Farà pocs a anys, vaig tenir oportunitat de passar una vetllada molt agradable a la casa-taller de l’escultor Subirachs. La Judit Subirachs, la nostra amfitriona, es va lamentar del (boníssim) paper que el seu pare va fer a la Sagrada Família, perquè havia aconseguit, a ulls de bona part del públic, eclipsar la resta de la seva carrera. A en Jordi Bonet, que va dirigir les obres del temple durant vint-i-set anys, li passa el mateix. En Jordi Bonet Armengol va morir el passat 20 de juny als 97 anys. L’ombra d’en Gaudí és molt allargada, de vegades massa allargada, i ha eclipsat la resta de la seva obra. Aquestes ratlles volen retre-li homenatge.
Em pregunto què va ser de debò en Jordi Bonet, i la primera resposta que em ve al cap és que va ser un home de família. Que, a més a més, era arquitecte. Arquitecte com el seu pare, Lluís Bonet Garí. I quin tipus d’arquitecte va ser en Jordi Bonet? Em venen al cap unes paraules de l’Enric Massip-Bosch, que, en una conversa que vam mantenir, va treure a col·lació el caràcter camaleònic de l’obra de l’arquitecte Duran Reynals. Aquest inconformisme, aquest no casar-se amb cap -isme, aquesta capacitat d’expressió multillenguatge podia amagar, per l’Enric (potser, només potser), el secret d’un dels mecanismes de creació més profunds. Trobo que aquestes paraules encaixen perfectament amb l’obra d’en Jordi Bonet. De la mateixa quinta que en Bohigas, en Bonet (el primer de la seva promoció, si no ho tinc malentès) es va comprometre amb l’arquitectura des de l’obra construïda. Pura i dura. Sense -ismes. En Bonet va construir molt i molt bé. Interessant com estic en la seva obra des que vaig saber de la seva existència, no he estat capaç de trobar-n’hi cap de dolenta. Ell feia. Creava des de zero. El pes de tota aquesta obra construïda és el més significatiu que es pot dir d’ell: la seva absoluta falta de pretensió, de voler transcendir-se, lluir-se, amb qualsevol d’aquestes obres, construïdes d’una manera que, des de l’òptica contemporània de qui crida més, tindrien moltes mancances. Aquestes obres, en canvi, vistes des de la perspectiva de la història- de la gran història- són exitoses, efectives, memorables, tant per elles mateixes com pel que els feia dir.
Prenguem, per exemple, dos dels seus auditoris, el del Vendrell i el de Tortosa. Gairebé amagats a plena vista, plenament incorporats a la vida cultural del país, funcionals, ben construïts, meravellosament sonoritzats. Són plenament conscients del seu paper de teló de fons: abriguen cicles musicals, concerts, artistes. El focus està posat on està posat. Si, per un moment, es retira d’ell i es posa en l’edifici, es descobrirà que és el que ho fa possible. Amb modèstia, però també amb una gran eficàcia i contundència: arquitectura al marge de les modes. En Jordi Bonet va anar a la seva, a la seva de veritat, fins i tot quan anar a la seva volia dir quedar fora dels circuits de promoció oficial dels arquitectes. Volia dir quedar condemnat al silenci.
Deia que en Jordi Bonet va ser un home de família. Això el connectava amb la cultura i amb la música. Germà de Narcís Bonet, reputat compositor, i sobre de Conxita Badia, la gran soprano, personatge compromès amb la cultura i el catalanisme. Cal, aquí, reivindicar el paper de Mariona Agustí Badia, la seva dona. Algú hauria d’escriure una tesi doctoral sobre ella -i és urgent. Aquesta tesi podria dialogar perfectament amb la que en Jordi es mereix. La tesi sobre la Mariona Agustí ens parlaria d’una persona compromesa amb la música i amb l’arquitectura: un pont, un suport, una baula de connexió entre arts, tan potent com li van deixar les seves pròpies circumstàncies. No crec que es faci perquè el caràcter transversal que he mencionat és el més incòmode d’estudiar en un moment en que el saber s’hiperespecialitza i es compartimenta.
En Jordi Bonet també va ser un home de cultura. Als seus edificis hi incorpora els arts i els oficis. Allà hi col·laboren escultors, vitrallers, i un llarg etcètera. Com a home de cultura i home de país, als seixanta anys li arriba l’encàrrec que eclipsarà la resta de la seva trajectòria: convertir-se en l’arquitecte director de les obres de la Sagrada Família. Un encàrrec ingrat, perquè l’ombra de Gaudí -i bona part de la seva historiografia- fagocita els seus col·laboradors. En aquest sentit, no hi ha cap mena de dubte. En Jordi Bonet és el col·laborador més important de la Sagrada Família. Sense ell no tan sols no s’hauria acabat. Ni tan sols s’hauria pogut imaginar que es pogués acabar. En Bonet reconstrueix el projecte, l’adapta i es mulla per acabar-lo d’acord amb els seus temps. Defensa el treball del seu amic Subirachs. Soluciona sense rubor les llacunes del projecte. La llista del que ens ha llegat en aquest projecte és inabastable. La seva generositat a l’hora d’emprendre aquest repte espaordeix: en Bonet sap que el deixa a l’ombra, ho accepta i tira endavant.
Ara ens toca honrar-lo, perquè honrar-lo és honrar un dels papers més importants que pugui emprendre un arquitecte: el de continuador d’un llegat. El de baula que connecta l’arquitectura amb la cultura d’un país, i amb les altres cultures. I amb els altres oficis. Amb la vida. Honrar-lo a ell és honrar l’arquitectura.
Ell s’ho mereix. Nosaltres ho necessitem.