Lluís Hortalà és escultor i alpinista. I aquest amor per la pedra, de marbre i conglomerat, es desprèn en la mostra que s’estrena als Espais Volart de la Fundació Vila Casas, i la converteix en protagonista de la seva producció artística.
Fa una dècada, Hortalà va assistir a la prestigiosa escola Van der Kelen Logelain per a estudiar les tècniques de pintura decorativa. Allà fou on va aprendre a imitar la textura del marbre, una tècnica pictòrica tradicional, el trompe-l’oeil, que ell aplicaria a les seves obres de caràcter contemporani.
Només entrar a l’exposició —que porta per títol «Posar el dit a l’ull», fent èmfasi en la voluntat de jugar amb la ironia de l’aparença—, el visitant es troba amb una escalinata d’esglaons de marbres de diverses tipologies. Es tracta l’obra Échafaud (Mundus muliebris), que pretén fer una reflexió sobre el poder i l'ostentació a partir de materials exquisits. Els marbres hiperrealistes d’Hortalà són, en realitat, olis damunt de tela. Una il·lusió òptica.
La comissària de l’exposició, Teresa Grandas, explica que «el treball de Lluís Hortalà ens obliga a tornar a mirar, juga amb nosaltres. És un projecte intel·lectual en el qual la pintura és entesa com a pensament i llenguatge, com a tecnologia i mitjà de coneixement».
Contemporaneïtat hiperrealista
L’escalinata inicial no és l’única peça hiperrealista de l’exposició. En diverses ocasions l’artista reprodueix elements de marbre de l’aristocràcia antiga o d’espais ostentosos amb tot el detall i els presenta aïllats de la resta. Ho fa, per exemple, amb les xemeneies de Madame du Barry, l’amant de Lluís XV de França, i la de Maria Antonieta, l’esposa de l’hereu. Així, contraposant les dues xemeneies hiperrealistes, separades de la resta de l’estança de cada una d’aquestes dones que havien de mantenir un equilibri dins la cort francesa, personifica els elements arquitectònics i reprodueix la tensió entre els personatges.
«La imatge esdevé imatge quan hi ha un desplaçament», explica Hortalà a la visita de premsa de presentació de l’exposició. Malgrat que podria parlar de la rèplica hiperrealista de la xemeneia de Maria Antonieta, en aquest cas es referia a una altra sèrie d’obres seves que també s’exposen: la que reprodueix interiors de museus buits.
En aquestes peces, l’artista fa que l’espai dedicat a l’obra d'art esdevingui obra en descontextualitzar-lo. A Ante la Ley, per exemple, Hortolà mostra la Spanish Room de la National Gallery de Londres, la sala dedicada a pintura espanyola, totalment buida. També està buida la cadira del guardià que representa la llei.
La muntanya, una icona d'Hortolà
El quasi marbre construït amb la tècnica del trompe-l’oeil d’Hortolà s’enfronta, cara a cara, amb la reproducció hiperrealista d’un altre tipus de pedra, en un registre completament diferent: la pedra de la muntanya. A més d’artista, Hortolà és alpinista, amant de l’escalada i dels massissos muntanyosos.
«Moltes de les seves primeres obres es relacionaven amb un aspecte biogràfic: la seva pràctica de joventut de l’alpinisme. L’atracció per la muntanya es barrejava amb la planificació de la ruta, el desig de l’ascens al cim, el coneixement profund de les pells de la muntanya, de les textures del terreny, de les circumstàncies que fan o no possible l’arribada al lloc desitjat», comenta Grandas. A partir de la segona meitat dels anys noranta, la muntanya apareix en l’obra d’Hortolà, i serà una icona constant al llarg d’uns quants anys.
Així, a l’obra Postals de Montserrat, l’artista dibuixa les muntanyes resseguint-les, convertint una fotografia de les guies d’escalada en una postal antiga amb cinc versions minucioses, alhora que tramposes, ja que va introduint petites variacions a través del desplaçament de les rocalles.
A més de la vintena d’obres acabades, a l’exposició «Posar el dit a l’ull», la instal·lació dels Espais Volart també permet observar els processos de treball d’Hortolà. Alguns, previs a les obres finals ja exposades. Altres, en construcció, com la peça que l’artista treballarà en el mateix espai expositiu.
En paraules de Grandas, «Lluís Hortalà fa contemporània una estructura tècnica de virtuosisme pictòric, un anacronisme que transforma en una eina per repensar el present. És un joc de veritat i mentida, que enganya l’ull en una tensió entre qui mira i allò que és mirat. Tanmateix, no es tracta tan sols de mirar, sinó de comprendre, d’activar una mirada crítica».