Entrevista a Elvira Cambrils

«M’agradaria més reconeixement? Sí, però no vull que això em preocupe gens»

Elvira Cambrils (Pego, 1955) és una escriptora que, tot i començar a publicar en edat tardana, s’ha convertit en un valor novel·lístic sòlid i segur. Després de l’esplèndida ‘Tot el que tinc per ballar amb tu’, Cambrils torna amb una obra ambiciosa, resseguint els passos dels ‘pied-noirs’ valencians d’Algèria sota l’ombra allargassada d’Albert Camus. Una tercera novel·la que hauria de visibilitzar-la definitivament.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

—No sé si compartirà la tesi, però la nova novel·la em sembla una síntesi de les anteriors: la memòria d’El bes de l’aigua i la intensitat emocional de Tot el que tinc per ballar amb tu.

—Sí. No podem escapar del que pensem i sentim a l’hora d’escriure. La implicació social no pot estar-ne al marge, com tampoc el desig de combatre l’absurd d’una existència buida. En A la platja de Camus apareix la inquietud enfront del conformisme i el desig de revolta individual, d’afirmar-se i superar les circumstàncies. També hi apareix la reconciliació amb la vida, el vitalisme. Per això m’agrada tant Camus. Per a la història de la filosofia passa com un filòsof de l’absurd quan, per a mi, és un gran vitalista, un defensor de l’estima i la felicitat, del desig de viure...

—Però el Camus que apareix en la novel·la és també l’intel·lectual pied-noir integrador i conciliador que, com quasi tots els integradors i conciliadors, acaba fracassant.

—Acaba fracassant, però potser l’alternativa tampoc no eren els extrems. Els conciliadors fracassen, com la raó fracassa, com defensar l’honestedat fracassa. Però en tots aquests fracassos hi ha el mèrit de les persones que abans de ser engolides per la història defensen el dret a pensar i a buscar solucions. Camus no estava disposat a renunciar al que significava l’Europa il·lustrada vista la deriva que van acabar agafant els independentistes algerians.  En aquell moment era més fàcil, des de l’esquerra, adscriure’s a les posicions independentistes. Ell, tanmateix, va defensar una postura federalista, intermèdia. 

—La novel·la s’articula a través d’històries de pied-noirs valencians.  A la platja de Camus és més documental o testimonial?

—És més documental. Els personatges són tots absolutament ficticis. El que faig és beure d’un ambient que no he viscut a través de la literatura i dels testimonis arreplegats en el llibre Valencians d’Algèria, d’Àngela Menages i Joan-Lluís Monjo. En contraposició al terme pieds-noirs, que havíem sentit tota la vida a la Marina i tenia un component despectiu, reivindiquen el terme “retornats d’Algèria”. He pogut entrar al barri de Bab-el-Oued a través dels ulls d’aquestes persones. 

—Al llarg de tota l’obra d’Elvira Cambrils és present la reflexió sobre la fragilitat humana.

—Em sembla fonamental. La nostra condició d’éssers humans és d’una fragilitat esfereïdora. A més, tenim una vida —fins i tot suposant que siga llarga— tan breu que no dona temps per abastar la complexitat del món. I quan algú s’adona de la fragilitat del món en què viu, trontolla. Hi ha coses que poden sustentar-nos, com l’amor, que és fonamental: l’amor a la parella, als fills, al treball... Però quan l’amor falla, t’ensorres. Trontolla la idea que tens de tu mateixa, que és el que li passa a Feli i Sílvia, les protagonistes de les dues darreres novel·les. I com es pot eixir d’això? Recuperant una nova il·lusió, renaixent de les cendres, coneixent algú, com Feli trobant una història per contar, com Sílvia. Em passa a mi: quan trobe una història per contar m’entra l’eufòria, m’enamore del llibre. Sense això, caiem en l’apatia, l’absurd, la indiferència...

—Tot i que la prosa continua sent elegant, en aquesta ocasió ha tingut més pes la història, no hi ha tanta intensitat lírica com en l’anterior novel·la.

—No. Soc plenament conscient que estava més interessada a tramar històries diferents que confluïren en una trama global, d’una manera semblant a com els humans construïm el coneixement. Estava més interessada a reproduir des de la ficció i la perplexitat el procés cognitiu dels humans que no en la intensitat lírica de cada moment, en allò íntim o poètic. Però en l’obra que estic escrivint ara torne cap enllà de nou. 

—Vostè és una dona escriptora de les comarques del sud que, a més, no freqüenta els ambients literaris. Tinc la sensació que tot això ha barrat el reconeixement que la seua obra mereixia.

—Hi ha una sèrie de factors que conflueixen en el reconeixement literari d’algú: els premis, cercles d’amics amb repercussió en els ambients literaris, l’accés als mitjans... Però jo visc a Pego, al mig del camp, i vaig començar a escriure a cinquanta anys, jugant. Agraïsc a la vida aquesta oportunitat, però sí  que és veritat que pense a vegades que a la meua obra li manca reconeixement. Després em refaig, perquè és una manera de viure: el que m’interessa és poder passar les hores al meu espai amb les meues històries. I després tindre la sort que algú em publique. Ho fa Bullent i tampoc no he buscat res més. M’agradaria més reconeixement? Sí. Més que per vanitat, que tots en tenim, per l’obra ben feta. Però no vull que això em preocupe gens.

—A la dècada del 2000 costava trobar narradores al País Valencià. Anys més tard, n’hi ha una autèntica eclosió. 

—M’encanta, soc feliç. Vaig començar a escriure en valencià perquè no em volia morir fent faltes en la meua llengua. I d’això he passat a escriure i ambicionar a fer-ho amb qualitat, amb temes de volada. Em replantege què és la narrativa i el que faig jo, m’ho qüestione tot. Saps per què? Perquè vull arribar com més lluny millor. I això ho veig en mi i en moltes companyes. Em fa moltíssima alegria que el món camine una miqueta per allà on jo volia que caminara, poder escriure sense que m’ho retraguen. No ha estat el meu cas, però per a una dona jove amb fills menuts i obligacions laborals, escriure és una odissea  admirable. S’ha fet un esforç gran que espere que repercutirà en les noves generacions. Perquè els referents són molt importants: necessitem moltes Sánchez-Cutillas, moltes Maria Beneyto, moltes Beatriu Civera... Les necessitem. Escriptores que jo no coneixia fins fa poc. En quin món he viscut?

A la platja de Camus
ELVIRA CAMBRILS
Edicions del Bullent
Picanya, 2018
411 pàgines

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.