafar els altres. Crec que és un error abordar aquestes relacions des d'una perspectiva de la violència. Soc partidari d'apropar-me al que és desconegut des de la curiositat i la sorpresa, i no amb l'espasa a la mà.
En el llibre escric que el que és estrany no implica que ho hàgem de menystenir o que es desentenga de la nostra forma de transitar pels carrers.
—Una cosa que a mi em crida molt l'atenció és que a TVE —i, per extensió, a les cadenes generalistes— les llengües minoritzades són un total i absolut exotisme. Com has de fer veure a una senyora de Badajoz que al País Valencià es parla valencià quan, en traure un tall de veu d'algú d'Algemesí o d'Alaquàs, aquests són en castellà? Les llengües minoritzades estan molt invisibilitzades en aquest camp.
—Jo he treballat a La2 en un programa sobre literatura, Un país para leerlo, i no et pots imaginar quantíssim em constava que s'inclogueren llibres més enllà del castellà. Si el 25% de tot el que es publica a l'Estat és en llengües diferents del castellà, per què no li hauríem de donar cobertura en un programa estatal? És en part d'aquesta frustració que naix aquest llibre.
És ben curiós que vivim en un sistema purament capitalista, on la lògica sempre és la de créixer més i més. Però, amb les llengües, és diferent: dues llengües són multitud i tres llengües és, directament, ingovernable. I això, en realitat, el que demostra és que tota aquesta narrativa té a veure amb un privilegi, l'entronització del monolingüisme i l'homogeneïtzació del territori.
—La conservació i promoció de la riquesa lingüística d'un país hauria de ser una qüestió d'estat?
—La preservació d'una llengua no hauria de ser privatiu d'una administració territorial. El Ministeri de Transició Ecològica segurament té despeses i partides pressupostàries dedicades a determinats territoris i no per això deixen de ser política d'estat. Des de la instauració de la democràcia, en l'any 1978, ha existit un silenci d'estat en aquesta matèria. Crec que caldria canviar això i anar cap a una situació de més equilibri, perquè, al capdavall, la mateixa Constitució consagra el respecte a les llengües oficials de l'Estat. Si ens creiem la Constitució, hem de defensar la diversitat lingüística de l'Estat.
Ara bé, d'altra banda, hi ha els estatuts d'autonomia, que estableixen llengües pròpies. En aquest sentit, és cridanera la situació de l'asturià, que és prevista com a llengua pròpia a l'estat, però que, tanmateix, no té l'estatus d'oficial. Això és una incongruència.
—Què li sembla l'enrenou d'aquests darrers dies al voltant de l'oficialitat del català, el gallec i l'èuscar a Europa?
«Com a castellanoparlant mai he hagut d'organitzar un Excel d'arguments per defensar per què parlo, escric i pense en castellà»
—Reconèixer l'oficialitat d'aquestes llengües és un gest necessari que té tot el sentit del món. De fet, el català, el gallec i l'èuscar han participat històricament a Europa: ha participat l'exili basc a París, o ha participat el casal de Carles Riba a Brussel·les.
Dit això, a mi el que em preocupa més a hores d'ara és que un xiquet d'Alacant puga estudiar en valencià; que un català vaja al metge i el puguen atendre en català, o que als asturians se'ls reconega el respecte que mereix la seua llengua.
Assolir l'oficialitat a Europa és important, però més important que això és que els territoris s'involucren realment en la promoció i difusió de l'idioma propi, tal com marquen els estatuts d'autonomia.
—En el llibre vostè posa en relleu moltes referències literàries. En tot cas, de cara al públic jove, la música té un gran poder per eliminar prejudicis davant les llengües minoritzades. Penso en exemples actuals, com ara Zetak, en èuscar; Rodrigo Cuevas, en asturià, o Zoo, en català.
—Tens tota la raó en això. La música és un exemple de com l'art ens ajuda a traspassar aquestes pors o prejudicis que ens inoculen. Quan et reciten el poema d'Estellés «No hi havia a València dos amants com vosaltres», tant fa que parles castellà, català o gallec.
La música, com tota la resta d'expressions artístiques, té un gran poder en aquest sentit. Perquè, en realitat, quan ens mirem les llengües sense prejudicis, estem molt més a prop que ens pensem. Jo soc de Getafe, i molt a prop tinc Parla. Parlar, doncs, no és una cosa que ens quedi tan lluny.
Quan era adolescent i vaig començar a aprendre català a Getafe, a la meua classe tots miràvem Merlí. I, mentre això passava, al telediari, es parlava de l'1 d'octubre. La cultura, la música, el diàleg... són capaços de trencar aquestes fronteres i fer possible un altre tipus de comunicació.
—Per què el llibre es titula Con e de curcuspín?
—Tot bé d'una anècdota que explica Xulio Concepción Suárez en la revista Vindonnus, on conta una història de la infància. Explica com el primer dia de classe el mestre, castellanoparlant, ensenya les vocals. Quan escriu una a, al costat dibuixa un ventall i els alumnes diuen «¡A d'abanicu!». Aleshores, escriu una e i al costat dibuixa un eriçó i els alumnes criden: "¡Ye la e de curcuspín!", que és la paraula amb què, en asturià, es refereix l'eriçó. Després, una veïna de Carcaixent em va explicar una anècdota idèntica amb la u i el raïm al País Valencià.
He triat aquesta anècdota perquè el llibre parla de la diversitat lingüística, així que el titular havia de ser conseqüent. Potser és un titular que, a primera vista, és difícil d'entendre, però és que això forma part de la vida. Si és difícil d'entendre el model 037, un telediari o la política militar d'aquesta país, com no ha de ser difícil —tot i que més estimat i més fèrtil— el fet lingüístic. Pertanyem a una realitat lingüística que ens estimem.