Memòria Històrica

Una vida de presons

Alexis Mesón Doña és fill de dos comunistes. Va néixer durant la guerra civil espanyola. El vencedor de la guerra, el dictador Francisco Franco, fa més de quaranta anys que és mort, però continua dividint el país. Una història sobre el poder de l'odi.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El juny del 1947 Alexis, un nen del barri obrer de Lavapiés, a Madrid, escriu una carta a Eva Perón: "Benvolguda senyora Eva Perón, fa sis anys el meu pare va ser afusellat. Ara volen executar la meva mare. Ajudi'm, sisplau, a no quedar orfe".

Eva Perón és l'esposa del president argentí i és alabada arreu del món com a heroïna dels pobres. Fa una visita a Espanya i saluda les masses exultants. La mare d'Alexis és en una cel·la de la presó madrilenya per a dones de Las Ventas condemnada a mort. Té 29 anys i no hi veu d'un ull. És comunista. L'han detingut el dia de l'aniversari d'Alexis. Per primera vegada a la vida Alexis signa amb el seu nom complet: Alexis Mesón Doña, i consigna la seva edat: nou anys.

Eva Perón no li respondrà mai. Però llegirà la carta i no es quedarà de braços plegats.

Del seu pare, Alexis pràcticament no se'n recorda: tenia tres anys quan el van afusellar. La seva mare és una de les últimes dones que els jutges del dictador Francisco Franco van condemnar a mort. Per culpa de Franco, diu Alexis, plorava a la porta de la presó, i per culpa seva de nen va conèixer la venedora de flors del Cementerio del Este. Als anys setanta, quan molts estrangers no recordaven que Espanya era una dictadura i només associaven el país amb Mallorca i el Reial Madrid, Franco també va tancar Alexis a la presó.

El 1975 Franco va morir, però no va desaparèixer. El Caudillo de España por la Gracia de Dios, com s'autodenominava Franco, es va fer enterrar en un mausoleu enorme, construït per presos obligats a fer treballs forçats, sota una creu de més de 150 metres d'altura. Franco continua viu al cap i al cor de molts espanyols, que l'aprecien sobretot per la seva política econòmica i per la seva devoció catòlica; i encara és viu també al cap i al cor de molts altres espanyols, que l'odien.

Actualment, Alexis Mesón té vuitanta anys, és un home baixet d'ulls verds que amb l'edat han agafat un deix gris. Viu a Barcelona; al prestatge hi té l'únic retrat en què apareixen junts els seus pares que va sobreviure als temps convulsos de la guerra civil: tots dos tenen una mirada seriosa, la mare mira cap al costat, el pare mira a la càmera, com si no haguessin tingut temps de posar-se d'acord.

Espanya no acaba de treure's de sobre Franco. Hi ha una fundació que porta el seu nom; el govern, liderat per un socialista, vol fer exhumar les restes de Franco per sepultar-les en un lloc més humil, però no ho aconsegueix, perquè la família de Franco i l'Església catòlica s'hi oposen. A més, un seguidor de Franco, aficionat a les armes, tenia pensat matar el cap del govern a causa de la possible exhumació.

El desembre passat, pocs mesos després de la detenció d'aquell tirador aficionat, el partit d'extrema dreta Vox va entrar al parlament andalús. Aquesta formació reclama entre altres coses una nova Reconquesta: conquerir novament Espanya de mans dels musulmans.

Alexis Mesón lliura la seva pròpia i molt personal batalla a l'ombra contra el dictador. Al seu cap. Franco és, diu, una bèstia negra. Una bèstia que persegueix aquest ancià. Una bèstia que, si més no de vegades, és ridícula: a Alexis li agrada més riure's de Franco, així impedeix que es faci més i més gros. A vegades se li apareix aquell Franco que li va arrabassar els seus pares: el Generalísimo, un senyor plenet que en la imaginació d'Alexis s'ha d'enfilar en uns escalons quan fa discursos al balcó per semblar més alt. En altres ocasions veu el vell malalt de Parkinson que signa condemnes a mort amb la mà tremolosa.

Alexis Mesón posaria mai els peus en el mausoleu de Franco? Per què no, diu Alexis; ja hi va anar un cop, fa vint anys. A vegades havia matat el Caudillo, en pensaments li ficava bombes sota la cadira, sota el llit o feia saltar pels aires el seu mausoleu.

En la seva segona visita a la tomba de Franco, posa les mans darrere l'esquena, mira les flors fresques i assenteix amb el cap. Un cop torna a ser a l'aire lliure, respira fondo, assenyala el paisatge verd i muntanyós i diu: "A aquell malparit se li ha de reconèixer una cosa: el paio s'hi va ben lluir. A dia d'avui continuem sent els perdedors".

Les coses més valuoses de la seva vida les té ordenades en dues capses de sabates: el dietari de presó del seu pare, amb les seves cartes de comiat, una novel·la inèdita de la seva mare i el seu propi expedient judicial dels anys setanta. A vegades remena aquestes capses, els dies de pluja, quan té més mal d'esquena, quan els nets no li truquen, quan a fora és fosc i el Caudillo torna a enfilar-se als escalons. 

Alexis Mesón narra la història de la seva vida en aquesta casa, beu cafè descafeïnat i pren pastilles per al mal d'esquena. És conscient dels límits de la memòria: fins a quin punt pot ser precisa la memòria d'un home de vuitanta anys quan la seva pròpia infantesa, la seva vida, es barreja amb la història de tot un país, amb la d'un segle? Precisament la guerra civil espanyola, acabada aquest any farà vuitanta anys, barreja fets i mites formant una gran narració. Hemingway, Orwell, Saint-Exupéry, el batalló Thälmann: una caixa de ressonància que no para de créixer.

D'algunes coses, per exemple de la detenció de la seva mare, Mesón se'n recorda amb molta precisió; en l'expedient de la seva mare s'hi pot llegir les actes de l'interrogatori. Hi ha papers de les capses de sabates que Alexis no vol llegir perquè se li talla la respiració. En un d'ells el seu pare, des de la cel·la, demana un favor a la seva dona. Si no està detinguda quan hagi d'anar al cementiri, li demana que faci el següent abans que l'enterrin: "Encara que el meu cos ja estigui fred, em podries fer un petó?". El seu pare va morir a 24 anys.

Però Mesón també reflexiona sobre els ideals pels quals els seus pares es van sacrificar, els ideals del comunisme. I sobre què provoquen els ideals en les famílies.

En la seva partida de naixement hi diu: 26 de febrer de 1938, Madrid. No hi posa on va néixer exactament, però va ser en una escola de formació comunista de Lavapiés. La seva mare, Juana Doña, que aleshores tenia dinou anys i ja era professora, feia un examen sobre marxisme-leninisme quan va trencar aigües. El seu home, Eugenio Mesón, dos anys més gran, no hi era; estava lluitant contra Franco.

Eugenio i Juana, els pares d'Alexis

Juana Doña vol posar-li Eugenio, al seu fill, com el pare, però el col·lectiu de professors decideix una altra cosa: el nen s'ha de dir com Aleksei Stakhànov, el treballador soviètic modèlic que en una mina llunyana va batre els rècords d'extracció de carbó. Juana embolcalla Alexis amb una bufanda i el porta cap a casa travessant el capvespre. Viu en una corrala, una casa plurifamiliar on les habitacions són petites, les parets són fines i els nens es banyen en una piscina comunitària sota un roure al pati interior; aquí hi viuen jornalers, venedors ambulants i dones de la neteja.

Els pares d'Alexis provenen de famílies obreres nombroses. Van tenir una infantesa curta, una educació raonable i tots dos van anar a parar a les joventuts comunistes. Eugenio treballa en una saboneria. Comparteix el sou amb el partit i dorm sense llençols. El van expulsar d'una escola religiosa perquè no volia resar, i ara destaca per ser un orador abrandat. Juana s'enamora d'Eugenio, l'anomena el "meu jove apòstol".

Seguir una ideologia és un alliberament, tot s'orienta cap a un objectiu, es mostra un camí. La guerra civil espanyola, que va començar amb l'aixecament militar del general Franco, es va convertir en una guerra subsidiària entre dues ideologies, el feixisme i el comunisme.

Els anys previs a la guerra civil, Espanya era, en gran part, un país agrari. Quan la tardor del 1934 els miners d'Astúries van declarar-se en vaga, el govern va reprimir amb brutalitat la rebel·lió, i la persona que va ordenar l'acció de càstig va ser Francisco Franco. En aquest moment la futura mare d'Alexis va acabar a la presó, amb setze anys. S'havia manifestat a favor dels miners.

Per als pares d'Alexis la guerra civil és un temps d'amor i de mort. Els primers dies després del casament els passen, a falta de domicili, a casa de Dolores Ibárruri, la dirigent comunista coneguda arreu del món com la Pasionaria. La parella té una filla que morirà de meningitis, mentre a Espanya arriben en massa voluntaris d'arreu del món. Quan neix Alexis, Franco ha girat la truita amb l'ajuda de Hitler i Mussolini, i un any després s'acaba la guerra: aquell fill d'un oficial de Galícia ho ha aconseguit.

No vas ser cap gran estratega militar, diu Mesón al dictador que té dins el cap. No vas ser cap gran orador. Només vas ser un gran conspirador.

Després de la victòria de Franco els pares d'Alexis són empresonats. Alexis va a viure amb la seva àvia. El seu pare és condemnat a mort. A la seva mare la lliguen en una cadira durant els interrogatoris i uns homes uniformats la torturen aplicant-li descàrregues elèctriques a la vagina.

"T'envio els últims petons i m'emporto el teu record i el de la teva tendresa cap a l'eternitat de la mort", escriu Eugenio l'estiu del 1941. La carta no arribarà a Juana fins després de l'execució. "Vull que eduquis el nostre fill segons els nostres ideals i que, sempre que puguis, et dediquis totalment al partit".

Això són dos encàrrecs —el fill i el partit– que la mare d'Alexis, amb la millor de les voluntats, no pot complir al mateix temps. Es decideix pel partit, per la clandestinitat. D'Alexis se'n fa càrrec la seva àvia.

El vespre abans de fer nou anys, explica Alexis, la seva mare el va visitar a Lavapiés, el va besar als ulls i el va acotxar. A l'alba ell es va despertar, a casa feia fred, hi havia moltes veus desconegudes i a la cuina la seva àvia renegava: fills de puta. Alexis veu com fiquen la seva mare en un cotxe emmanillada. Porta't bé, crida ella, cuida l'àvia!

Dues setmanes abans del seu aniversari, la mare d'Alexis havia participat en un atac amb explosius contra l'ambaixada argentina. Ningú ha resultat ferit, però Franco està furiós: Argentina és un dels pocs països que manté relacions amb Espanya. El general Perón ha promès enviaments de blat i la seva dona vol venir a Espanya. La mare d'Alexis és condemnada a mort.

Pocs dies després, Alexis, segons ell recorda, es va haver de pentinar amb cura per acompanyar la seva àvia a veure el governador militar de Madrid. L'àvia implora clemència; pregunta al governador si té fills. L'home contesta que bé hi deu haver algun motiu perquè una dona tan jove sigui condemnada a mort. Després dona un copet a l'espatlla a Alexis com si volgués dir: ànims, noi.

Llavors se'ls va acudir la idea de la carta, explica Alexis. La idea els la va donar un humorista argentí que actuava com a convidat amb la seva companyia a Madrid.

Aquell estiu suposa un record especialment dolorós en la memòria de Mesón: a la paret del menjador hi ha penjada una foto del seu difunt pare i quan la família parla d'ell, els oncles i les ties, abaixen la veu per respecte. Si Eugenio fos viu, hauria dit, hauria fet... Com que falta el pare, Alexis se sent responsable per la seva mare. Vol escriure unes lletres precioses, rodones, grosses. L'humorista argentí dicta: ben-vol-gu-da se-nyo-ra E-va Pe-rón... La carta no és gaire llarga, un full amb lletra de criatura. Bona feina, senyor, li diu l'humorista. Eva Perón s'està uns quants dies més a Madrid i després se'n va. L'humorista promet que ha llegit la carta. Però, i Franco?

Mentre Alexis espera, s'acosta la tornada a l'escola. Allà tornarà a estudiar com Franco va salvar la pàtria del "perill roig". Després de l'última classe s'aixecaran i cantaran el Cara al sol, l'himne dels feixistes espanyols: ¡Arriba escuadras a vencer / que en España vuelve a amanecer! I després, ves per on quin nou amanecer: Franco indulta la seva mare. No serà executada. Però, segons la nova sentència, li cauen trenta anys de presó.

Et sembla que vas ser generós?, pregunta Mesón al Franco que té al cap. Tenies por que Perón no t'enviés el blat. O Evita et va convèncer?

Avui dia Alexis Mesón continua estant agraït a Eva Perón. A Franco no li ho ha estat mai. Per què?, pregunta. La seva mare canvia diverses vegades de presó, li censuren les cartes, Alexis no les conserva. Explica que veu la seva mare a través de barrots i vidres: com va l'escola, el teu pare volia que fossis enginyer; què et donen per menjar, mama, et peguen?

La seva mare organitza vagues de fam a la presó i parla a les preses de la revolució mundial. Quan a finals dels cinquanta s'assabenta que el Partit Comunista de la Unió Soviètica passa comptes amb Stalin, no se'n sap avenir; però si ells l'anomenaven padrecito Stalin. Conserva la carta de comiat del seu marit, en què deia: "Venja la meva mort de l'única manera possible: contribuint a la caiguda violenta del capitalisme com a sistema econòmic".

El seu fill ja no sent la urgència de combatre el capitalisme. Ell no és com eren els seus pares a la seva edat. I també són altres temps: als cinquanta s'acaba l'aïllament d'Espanya, els ambaixadors tornen al país; Franco és necessari com a aliat en la Guerra Freda. Aviat molts treballadors espanyols marxen a l'estranger, envien diners a casa, sobretot des d'Alemanya, el turisme viu un boom, comença el miracle econòmic espanyol.

Un dia Alexis s'arma de valor i diu a la seva mare què vol estudiar: Administració i Direcció d'Empreses. Vol guanyar diners. Guanya el seu primer sou repartint encàrrecs en un taller de motors. La seva mare no protesta; li fa arribar el dietari de presó del seu pare, en què es pot llegir: "Kuki ens va arribar com un raig d'esperança, va néixer entre obrers i obreres selectes, envoltat de converses sobre Lenin i Stalin". Kuki, així l'anomenava el seu pare.

Des de la paret el seu pare se'l mira, amb una cara tranquil·la i ben afaitada. A l'escola se'l mira Franco des de totes les parets. Alexis odia els seus ulls oliosos. S'esforça per ignorar el retrat del dictador, aquella cara que amb els anys es va tornant més rodona, el perfil a les monedes i als bitllets, però quan a la ràdio se sent la veu aguda de Franco, Alexis ha d'apagar-la, no pot suportar aquella veu de marieta, tal com ell l'anomena.

Una vegada, explica Mesón, quan tenia vint anys, va veure el seu enemic en persona: el maig del 1958 Franco va organitzar una desfilada a Barcelona. Alexis acabava en aquesta ciutat el servei militar i va haver de baixar l'avenida del Generalísimo, avui avinguda Diagonal, al volant d'un furgó per transportar tropes, passant a trenta quilòmetres per hora per davant de la tribuna. Quan li va passar per davant, només els separaven uns deu metres, Alexis es va girar cap a la dreta perquè volia mirar Franco als ulls, però a les ulleres de sol del dictador només s'hi reflectia el furgó d'Alexis.

Un matí de l'estiu del 1961, mentre Alexis busca un casa més gran perquè es vol casar, porten la seva mare davant el director de la presó. En aquell moment es troba a la presó d'Alcalá de Henares, el lloc de naixement de Miguel de Cervantes. Ja se'n pot anar, és lliure, diu el director. Té dues hores per recollir les seves pertinences.

Als anys seixanta Franco allibera presos perquè vol millorar la reputació internacional. Juana Doña explicarà més tard al seu fill què li va passar en sortir al carrer: el taxista va veure la seva roba passada de moda i li va preguntar d'on sortia.

De la presó.

Robatori? Assassinat?

Soc comunista, va respondre ella.

Doncs fora del meu cotxe, va dir-li el taxista.

Quan Alexis l'agafa de bracet, després de catorze anys de separació, la seva mare tremola. Alexis té 23 anys, té uns braços forts, porta bigoti i fa carrera en una fàbrica de begudes. La mare d'Alexis ja no participa en cap revolució mundial. Continua definint-se com a comunista, però ara s'adscriu al feminisme, escriu per a un revista feminista.

Per als qui la segueixen, tota ideologia suposa una exigència excessiva: d'una banda, les ideologies exigeixen una lleialtat absoluta i, de l'altra, els líders han de maniobrar i adaptar-se als temps. Un cop fora de la presó, la mare d'Alexis escriu novel·les autobiogràfiques, una la dedica al seu fill: "Al meu fill, per tot el que no li vaig donar, per la seva gran comprensió".

Mare, no ho oblidis, li va dir ell aleshores: no em vas abandonar, ell te'm va arrabassar.

Mesón arriba a ser director d'una fàbrica de begudes, responsable de 250 treballadors, fa cursos sobre la borsa i aprèn a apreciar un bon Rioja, però Franco no el deixa en pau. El triomf constant i quotidià sobre els seus pares, al capdavall no és també una victòria sobre ell, aquell nen obrer de Lavapiés?

Si Alexis perdonés Franco, potser això li donaria pau interior, però no pot. El director de fàbrica comença a portar una doble vida: de dia s'està al despatx, però de nit va a pisos on es conspira, reparteix pamflets davant de fàbriques, no pas davant la seva. Paral·lelament té tres fills. Amb el temps el règim de Franco també es reinventa; a Espanya comença una fase que els historiadors anomenaran el segon franquisme.

Una vegada Mesón s'espantarà mentre penja un cartell per a una manifestació: vol enfilar-se a un fanal, a sota hi ha uns camarades; un cotxe se'ls acosta a tota velocitat, amb llums llargs, ells salten a la cuneta. Per distreure'ls una camarada els ensenya el cul com si estigués fent les seves necessitats.

Franco obre les fronteres, de manera que Alexis Mesón pot anar regularment a Suïssa, on es troba amb comunistes espanyols exiliats. Quan després del 1968 alguns dels seus camarades es radicalitzen, quan diuen que volen assassinar policies, ell diu que no. Però ells ho fan igualment. Quan els separatistes bascos fan volar el cotxe del president del govern, Luis Carrero Blanco, Franco torna a collar el país.

Mesón és detingut al carrer; els policies de paisà porten bocadillos al plec del colze, així se'n diu de les pistoles embolicades amb paper de diari. Mesón no intenta fugir. Ja ha lluitat prou.

Anys després, en un assaig autobiogràfic farà balanç de la seva doble vida: "Camaraderia, alegria, riures, diversió, pors compartides, la sensació d'estar fent una cosa important (potser, però, la realitat era una altra cosa)".

La seva mare el visita a la presó. El seu fill gran també el visita. Té nou anys, l'edat que ell tenia quan va escriure la carta a Eva Perón. El nen s'esforça per no plorar.

Has guanyat, li deia a Franco en el seu cap. El condemnen a quatre anys de presó, a la cel·la 309 de la presó Model de Barcelona, tristament famosa per les tortures. Mentre compleix condemna, tres antics companys de lluita són afusellats per atacs a policies. Una matinada de març del 1974, a la planta baixa executen l'anarquista Salvador Puig Antich amb l'antic mètode del garrot. Mesón intenta distreure's amb la lectura: màrqueting, història mundial, una biografia de Gramsci. És traslladat diversos cops, i la tardor del 1975 arriba a Palència. Les condicions del captiveri són més suaus, alguns interns fins i tot poden treballar fora de la presó durant el dia; a l'habitació comunitària hi ha una tele. Davant d'aquest televisor Mesón segueix, fascinat i amb una alegria creixent, la lenta mort de Franco. El dictador té 82 anys, diuen que pateix només una flebitis, una inflamació venosa. Però Mesón explica que en cada notícia sobre aquesta enigmàtica flebitis, que suposadament impedeix al Caudillo aparèixer en públic, ell sentia l'alegria d'un seguidor del futbol quan el seu equip marca.

Alexis Mesón

El 20 de novembre, després de tres infarts, dues operacions i setmanes d'agonia a la UVI, Franco mor. El president del govern, Carlos Arias Navarro, s'esforça per no plorar quan anuncia per televisió: "Espanyols, Franco s'ha mort". Els presos s'abracen davant la tele. El director de la presó fa portar xampany. "Ens queda la seva obra, el seu exemple", diu Arias Navarro sanglotant. Aviat el país canviarà radicalment, fa el director de la presó. Tretze dies més tard Alexis és alliberat.

Des d'aleshores han passat més de quaranta anys.

Mesón és un avi feliç, els seus fills són votants d'esquerres, però no volen fer caure el capitalisme. La seva mare va morir el 2003. Poc abans de la seva mort va dir en una entrevista a El Mundo: "El món no canviarà d'un dia per l'altre, però jo em moriré pensant que algun dia sí que canviarà. Si no pensés això, voldria dir que tota la meva vida ha estat en va".

Al carrer on viu Alexis Mesón hi ha moltes banderes catalanes als balcons, aquí molta gent vol la independència de Catalunya, "Llibertat presos polítics" és una pancarta habitual. Actualment, molts polítics catalans són a la presó. En el referèndum del 2017, Mesón va votar en contra de la independència, ell defensa una Espanya unida i forta. Els que són ara a la presó, diu Mesón, no són presos polítics, són polítics empresonats.

A casa seva hi té penjats dos retrats de Marilyn Monroe. Uns amics li van regalar un retrat de Lenin per l'aniversari. El van firmar, per riure, amb la signatura de Lenin: "Per al meu gran amic i camarada Alexis. Lenin".

"Aquí el teniu", diu Alexis assenyalant content el retrat, "el meu amic Vladímir Iliak Lenin!". Diu Iliak en comptes d'Ilitx. Admet que ja no recorda gaires coses sobre Lenin, n'ha oblidat moltes.

Però sí que sap una cosa: ell continua sent comunista. "Estimo els meus pares", diu Alexis Mesón. "Cada dia els estimo més".

Traducció d'Arnau Figueras

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.