Em va telefonar Bet Palou perquè desitjava muntar alguna cosa entorn d'Alexandre Ballester (Gavà, 1933-sa Pobla, 2011) amb motiu del desè aniversari del seu traspàs. Contactà amb mi que havia escrit una biografia titulada 'Alexandre Ballester, de professió, dramaturg'. Ens citàrem al bar Venecia. Al costat, encara hi vaig conèixer una gelateria que es deia Milán i es veu que temps enrere n'hi hagué un tercer: el San Remo. Tot molt italià -i Ballester en posseïa cert aire- perquè al principi de la dècada dels quaranta, quan els obriren, el feixisme italià de Mussolini encara causava un emmirallament fort dins l'Espanya de Franco. A misses dites, crec que aquell encontre, just allà, també tingué quelcom de màgicament ballesterià.
De vegades, aquestes trobades no desemboquen enlloc perquè els humans som volàtils i inconstants, o sovint no sabem a quina porta pública hem d'anar a tustar, però m'imagino aquella jove sortint del cafè marejada amb el cap bullint d'idees i projectes. Ens tornàrem a trobar perquè em convidaren a l'estrena de Sa Pesta de l'algaidí Pere Capellà, l'únic autor que, juntament amb Miquel Puigserver de Lloseta, per Ballester havien tractat d'atorgar dignitat i entitat al teatre illenc.
Ballester tancava el cicle del seu teatre èpic brechtià amb la peça [Començament] a punt de pesta (1970) que s'havia extraviat -una pràctica, malauradament, massa habitual en el seu teatre- i que el Nou Grup de Teatre Universitari, amb l'incombustible Ignasi Roda al capdavant, recuperaren de l'Arxiu de la censura d'Alcalá de Henares i publicaren dins el volum NGTU, del teatre universitari al teatre independent (2014) juntament amb Cap cap pla cap al cap del replà (1971). Com La pesta d'Albert Camus -un referent per a Ballester- les de Capellà o la seva s'han tornat a posar malauradament de moda per mor de la maleïda Covid-19.
Un dels handicaps d'Alexandre Ballester va ser el fet de no pertànyer als circuits teatrals. Ni actuava ni dirigia i havia d'esperar que uns altres l'estrenessin. Això li causà alguns disgusts en veure que no les programaven, encara que s'erigís amb un guardó les bases del qual es comprometien específicament a representar-la, com succeí amb el Premi Teatre Principal de Texts Dramàtics que obtingué amb Al caire de les campanes (1985). A na Bet això no li ocorre. Ovnipresents és el nom de la seva companyia: escenificà Sa pesta i ara ha enllestit l'estrena de L'única mort de Marta Cincinatti (1983), mereixedora del reputat Premi Born de Teatre de Ciutadella i representada el passat diumenge 27 de juny a sa Pobla.
Tot i que la donaven per extingida a Cincinnati el 1914, Marta (darrer exemplar de colom migrador, que simbolitza el bé) fuig de Pelegrí Hawks Falcó, la guerra, que vol matar-la. Conscient que l'encalça de prop, arriba a Albopàs (palíndrom amb què es llegeix de dreta a esquerra sa Pobla, una martingala mitjançant la qual Ballester sortejava algunes de les tisorades de la censura inventant un món imaginari en què ambienta part de la seva producció). Allà hi conserva una branca familiar. A mesura que Falcó s’acosta a Marta, les relacions entre els parents es van agrint i el poble es converteix en un ambient cada cop més asfixiant. L’única mort de Marta Cincinnati conté una forta càrrega social i és altament simbòlica. Els actors reïxen prou bé damunt l'escenari. La banda sonora en directe de Joan Seguí i Sara Mingolla l'encerta moltíssim i, en conjunt, Bel Albertí dirigeix amb nota el muntatge.
No és una peça que s'entregui fàcil a l'espectador. No rius, perquè d'Adalgot ençà han fugit les rialles a Albopàs. Dèiem abans que A punt de pesta cloïa el cicle de farses però no advertíem que, des de llavors, Ballester romangué més d'una dècada en silenci. Coincidiria amb un rebuig al teatre de text en benefici de companyies que despuntaven com ara Els Joglars. A Benet i Jornet li deixaren clar que no tornaria a estrenar les seves propostes, però reaparegué -i Ballester, igual, arran de L’única mort de Marta Cincinnati i mitja dotzena de peces més.
A una revista, Ballester llegí una nota que reproduiria al començament de l'obra. Hi deia que el colom pelegrí era l’ocell més abundós dels camps de Wisconsin fins que, al cap de cinquanta anys, l’home en matà milions. Sobre aquesta idea, amb el darrer d’aquests coloms conservat al zoo de Cincinnati, que la gent havia batejat amb el nom de Marta i que, a més, havia mort el 1914 (això és, durant la Primera Guerra Mundial), sentia que tot encaixava com l'anell al dit. I Marta Cincinnati és un colom que no és un colom, que sí que ho és, que és una senyora, que no és cap Sra., que és un colom, que ha estat encalçada no només com a colom en els boscos de Wisconsin sinó que ha estat morta a Amèrica, Rússia, l’Estat espanyol de la Guerra Civil i tants altres llocs on el dèbil ha hagut de caure davant la prepotència bé militar o bé ideològica, que de vegades se solden en una sola. L’única mort de Marta Cincinnati són els milions de morts que ha sofert la persona, de vegades, sense moure’s de casa. Simplement, per pensar d'una determinada manera.
Hem començat in medias res el 1983 però la idea del colom i dels homes que han mort o han estat empresonats ens retrotreu a la primera etapa de Ballester. La configura la trilogia formada per dos drames perduts, El tramvia del pobre Joan (1963), que acabaria essent Foc colgat (1967), i Jo i l'absent (1964) i Siau benvingut (1968). La presència de l'ocell ja la tenim en aquesta darrera, amb dos personatges amb nom de pallassos, August i Clau, que okupen al llarg de l'hivern la casa d'estiueig d'uns senyors en conxorxa amb la serventa que pretesament els la vigila: madò Maria.
Siau benvingut és una de les obres més aclamades de Ballester. S'estrenà el 1968 al Principal de Palma sota la direcció d'Antoni Mus amb la històrica companyia Artis, i la reposaren el 2007 amb Luca Bonadei a la direcció i Rafel Ramis i Santi Pons en els papers de Clau i August respectivament. Joan Manel Albinyana adaptà l'obra i la traslladà a sa Pobla el juny del 2019, amb motiu del vuitè aniversari del decés de l'escriptor. Bet va tenir la sort que el regidor del seu poble, Antoni Simó, escoltés els seus precs i encara fossin a temps de rescatar aquell muntatge recent, coproduït pel mateix Ajuntament, i reestrenat al Principal de Palma aquest mateix mes en coincidència amb el Festival de Teatre Alexandre Ballester.
És curiós perquè la dramatúrgia de Ballester ja gaudia de tota una dimensió popular i de carrer com Assaig d'espectacle per a una nit d'estiu (1968) i Reis i no reis (1969) amb les quals enllaça aquest Albopàs, a peu de carrer, magníficament ideat i dirigit per Miquel Mas, les rutes teatralitzades del qual recorregueren la vila poblera el cap de setmana passada. Fa més d'una dècada que Rosa coincidí amb Ballester durant un viatge amb tren. Ell l'obsequià aquell dia amb un bitllet d’anada però no de tornada a Albopàs. Sense poder-ho evitar, Rosa s'aventura en aquest viatge on coneixerà alguns dels personatges més famosos de Ballester: l'esmentada madò Maria, que proposa una actualització dels continguts i la seva reestrena amb el nom de Siau benvingudes, el megarca sereníssim d'Albopàs, Adalgot III, que apareix menaçant amb el filaberquí amb què li agradava perforar el ventre de les dones, protagonista de la mítica Dins un gruix de vellut (1967), i un desimbolt Lluís Garau en el paper de Nofre Taylor, en realitat Nofre Sastre, d'Un baül groc per a Nofre Taylor (1966) de quan el món vivia dividit en els blocs hieràtics de l'URSS i els EUA.
Ballester era fill d'un represaliat de la Guerra i aquesta qüestió li covia força. El tema es reflecteix, dèiem, en alguns dels primers personatges com ara August de Siau benvingut, que havia romàs tancat a la presó per «pensar», mentre que a la segona etapa de Dins un gruix un vellut opta per escarnir l'ègeta de la Dictadura, torna al missatge de la concòrdia entre els homes per mitjà del símbol universal de la pau a L’única mort de Marta Cincinnati i el tema de la repressió encara el reprèn en drames posteriors com Al caire de les campanes o la penúltima Un no res d'eternitat (2011), sobre l'instant fugaç en què Albert Camus Sintes, mort en accident, visita la Menorca dels seus ancestres, que mai conegué. Li retreuen el comportament vil de la no-intervenció de britànnics i francesos durant el conflicte bèl·lic del 1936-39.
Amb totes aquestes activitats, i concretament amb la celebració del Festival de Teatre Alexandre Ballester, coincidint amb els darrers dies del mes de juny en què s'escaigué el traspàs de l'escriptor ara fa just una dècada, arribem al zenit de l'Any Ballester. Però no us cregueu que tot s'acabi aquí. Una exposició pictòrica de Ballester, un acte a l'Espai Mallorca de Barcelona, un altre a l'Ajuntament de Gavà, l'ànsia de publicació de les Obres completes, les actuacions de Siau benvingut i L'única mort de Marta Cincinatti (a Pollença, per exemple) o l'impuls a l'estrena definitiva d'Al caire de les campanes són algunes de les activitats, objectius i dèries que ens esperen per aquest mig Any Ballester que encara ens resta.