Cronista incisiu de la Barcelona dels últims seixanta anys, creador d’etiquetes indelebles —com gauche divine— i biopsiador de la societat i l’art que l’envoltava (teatre, literatura i periodisme), Joan de Sagarra ha estat autor del costumisme més carregat de mala llet de les últimes dècades (sense assolir, com alguns mals imitadors, sostres excessius de bilis).
Des de diversos mitjans, com el Noticiero Universal, primer; Tele/eXpress, El País i La Vanguardia, després, i a EL TEMPS en dues temporades, Joan de Sagarra va esbombar com ningú el que considerava draps bruts d’una societat que sempre va observar des d’una torre construïda sobre molta cultura, però coronada per la supèrbia de l’enfant terrible afrancesat i capriciós que volia ser.
Fill de l’escriptor Josep Maria de Sagarra, havia nascut a París, havia mamat de la cultura francesa de ben petit (Xavier Mas de Xaxàs ho explica molt bé a La Vanguardia) i s’havia fet un lloc entre els cronistes amb una ploma esmolada pels cigarros havans i el rom —que després canviaria pel whisky Jameson.
A finals dels seixanta va publicar una crònica al Tele/eXpress en què es referia a la nova generació d’intel·lectuals d’esquerra que omplirien el Bocaccio amb el terme de gauche divine. Fa uns anys reconeixia a EL TEMPS que l’origen del concepte era parisenc: «A començament dels seixanta, quan jo estudiava a París, a la Sorbona, la divine gauche eren la gent del Nouvel Observateur, els socialistes, el Jean-Paul Sartre: l’esquerra que sortia a sopar i es fotia una copa al Ritz. Després en van dir la gauche caviar. Jo aquí els vaig posar la gauche divine i ja va estar».
A la Sorbona havia fet estudis teatrals i a la premsa catalana va destacar amb crítiques de teatre, tot i que de seguida va signar articles i cròniques a mitjans molt diversos, normalment en castellà, tot i que EL TEMPS li va donar l’oportunitat de fer-ho regularment en català el 1993.
En el seu primer article, Sagarra usava un to entre irònic i biogràfic per expressar la seva relació amb una llengua que li era pròpia, però que «només» havia pogut fer servir en escrits a Serra d’Or, Canigó, Saber i El món. Es titulava «Sobre la dificultat d’esdevenir un català com cal» i es publicava al número 489 d’EL TEMPS (1-XI-1993): «De tant en tant m'agafa el delit d'escriure en català. I més que d'escriure, de veure un paper meu publicat en català. Deu ser un rebrot de la mala consciència que arrossego des del dia que vaig començar a escriure, ja fa més de trenta anys, en un diari que es deia El Noticiero Universal. Ben cert és que en aquella època no hi havia diaris en català —tampoc no es pot dir que ara n'hi hagi gaires—, però el sol fet de veure aquell primer article meu publicat al Tonticiero, com en dèiem afectuosament, en castellà, em va produir una sensació de tristesa i, alhora, una certa repulsió. Em semblava com si mai no hagués d'abandonar aquell col·legi de reverendos padres en el qual, el dia de la promulgació de dignitats, un Juan de Sagarra de 17 anys, amb aires de tifa, es penjava al coll la medalla de Príncipe de Redacción, després d'amanir un text descaradament barroc, descaradament jesuític, amb un raig d'autèntic oli azorinià (de l'Azorin de Campos de Castilla) i unes gotes de vinagre unamunianes, més o menys químicament pures. Escriure en castellà sempre m’ha produït la sensació, un pèl confusa, tot s’ha de dir, d’estar traint alguna cosa o alguna persona».
Potser va ser una manera de contrarestar el seu suport d’aquells anys al Foro Babel (una de les seqüeles periòdiques del Manifest dels 2.300 que alertava que el castellà perillava a Catalunya) o l’oportunitat de criticar en català el que anomenava cultureta o, com ironitzava ell, simplement una feina per la qual «l’amic Eliseu Climent sembla disposat a pagar-me dues capses de Montecristo del núm. 4, ara que ja no se’n troben».
A partir d’aquell 1993, Sagarra va escriure cròniques setmanals a EL TEMPS fins al febrer del 1996 (número 608). Tornaria el 2005 (núm. 1.092), quan va encetar una nova època de col·laboracions, menys regular, que va acabar al número 1.219 (23-X-2007).
Des de la terrassa del Morryssom (carrer de Girona amb Rosselló), les tauletes del Bauma (Roger de Llúria amb Diagonal) o les de l’Oller del passeig de Sant Joan, Sagarra fumava tabac cubà i bevia whisky irlandès mentre reflexionava sobre les víctimes —o els herois, que també n’hi va haver— de la seua pròxima crònica. Sempre que en trobava, Montecristos del número 4 i Jameson.