El vuitè disc d’El Petit de Cal Eril, batejat amb una curiosa sopa de sigles impossible de convertir en un acrònim, ‘N.S.C.A.L.H’ (Bankrobber, 2021), respon a un concepte enigmàtic: “No Saps Com Acabarà La Història”. No podem saber-ho. El que sí que sabem és que la formació capitanejada per Joan Pons dona continuïtat creativa amb aquest àlbum a un dels projectes musicals més fascinants dels últims anys. Recerca sobre les mateixes coordenades sonores sense escletxes, peces sobreres o mostres de defalliment.
No sols és que no sabem com acabarà la història: el millor és no fer cap mena de previsió o apriorisme sobre aquesta “germandat còsmica” (copiem el concepte del full promocional), un col·lectiu que continua engreixant i perfeccionant una maquinària de provada eficàcia. I és de justícia que parlem de col·lectiu, perquè el talent, la personalitat i el carisma de Joan Pons han trobat l’hàbitat idoni amb Jordi Matas (guitarra, teclats i mescles), Dani Comas (baix), Ildefons Alonso (bateria) i Artur Tort (teclats), una química que es desplega generosament en els directes i que, em fa l’efecte, es tradueix en els matisos i la quantitat de detalls que El Petit de Cal Eril desplega sempre i que porta a un nou estadi en la seua nova criatura.
La coberta del disc, un oli sobre tela de David de las Heras, en la qual apareixen tots els membres del grup en un entorn entre bucòlic (cervatell inclòs) i màgic, té una mica de tribut a un univers divers que és deutor de la genialitat de Pons, però també de l’ofici artístic de la resta de membres. Tractar de desxifrar les posicions, els gestos i les mirades de la composició suposaria un entreteniment infinit. Quedem-nos amb Pons abillat amb una estranya túnica, mirant-nos fixament, amb els braços estesos, sostenint en una mà una mena de copa. No sabeu com acaba la història, sembla dir-nos. No, no ho sabem.
Personalment, em costava imaginar què podia venir després de la resplendent trilogia de finals de la dècada passada, La força (2016), △ (2018) i Energia fosca (2019), em preguntava si la fórmula mística no acabaria proporcionant en el futur símptomes d’erosió, perquè temes com “Ets una idea”, “Sento” o “Jo soc una ombra” tornaven a marcar màxims de creativitat i refinament en la proposta.
I no sabem com acaba la història perquè la història continua, té la corda inesgotable de les sèries de televisió glorioses de les quals esperes la següent temporada amb l’ànsia d’un infant. N.S.C.A.L.H. és el treball que perllonga l’encanteri i la fascinació. Anant a pams, “Cauen les estrelles” és un tema efervescent i juganer, moderadament ballable, que juga amb les veus per processar-les amb el vocòder o acriaturar-les (hi ha una picadeta d’ull a l’últim disc de Ferran Palau, germà artístic de Pons), però no és la cançó del disc que més enlluerna.
“Cap a tu” és un tall molt Petit, amb una tornada preciosa, que treballa una bona idea: la immensitat de l’univers que acaba “cap a tu”, abstracció que acaba en una concreció, una declaració amorosa. Pendent ascendent que fa un nou pic en “Quan estic amb tu” (l’amor, de nou), cançó melòdicament atractiva, plena de viaranys i revoltes (no insistirem més en els detalls, ja us n'adonareu si escolteu les cançons) i un final sobtat que t’obliga a tornar enrere perquè t’has quedat amb ganes de més.
“Ara o mai” és un dels talls que millor reflecteix l’esperit exploratori del disc, aspre, però magnètic, amb un text molt breu que es construeix al voltant de la percepció temporal i una metàfora visual molt poderosa (“no em diguis ara o mai / mai / no crec en el temps / com ho fas tu / mai” // suau com una espasa roent / s’enfonsa dins la neu”).
També exploratòria, en aquest cas pel tema de la llengua, és “Non tornerai”, la primera cançó en italià d’El Petit amb Valentina Risi fent els cors. Una d’aquelles peces amb una melodia i un puntejat de guitarra que se’t queden durant dies. Que saps que tornaràs a visitar sovint. Molt bonica.
Amb “Les hores”, una mena de funk estrany i alentit, tornem al terreny relatiu de la raresa, amb una lletra enigmàtica que parla de la relativitat del temps, l’espai i les relacions humanes, si és que ho he entès bé, que a saber i tampoc no importa. Una cançó així mereixia un final galàctic. I el té. “Cada dia surt el sol” retorna oportunament al preciosisme, un tema òbviament lluminós però amb molla, que empra la dita per transformar-la i evidenciar que l’existència és un seguit d’albades i capvespres, de vides perfectes i mala sort.
I d’això a un final fantàstic, amb dos dels millors temes de la col·lecció, “Las cosas que creo”, una incursió en castellà que, juntament amb la referida en italià, mostren la versatilitat de l’univers i creativitat de Pons tot i l’estranyesa que genera en l’oient. La cançó, en qualsevol cas, és estupenda. “N.S.C.A.L.H.” tanca l’àlbum. Pons canta en segona persona, es dirigeix a algú per dir-li que el temps passa i no hi ha res a fer, no sabrà com acaba la història. Tanca el cercle de la reflexió temporal que creua tot l’àlbum entre teclats i, de nou, veus processades.
No sabem com acaba la història. Però sabem el que cal saber: la d’El Petit de Cal Eril, un projecte que ens va sorprendre cap a 2009 amb un disc que contenia estranyes cançons per compartir en família (“Tinc un elefant”, “Ton pare”, reformulació obscura d’un tema popular) i un primer hit tan marcià com “Mandolines tralarí”, és una història gojosa que es perllonga en el temps. I que no volem que acabe.