Amb la seva escrupolositat habitual, Obrador Edèndum ens fa a mans tots els textos escrits per Gabriel Ferrater al voltant de la pintura. Joan Ferraté els havia aplegat el 1981 en el volum "Sobre pintura", però ara els podem llegir sota el títol "L’art de la pintura", traduïts al català i ordenats segons la divisió tripartida (teoria, història, crítica): “Notes d’estètica”, “Darrers corrents pictòrics europeus” i “Pintura catalana dels segles XIX-XX”, amb tretze, dotze i setze assaigs respectivament. Els acompanyen i els fan ressaltar la nota inicial dels editors (i traductors), un índex de noms i un bon nombre de quadres reproduïts, alguns del mateix Gabriel Ferrater. Un llibre de tapes dures, que fa goig per fora i fa goig per dins.
La gran majoria de treballs que s’hi recullen provenen de les col·laboracions a la revista Laye (1951-1954) o de l’encàrrec de Seix & Barral d’una història de la pintura espanyola contemporània, que Gabriel Ferrater mai no va enllestir. El que en va escriure posa de manifest el seu parer sobre la pintura espanyola vuitcentista, que titlla de derivada de la francesa, i el paper cabdal que atorga a les evolucions de començ del segle xx. En tot cas, la nova ordenació de les contribucions ferraterianes al tema de la pintura unifica les seves aportacions sobre l’art català, en reunir en el tercer apartat de l’edició d’Obrador Edèndum treballs de Laye, del possible llibre, del Diario de Barcelona i d’un fulletó i un catàleg de la Sala Vayreda. Tots els textos de L’art de la puntura són anteriors a 1957, ja que Ferrater abandonà quasi totalment durant aquell any tant les cavil·lacions sobre l’art pictòric com el conreu de la crítica.
Jordi Julià ha dedicat dos llibres a la tasca teòrica i crítica del poeta reusenc: L’art imaginatiu. Les idees estètiques de Gabriel Ferrater (2007) i La crítica de Gabriel Ferrater, que acaba de reeditar-se. Parteix precisament de l’assaig que encapçala L’art de la pintura, “Sobre la possibilitat d’una crítica d’art”, per tal d’analitzar la coherència i la unitat profunda de Ferrater com a crític literari i com a crític de pintura. I Julià en treu, entre altres conclusions, la importància que aquesta faceta assolí en l’obra del seu autor, una importància equiparable a la de Carles Riba. De fet, les reflexions de l’un i de l’altre coincideixen en la claredat i la precisió contra aquelles pràctiques subjectives poc clares i precises de tants de comentaristes de la pintura o la poesia. La necessitat d’un llenguatge específic és defensada tant per Riba com per Ferrater.
Ferrater malda per establir un sistema de conceptes ben definit terminològicament damunt unes bases prou científiques, històriques i objectives. En fa referència en algunes de les seves anàlisis: afirma, per exemple, “intentar descobrir les lleis i el moviment propi de l’organisme pictòric engendrat” pel paisatgista tarragoní Antonio Gonzalo Blindin. Cal remarcar com defuig d’atorgar al pintor el centre de les consideracions crítiques i com s’interessa pel procés creatiu, dues constants del seu procedir. En un altre lloc, i en relació amb Benjamín Palencia, Ferrater assevera: “La tasca del crític consisteix senzillament a il·luminar la doble peripècia humana que té lloc arran de l’obra d’art: la peripècia de l’autor i la del contemplador. Dit d’una altra manera, el crític ha de narrar el fenomen de convivència humana que es produeix gràcies al sistema semàntic que és l’obra d’art”. Es tracta, doncs, d’una experiència comunicativa, però que no demana cap aproximació subjectiva o fonamentada especialment en la biografia.
La pràctica al voltant del tema pictòric duta a terme per Gabriel Ferrater mostra el seu refús no solament als embolics semàntics i a les confusions terminològiques, sinó també a la valoració excessiva d’alguns pintors, per més que figurin en el cànon heretat. No és rar que hi trobi en el paisatgisme una mirada merament excursionista i que es planyi, d’altra banda, per la manca d’un llenguatge i una tradició que li doni suport, ja que els grans talents que han parlat de pintura no han estat bons de trenar-los en una ciència.
Així, sempre fidel al rigor i la sinceritat, Ferrater abomina el sintagma “Primitius mediterranis” en el catàleg de l’exposició homònima, o, d’una manera raonada, col·loca l’obra de Sorolla dins la “història superficial” de la pintura. Hi deu influir, en aquest darrer cas, la preferència que tothora mostra pels pintors que deformen el referent; a “Pintar és configurar la realitat informe” lloa l’ambició “d’esgotar la plasticitat de l’objecte, d’esprémer-lo sense contemplacions”. D’aquesta manera, després de relativitzar l’impressionisme espanyol de la fi del vuit-cents, Ferrater posa en relleu els pintors que, tot utilitzant aquelles troballes tècniques, singularitzaren llur obra a les primeries del segle XX: Nonell, Sunyer i Picasso, perquè llur expressió ens fa anar més enllà de tota evidència. En canvi, no considera del tot reeixides les temptatives coetànies del modernisme, dels natzarens alemanys, els prerafaelites anglesos o Zuloaga i Anglada en qualitat de representants del moviment decorativista.
L’acostament crític a tota obra individual requereix, per a Gabriel Ferrater, una activitat comparativa. En un dels treballs més destacats de L’art de la pintura, el dedicat a Joaquim Sunyer, remet evidentment a Mir, però de seguida fa esment de les coneixences i influències de l’estada a Montparnasse i a Montmartre, i tot seguit analitza diferències i similituds amb Gauguin, Cézanne, el fauvisme, Matisse, etc. Com és costum en la seva labor de crític, Ferrater també indaga en el dibuix l’emoció, els procediments que sostenen la felicitat que emana de l’obra del pintor sitgetà.
El centenari del naixement de Gabriel Ferrater ens ofereix gràcies a L’art de la pintura l’oportunitat d’ampliar el nostre coneixement de l’estètica, de l’art i de l’obra del poeta reusenc.