L’exposició “Temps convulsos. Històries i microhistòries en la col·lecció de l’IVAM”, muntada amb la col·laboració econòmica de la Fundació Banc Sabadell, és la quarta ocasió en època recent que el museu articula una mostra temàtica a partir dels recursos propis, un intent de posar-los en valor i fer virtut artística de les estretors pressupostàries, una mica alleujades des de l’arribada de l’Administració botànica.
Cap de les propostes temàtiques anteriors, tanmateix, no és comparable al desplegament que s’ha fet en aquesta ocasió: una exposició inabastable, amb 375 obres de 125 autors estatals i internacionals, seleccionades entre les 12.000 peces del museu, que recorren el qüestionament artístic dels conflictes socials en un període igualment extens, de 1937 a 2004.
El desplegament ve donat per la coincidència amb la tercera dècada d’existència de la institució, que es va celebrar dimecres de la setmana passada amb una inauguració oficial amb representació política del màxim nivell, encapçalada pel president de la Generalitat Ximo Puig; el president de les Corts, Enric Morera; la vicepresidenta del Consell, Mónica Oltra; el conseller de Cultura i Educació, Vicent Marzà i l’alcalde de València, Joan Ribó.
Més enllà de la necessitat de vestir l’aniversari —que tindrà unes altres fites en la programació de 2019— “Temps convulsos” marca una fita en la història recent de la institució regida per José Miguel G. Cortés, comissari de l’exposició juntament amb Maria Jesús Folch i Sergio Rubira, subdirector de col·lecció i exposicions del centre. Per extensió —fins a 10 sales de les galeries 4 i 5 del museu—, per diversitat temàtica dins de l’eix comú de la translació a l’art de realitats socials i polítiques, per la transversalitat de les disciplines reflectides —de la pintura a l’escultura passant pel videoart, el còmic i la fotografia— i també per una nòmina d’artistes d’èpoques i orígens molt diversos.
Entre les obres exposades hi ha peces emblemàtiques de l’IVAM, com ara la recent adquisició de la imponent Rock’n’roll 70 (2015), de Gillian Wearing, o el Vestido bajando una escalera, d’Eduardo Arroyo. Tot i això, el que atorga sentit a la immersió en els fons és el fet, destacat per Cortés, que quasi la meitat de les obres —un 45 per cent, segons les estimacions del director— són inèdites o “s’han mostrat en molt poques ocasions”. A banda d’això, s’hi incorpora una obra que “omple un buit en l’IVAM”, una col·laboració entre Andy Warhol i Jean-Michel Basquiat, Socialite, de 1984, cedida pel Museu Reina Sofia els propers cinc anys. El centre no posseïa fins ara obra d’aquests artistes fonamentals del pop i l’art urbà, respectivament.
La majestuosa Prometheus de Jacques Lipchitz, escultura mostrada en l’Exposició Universal de París de 1937, serveix com a molt significativa introducció en la mostra. L’obra representa la llibertat amenaçada de l’home per l’ascens del totalitarisme nazi, amb l’àguila com a símbol. Aquesta relació amb el poder és un dels vectors de “Temps convulsos”, que es construeix al voltant de diversos eixos temàtics que conflueixen, amb més o menys nitidesa, amb el qüestionament que esmentàvem.
“Violència i poder” aborda diferents mecanismes de destrucció, alienació o repressió, de la metafòrica utilització de la Divina Comèdia de Dant per part de Robert Rauschenberg per denunciar la histèrica limitació de llibertats als Estats Units durant la Guerra Freda (XXXIV Drawings for Dante’s Inferno, 1969), als màrtirs desapareguts durant la guerra del Líban recordats per Joana Hadjithomas i Khalil Joreige en Faces, passant pels treballs de l’Equip Crònica sobre el control del poder, la crítica més recent de Chema López a l’intent de classificar les persones en dualitats irreconciliables —pobres i rics, sans i malalts— de la sèrie Els anys de plom (2012-2013) o la denúncia sobre l’homofòbia provocada per la sida que Jesús Martínez Medina posava sobre la taula en Pors i fòbies. Un segment que conté una de les pintures de Joan Genovés sobre multituds, en aquest cas sota amenaça.
Obres a les quals caldria afegir la pertorbadora Invasion (2008), de Martha Rosier. L’obra escollida per il·lustrar la coberta del programa de mà despulla l’absurd d’intervencions bèl·liques com la d’Iraq. Alguns exemples de l’esperit transversal de la mostra, que reserva diversos espais també per a disciplines com el còmic, una de les pulsions recents de la institució: els malsons de la Guerra Civil del gran Carlos Giménez en serien una mostra.
Camps, guerres i marginació
La secció “Mons ocults” aprofundeix en la representació de l’horror. Hi veiem el retorn esfereïdor de Zoran Music al camp de Dachau, per la necessitat de traslladar els records a la pintura; les experiències com a soldat a la Primera Guerra Mundial d’Otto Dix conviuen amb unes altres realitats com els retrats de l’alienació d’Anzo (sèrie Aïllaments, 1967-1985) o de marginació de Darío Villalba (Encapsulats, 1974). Respostes des de l’art a esdeveniments traumàtics i insatisfactoris que recorren també les mirades de Carmen Calvo, André Derain o André Massor.
Altrament, “Duchamp i el món dels objectes” és segurament l’apartat temàtic més creatiu des del punt de vista de la concepció, en posar la paradoxal figura de Marcel Duchamp en el centre del tauler, ja siga com a detonant d’un inesgotable debat sobre la dialèctica entre l’art i les hipoteques de la institucionalització i mercantilització, o, alhora, com a punt de partida de l’experimentació plàstica. Una llarga ombra que generava propostes com la crítica d’Eduardo Arroyo a la desconnexió de l’art amb el públic per la via d’un excés d’intel·lectualització. O provocava respostes que no s’entendrien sense l’influx de Duchamp, com les de Joan Brossa i la irònica perversió del logotip d’una coneguda marca d’automòbils en Volkswagner (1988), amb el compositor preferit del règim nazi inserit.
D’una altra banda, “El qüestionament de les imatges” parteix de l’advertència del semiòtic Umberto Eco de com la imatge podia ser emprada com una eina de manipulació social, un sucós camp teòric que té reflex en els treballs artístics del treball col·lectiu d’Equip Crònica i Equip Realitat. Un camp de treball inabastable que en la mostra té una molt suggeridora representació en la petita instal·lació d’Öyvind FahlströmRed Seesaw (‘Balancí roig’, 1968-1969), plasmació tridimensional i esquemàtica del mapa ideològic dels Estats Units de la segona postguerra: el conflicte entre poder i llibertat, guerra freda, drogues, capitalisme i control mediàtic. La citada col·laboració de Warhol i Basquiat forma part també d’aquest bloc.
“Els cossos dissidents” posa el focus en la resposta a la representació del cos seguint els cànons i valors dominants i és, segurament, un dels blocs amb més coherència temàtica de la mostra en el seu intent de fer visible aquest trencament operat des del món de l’art que resseguia els canvis socials que s’anaven produint. L’autoficció de la pròpia vellesa de l’obra esmentada adés de Wearing, l’anatomia de senectut de John Coplans, les lluites feministes i LGTBIQ+, les sigles que engloben qualsevol de les identitats sexuals fora de la norma i les que poden quedar fora d’aquelles categoritzacions, alimenten aquesta secció. Amb obres tan significatives com les de la palestina Ahlam Shibli, entre més.
Per acabar el repàs, necessàriament esquemàtic ateses les dimensions i derivades de la mostra, hi ha el bloc “Perifèries urbanes”, etiqueta relativament confusa que engloba diferents fronts de la crítica des de l’art, des de la utilització del carrer com a mitjà de transmissió de missatges alternatius, present en el fotocollage de Josep Renau Prohibit pensar?, a la crítica de les ingerències colonialistes materialitzades a través de diferents mecanismes. Un bloc amb el Mediterrani i l’intercanvi entre ribes —la immigració ha estat un altre dels punts de conflicte abordats des de l’art— com a necessari i vigent toc d’atenció a través d’obres com les de Zineb Sedira o Rosell Meseguer, algunes de les quals s’havien pogut veure recentment en l’IVAM.
Problemàtiques, totes les esmentades, que conserven la seua vigència quan estem a punt de consumir el primer quart d’un segle XXI que se’ns ha revelat igualment convuls. D’una altra manera, amb avanços i retrocessos i un punt de confusió. Una mostra que és un recorregut per les respostes estètiques a problemes i conflictes que tracten d’explicar els fonaments i condicionaments del que ha estat el trànsit entre segles. Intencions globalitzadores, inabastables, però que ofereixen a l’espectador un recorregut atractiu i intel·lectualment profitós. •