Parlar amb Jordi Sunyer és parlar amb un dels màxims experts en els efectes que la contaminació atmosfèrica té sobre la salut de les persones. Va iniciar els seus estudis en aquest camp a finals dels anys vuitanta, amb motiu d'una epidèmia d'asma a la Barcelona preolímpica. Després d'un temps d'investigació, ell i el seu col·lega Josep M. Antó descobriren que era causada per la descàrrega d'un producte al port de Barcelona.
Fou, en tot cas, l'esperó que l'inclinà per continuar la seua recerca en un camp aleshores encara poc estudiat. D'aleshores ençà, ha participat en desenes d'estudis que evidencien l'efecte perniciós que la contaminació atmosfèrica té sobre la nostra qualitat de vida i, molt especialment, en els infants. Autor de més de set-centes publicacions, abans que amb el Premi Jaume I, ha estat reconegut amb el Premi Goldsmith, el més prestigiós en l'àmbit de l'epidemiologia ambiental. Tossut senderista, Sunyer té una màxima en la vida: «millor previndre que curar».
EL TEMPS l'entrevista a València, a la seu que la Fundació Premis Jaume I té al costat de l'antic llit del riu Túria, aquell que un dia es va dessecar i avui és un enorme parc urbà.
—Estem al costat del riu, en una ciutat que, a la dècada dels setanta, va estar a punt de convertir el llit del riu en autopistes...
—Apa, no ho sabia això!
—Com hauria sigut una València sense aquest parc fluvial i amb una autopista creuant-la de banda a banda?
—Hauria sigut una ciutat de la primera meitat del segle XX, però no una ciutat del segle XXI. Les ciutats del segle XXI posen els ciutadans en el centre del disseny i no el cotxe. Tenir aquest parc és un regal. A aquestes altures hi ha moltes evidències dels beneficis que tenen els espais verds per a la salut de les persones. Tenir espais verds al voltant sabem que genera beneficis en la capacitat d'atenció i l'estat d'ànim.
—Les seues investigacions s'han centrat, precisament, en els efectes que la contaminació té en la salut de les persones i, especialment, en els infants. Les dades són tan preocupants que no puc evitar preguntar-li: hauríem de dur els xiquets i les xiquetes pels carrers de les ciutats amb mascareta?
—Aquesta és una estratègia molt xinesa. Ells entenen que la millor manera de protegir-nos de la contaminació és utilitzant mesures personals. Jo crec més en les mesures comunitàries. El que cal fer és disminuir la contaminació als carrers. A la península Ibèrica, Pontevedra o Vitòria són exemples dels beneficis que genera reduir el trànsit dins de les ciutats. També tenim exemples a Europa.
«Tenim una pandèmia de mala qualitat de l'aire de les ciutats i no hi estem parant prou atenció»
Hi ha moltes ciutats que ja fa temps que han començat a canviar la relació que tenien amb l'espai públic, que han deixat de ser propietat del vehicle privat. És fonamental avançar cap a noves polítiques de disseny urbà. Hem de deixar de situar el vehicle privat en el centre de tot per deixar espai al vehicle compartit i als espais verds.
Respecte de les mascaretes, si són molt bones, i, per tant, protegeixen més, generen sensació d'ofec, amb la qual cosa la gent les mou, les toca i deixen de ser efectives. I si són de les simples, com les que dúiem a la pandèmia, tenen un efecte molt limitat.
—Les societats occidentals parem molta atenció a la dieta. Parem massa poca atenció a l'aire que respirem?
—Claríssimament. Si mirem el rànquing de causes de mortalitat, una de cada cinc morts s'atribueix a una mala dieta. Però això té a veure amb l'abús d'ultraprocessats, les dietes hipercalòriques, la manca de fruita i verdura... Sobretot tenim un problema de sobrealimentació, no tant de malnutrició. La contaminació atmosfèrica és la causa d'entre vuit i deu milions de morts a l'any al món, la meitat per l'aire exterior i l'altra meitat per l'aire interior. De tots els riscos ambientals, la contaminació de l'aire és el més perjudicial. Afecta el cos al mateix nivell que el tabac, a través de mecanismes molt semblants. Hi ha moments del dia en què cada ciutadà que passeja pel carrer és com si s'estigués fumant tres cigarrets al dia.
S'estima que una de cada deu morts tenen a veure amb la contaminació de l'aire. Podríem dir que la mala alimentació mata més que la contaminació atmosfèrica, però quan parlem d'alimentació, parlem de molts factors alhora.
—És la contaminació una pandèmia silenciosa?
—Si calculéssim el nombre de morts que ha causat la pandèmia, és menys que els que causa la contaminació. Tenim una pandèmia de mala qualitat de l'aire de les ciutats i no hi estem parant prou atenció. Estem millorant, però massa a poc a poc.
—L'any 2010 la Unió Europea va aprovar una directiva de qualitat de l'aire. L'any 2023, Espanya, per primera volta, va complir amb els límits de concentració de diòxid de nitrogen. S'ha tardat tretze anys a complir...
—I mentrestant hem tingut unes quantes multes de la Unió Europea.
—Però tenint en compte aquest punt d'inflexió de 2023, diria que les coses han començat a canviar?
—Sí, però, atenció!, perquè la nova directiva de 2030 ens posa límits més exigents. Perquè l'evidència que ha produït la ciència sobre els efectes de la contaminació a la salut és que els límits saludables són més baixos que els que hi ha ara vigents a la UE.
Per tant, hauríem de situar-nos en aquests nous límits. I d'aquí a 2030 en cap cas tindrem la capacitat de baixar els nivells a la xifra que indica la UE. Així doncs, tornarem a estar per sobre dels nivells, amb la qual cosa tornarem a tenir multes. Tret, clar, que fem un canvi radical.
—Què hauríem de fer per acomplir els nivells que exigirà la UE?
Hi ha moltes coses que es podrien fer. En primer lloc, no haver dilatat l'entrada en vigor de les zones de baixa emissió. Les zones de baixa emissió no ho curen tot, però són un marc en el qual s'entén que l'aire de les ciutats està protegit. A partir d'aquí el retard en la introducció dels límits a les zones de baixa emissió provoquen que es retarden els avenços.
«L'efecte de la contaminació atmosfèrica equival a fumar tres cigarrets al dia»
Tenim prou dades per fer evident que la implantació del primer grau de les zones de baixes emissions, és a dir, l'eliminació dels cotxes de categoria A, ha tingut un impacte beneficiós per a la qualitat de l'aire, conjuntament amb la innovació dels cotxes. De manera que si continuàrem aplicant els diferents nivells de les zones de baixes emissions, seria molt esperable que passés el mateix que ha passat a la resta d'Europa; això és, que els nivells baixarien d'una forma important.
Al marge d'això, cal establir altres polítiques. Per exemple, hauríem de fer un pensament sobre la barra lliure que tenen els vehicles de repartiment de paqueteria. Cal electrificar el parc, controlar les zones de baixes emissions i controlar el repartiment de paqueteria. I crec que seria molt prioritari evitar el trànsit rodat al voltant de les escoles i els hospitals. En comparació amb Londres o París, les nostres polítiques són molt tímides, i això té conseqüències sobre la salut de les persones i, sobretot, per a la població infantil, que són, al capdavall, el futur.
—Què podríem copiar d'aquestes ciutats i d'altres?
—Crear zones zero al voltant de les escoles. És a dir, que no es deixi passar cotxes al voltant d'hospitals i escoles. Així de senzill.
—Les entitats ecologistes s'han queixat reiteradament que, a l'Estat espanyol, s'han aplicat les zones de baixes emissions seguint les exigències més toves i que, per tant, els efectes són limitats.
—Hi estic completament d'acord. Davant del repte que afrontem, no es pot dilatar tant la resposta. No pot ser que estiguem constantment buscant l'equilibri entre allò que exigeixen els lobbies i la necessitat de tindre cura de la salut de les persones que viuen a les ciutats.
Hi ha una realitat que és imparable: les ciutats han de ser diferents. No només per la salut dels humans a curt termini, sinó per la salut del planeta, que és el gran repte.
—Durant tot l'any passat es va estar especulant amb la possibilitat que la UE retardara el termini a partir del qual no es podran vendre vehicles de combustió. Finalment, la nova Comissió ha decidit mantenir la fita del 2035. Què hauria suposat retardar la data?
—Crec que, en línies generals, no s'està encoratjant prou la reforma de la flota automobilística. De fet, anem molt més alentits que el nord d'Europa o la Xina, on s'ha estat molt més ambiciós. Ens cal molta més determinació per fer aquesta transformació. La descarbonització requereix mesures urgents. Es considera que si els canvis no es fan en la dècada dels vint, arribarem molt tard a frenar el canvi climàtic. Posar el límit del 2035 ens obliga a espavilar-nos. Ens calen carregadors per a vehicles elèctrics, ajudes per a la compra... Sabem que el transport és un factor fonamental en l'emissió de CO₂.
—Li preocupa que Donald Trump haja posat en el punt de mira el vehicle elèctric?
—Em preocupa això de Trump, com també que menystingui el canvi climàtic. Em preocupa molt, moltíssim. I també que vulga continuar extraient petroli i carbó, quan sabem que és una de les causes de la crisi climàtica i ambiental que tenim. No només estem provocant l'augment de la temperatura. La crisi climàtica porta a la pèrdua de biodiversitat. Els impactes s'estan multiplicant. Resulta molt alarmant tota aquesta retòrica que qüestiona l'evidència científica. En aquest sentit, que els Estats Units es faça enrere en la lluita pel canvi climàtic és una notícia molta dolenta.
—Assistim al menysteniment de la ciència?
—Exactament. Aquest és el gran problema: la lluita entre la ignorància i la ciència. És a dir, l'evidència científica que tenim ens ha d'ajudar a actuar. Les decisions s'han de prendre a partir del coneixement que hem anat construint. Les decisions no es poden prendre a partir de la ignorància. Donar valor i estar orgullós de la ignorància és tornar a l'edat mitjana.
—Part de la seua carrera professional l'ha desenvolupada als Estats Units. Què li comenten els seus col·legues nord-americans?
—Uf! Estan superespantats. És molt mal moment per als col·legues dels Estats Units. Els instituts de salut americans estan paralitzats i se'ls ha tret la capacitat econòmica. És molt esfereïdor.
—Arribats a aquest punt, confia en el futur de la humanitat?
—Per primera volta hi ha la possibilitat que desapareguem. Tenim un boig al poder amb capacitat per prémer el botó nuclear. Aquest menyspreu a la gestió comunal dels béns comuns que tenim la humanitat (els mars, els boscos, els pols...), la capacitat d'organitzar-se pel bé comú a escala mundial resulta incomprensible. Si no som capaços de ser conscients d'aquest patrimoni i només ens importen els diners, acabarem depredant el planeta.
Ara bé, no soc pessimista en la voluntat. Crec que hem de continuar prenent consciència que l'activitat humana ha portat el planeta a una crisi ecològica en tots els seus sistemes: en la qualitat de l'aire; en la qualitat de l'aigua; en la superfície dels boscos; en la presència de productes químics i tòxics. Estem portant el planeta al límit, amb el risc que provoquem un canvi irreversible. Sabem què hem de fer per evitar-ho. Així doncs, fem-ho!
—Abans parlàvem dels dubtes sobre el límit temporal a la venda de cotxes de combustió. En bona part, el qüestionament de la data del 2035 venia de la banda del lobby automobilístic europeu. Hi ha forces econòmiques molt poderoses a les quals ja els va bé el manteniment del business as usual. Hi ha una tensió entre els canvis que cal fer i els interessos de determinats grups de pressió.
—Sí, això hi és. Però nosaltres, com a científics i com a metges, també hauríem de tindre capacitat de fer pressió. Hem de convertir-nos en referència i ser capaços de confrontar-nos amb uns lobbies que, descaradament, volen acabar d'extreure els últims recursos de la Terra i portar-la a un carreró sense sortida.
És tan senzill com obrir els ulls al que ha passat aquests darrers mesos. En unes poques setmanes hem passat de la dana de València als incendis de Califòrnia. Abans, havíem tingut els incendis del Canadà. Hem d'obrir els ulls. Ja hi ha prou de dir que som catastrofistes. En aquests moments, el nivell d'acceleració de la crisi climàtica és cert i preocupant.
—En l'època de la covid, l'OMS promocionava molt el concepte ‘one word, one health’ per posar l'èmfasi en la connexió entre el medi ambient i la salut humana i planetària. Però sembla que ens hi hem oblidat, i també d'allò d'«eixirem millors»...
«No podem continuar creixent. El producte interior brut ja no ens serveix com a indicador del progrés social»
—Sí. No n'hem après, de l'epidèmia. Ara bé, hem de continuar actuant per mitigar l'emissió de CO₂ i tots els impactes humans negatius. La humanitat, arribats a aquest punt, hauria de fer tres coses: la descarbonització; l'ordenació de la indústria alimentària i tot el que té a veure amb la qualitat dels aliments, i la reurbanització de les ciutats. I, per descomptat, cal que ens posem d'acord en la qüestió dels béns comunals i com mantenir-los. La recepta la tenim, només cal aplicar-la. El que ens hem d'assegurar, com a ciutadans, és que els gestors i polítics que comparteixen aquests valors arriben al poder.
—Vol dir, votar bé?
—Exactament, votar bé. Però, paradoxalment, és curiós que la Xina està molt més ben orientada que els Estats Units.
—Hauríem de començar a pensar a decréixer?
—Sí, crec que és evident que no podem continuar creixent. El producte interior brut (PIB) ja no ens serveix com a indicador del progrés social. El progrés social es dona si disminueixen les desigualtats o si hi ha més qualitat de vida per a tothom, no només si creix el PIB.
—Vostè continua actiu, però vol començar a retirar-se de la vida pública per dedicar-se a altres coses. Entre elles, diu, tindre cura dels nets. Què aprèn d'ells?
—En aquests moments, el contacte amb els nets forma part de la meua vida espiritual. Hi ha un escriptor que em té fascinat. És romanès i es diu Mircea Cărtărescu. Té un llibre que es diu Solenoide, que ha traduït al català una editorial mallorquina. Ell diu que tots els infants són poetes i que poeta és qui continua sent infant tota la seua vida. Per mi, estar amb els meus nets és com estar amb la poesia i amb l'espiritualitat. És difícil de descriure la relació tan bonica entre avis i nets.
—Li preocupa quin món els deixarem?
—La meua dona sí que està molt preocupada. Jo, francament, no hi penso. Jo vaig nàixer a la dictadura i, no saps si és pitjor una cosa o l'altra. Però, clar, aleshores hi havia esperança. Però ara, quan veus que tens al capdavant del país més poderós del món un malalt mental, que s'enorgulleix del seu odi, costa tenir esperança. Així i tot, n'hem de tenir.