Plini el Vell va recollir en un dels seus escrits una història que ens trasllada a la Grècia del segle V abans de la nostra era, on explica la disputa que hi va haver entre Zeuxis d’Heraclea i Parrasi d’Efes, dos pintors. Cada un d’aquests personatges —que provenien d’un dels extrems dels territoris hel·lènics: l’un del que ara seria el sud d’Itàlia i l’altre de l’actual Turquia— van trobar-se en algun punt de la península de l’Egeu per resoldre un dubte cabdal: quin dels dos era el millor pintor d’aquelles terres.
En aquesta mena de competició cada un dels pintors hi va portar la millor peça que havien estat capaços de realitzar. Zeuxis va ser el primer en destapar la seva obra: uns gotims de raïm que de tant ben representats quasi se’n podia ensumar la dolçor de la polpa, amagada sota la pell aspra a punt d’esclatar de l’abundància del fruit. Els estols d’ocells que rondaven per la zona, al veure el pigment convertit en fruita madura van llançar-se contra la pintura a punxar cada gra amb els seus becs. Els ocells no havien sabut esbrinar l’engany i, innocents i afamats, de ben segur que es van decebre al tastar la pintura insípida.
Zeuxis, satisfet de la seva creació, va demanar a Parrassi que corregués el cortinatge de vellut que tapava l’obra que el contrincant encara no havia mostrat. Parrasi, murri, i segur que foteta, va dir-li al pintor del raïm que no podia fer caure les teles que cobrien la seva pintura ja que els teixits delicats i precisos eren una il·lusió que ell mateix havia creat amb el seu pinzell. Zeuxis, sense dubte, va concedir-li el mèrit de ser millor pintor que ell a l’altre aspirant, tot indicant que ell havia sigut capaç d’enganyar uns ocells però Parrasi havia aconseguit enganyar l’ull d’un altre artista.
Les poques fonts, els anys que han passat i els quilòmetres de distància donen a aquesta història un perfum de llegenda, fins i tot de mite. Parlar dels temps antics sovint pot convertir-se en un acte de ficció, de literatura on s’hi van afegint interpretacions, punts de vista, maneres d’explicar, de recrear que converteixen la història en fantasia. No cal anar fins a Grècia, però, per conèixer anècdotes que van passar en els nostres pobles i ciutats, als carrers i places o dins de les nostres pròpies cases que, amb el pas dels anys i amb tantes vegades que alguna persona les ha explicades, també s’han convertit en petits mites locals, endèmics i vestigials que confeccionen les memòries col·lectives dels indrets que encara les conserven.
A Belltall, un petit poble de la baixa Segarra, els germans de Cal Prim s’han fet un fart de repetir una història ben curiosa, d’aquelles que van passar fa anys i de les que en comencen a diferir les diferents maneres d’explicar-la. Davant de l’entrada que fa el carrer Major cap a la plaça de les Capelles, la placeta, hi ha una casa que encara conserva la major part de l’arrebossat de calç i terra que amagava l’estructura de pedres dels murs: Ca l’Arcis. En aquesta casa hi va viure un home, el Magí, que va compaginar la vida pròpia d’un poble cerealista del segle passat amb les inquietuds plàstiques, artístiques, que per context, feina i classe no van poder acabar de consolidar mai. El Magí era manetes, artista, poeta, pintor, especial... diuen els que encara el van arribar a conèixer. Guarnia casa seva amb busts de colors, amb sanefes, amb poemes escrits sobre lloses... i, fins i tot, va pintar algunes de les escenes religioses de l’església del poble.
A fora de casa seva, a la costeta que baixa, o puja, de la carretera principal que travessa el poble, un any hi va col·locar tres torretes de terrissa vermellosa. D’aquelles on s’hi planten geranis, hortènsies o clavells. Ell però, no va fer-hi arrelar cap vegetal sinó que hi va col·locar flors de ferro que ell mateix havia confeccionat. Una tarda d’agost, els veïns de Ca l’Anton tornaven del tros amb el carro estirat per la mula. Tant la gent com l’animal havien de tenir ganes de tornar a casa després d’una jornada de batre el cereal a l’era. Quan el carro va passar per davant de ca l’Arcis la mula va torçar el coll i va anar directe a fer queixalada a una de les flors fèrries del Magí. Diuen que el soroll que van fer les dents de la bèstia en tocar els pètals de metall va ser estrident. El Magí, igual que Zeusi, havia enganyat un animal amb la seva obra. De ben segur, però, que alguns veïns i veïnes del poble, també hi veien una flor.
