La invisibilitat de la dona en la Història es fa palesa en la majoria dels períodes. Però potser on més es fa evident és en les etapes més antigues: a la Prehistòria. En una interpretació androcèntrica de la vida al passat, les nostres avantpassades van tenir un paper secundari, limitant-se a la recol·lecció i la reproducció. Però nous estudis ens donen una visió molt diferent del paper de la dona: vam ser nosaltres les primeres artistes?
Barranc Hongares, al massís del Caroche, any 1920. El corresponsal de la Comisión de Investigaciones paleontológica y prehistóricas, Jaime Poch y Garí, estava d'excursió quan va descobrir tres abrics a l'aire lliure. Bé, descobrir no és potser el terme adequat, ja que la gent que vivia a Bicorp ja coneixia aquest indret i les curioses figures que decoraven les coves. Però el seu informe va despertar l'interés d'Eduardo Hernández Pacheco, director de la primera expedició científica. El mateix 1920 va iniciar l'estudi dels tres abrics situats a 150 metres del fons del Barranc i a partir d'aquell moment l'indret es va conéixer com les Coves de l'Aranya.
Aquest conjunt d'abrics pintats forma part del que es coneix com a Art rupestre de l'arc mediterrani i que, des de 1998, són Patrimoni de la Humanitat reconegut per la UNESCO. L'antiguitat d'aquestes pintures rupestres se situa ara fa 7500 anys, durant l'etapa coneguda com a epipaleolític. En aquest moment els grups humans eren nòmades i caçaven i recol·lectaven per alimentar-se.
Precisament la pintura rupestre més coneguda d'aquestes coves ens mostra una escena de recol·lecció de mel, la més antiga documentada a la prehistòria. En altres abrics trobem escenes de cacera amb figures humanes i animals com una cérvola. La pintura utilitzada és de color vermell, probablement algun tipus d'hematite triturat i barrejat amb aigua i un aglutinant com el greix.
Els investigadors del segle passat van identificar aquestes pintures rupestres com a llevantines, caracteritzades per la presència d'elements figuratius però també geomètrics i esquemàtics. Algunes de les figures semblaven organitzar-se en escenes i altres eren de difícil interpretació.
I precisament l'escena més coneguda d'aquestes coves fa referència a l'obtenció de menjar gràcies a la recol·lecció, feina atribuïda des de temps immemorials a les dones. L'escena es desenvolupa a gran alçada, ja que la recol·lectora ha d'enginyar-se-les per construir una escala amb cordes i pujar fins el rusc. No és la única escena en la que veiem com s'agafa la mel amb una escala. Al mes de juliol d'aquest any (2021) a Castellote (Terol) es va descobrir una pintura rupestre amb una figura humana pujant per una escala per obtenir la mel.
Detalls:
L'artista va ser molt hàbil a l'utilitzar una cavitat que hi havia a l'abric per representar el forat del rusc.
Per damunt del forat o "rusc", hi ha dues línies horitzontals, de les quals pengem les tres cordes. Aquestes ratlles serien els pals que sostindrien les cordes de l'escala o, segons alguns investigadors, les lianes.
La figura femenina porta un cistell, probablement de cuir a una mà, mentre que amb l'altra s'agafa d'una de les tres cordes que formen l'escala
Al voltant de la figura superior, i per tal de donar més veracitat i vivacitat a l'escena, ens trobem unes petites taques en forma d'x. És la representació esquemàtica de les abelles, al voltant del curs d'on s'agafa la mel.
La flexió de les cames sembla indicar que la dona s'agafava a l'escala amb un dels braços i les dues cames, per no caure.
A força distància de la dona, en la part inferior de la pintura, localitzem una altra figura. En aquest cas és més difícil precisar si es tracta d'un home o una dona. En tot cas, sí podem observar que porta una bossa o recipient a l'esquena, mentre puja per l'escala.
Però del que no semblava haver cap discussió era del fet que les pintures havia estat fetes per una mà masculina. La primera de les raons era el tema que es representava en general: escenes de cacera, dutes a termes pels homes del poblat que apareixien en algunes de les pintures d'art llevantí. La funció d'aquestes pintures és encara dubtosa; podria tractar-se d'un record d'alguna cacera que hagués realitzat el grup o potser és un exemple de l'anomenada màgia simpàtica, un ajut extra abans d'anar a caçar. La segona de les raons estava lligada a la idea de la força màgica de les imatges, resultat d'algun ritual dut a terme per un xaman.
I què en diu la ciència de tot això? Doncs la ciència ens desvetlla una sorpresa majúscula: les mans que van pintar gran part de les pintures rupestres eren....femenines. Els darrers estudis que analitzen centenars de pintures rupestres d'Espanya i França han demostrat que les mans que apareixen en les coves paleolítiques són de dones. Aquest estudi es basa en la mida diferent dels dits, en concret de l'índex i l'anular. Mentre que en les mans femenines aquests dos dits tenen la mateixa longitud, en les mans masculines l'índex és una mica més petit.
Aquestes mans no apareixen a la Cova de l'Aranya i no sembla que l'escena representada tingui res de màgic. Simplement una narració de la vida quotidiana prop de la cova: l'obtenció del menjar per part d'una dona. I qui millor que ella mateixa per explicar-nos el seu dia a dia. En una cova paleolítica, on les dones ajudaven a transportar les peces obtingudes en la cacera, la dona artista ens remet al moment en que l'animal és abatut. A Bicorp, la intrèpida recol·lectora, ens mostra, de cara, la dolça victòria d'obtenir la preuada mel sense que les abelles, al seu voltant, gosin picar-la.