Fa vint anys que la Fundació Vila Casas atorga anualment els Premis de Pintura, Escultura i Fotografia que es duen a terme de manera rotativa. A les diferents seus de la Fundació s’exposen les obres finalistes de cadascuna de les disciplines, com per exemple la fotografia al Palau Solterra de Torroella de Montgri, l’escultura a Can Mario de Palafrugell i la pintura a Can Framis, com és el cas de l’actual edició. Els primers guanyadors a l’apartat de pintura van ser Francisco Ruestes i Nacho Amor, l’any 2001. El primer premi està dotat en 12.000 € i la peça guanyadora passa a formar part de la col·lecció d’art contemporani de la Fundació. A més, l’artista que obté el premi fa una exposició individual a Can Framis l’any següent.
En aquesta edició s’han presentat 616 artistes, dels quals 30 han estat finalistes. Les obres seleccionades s’exposen ara a Can Framis. El jurat l’han format el galerista Marc Domènech, les crítiques d’art Conxita Oliver i Gisela Chillida, el vicepresident de la Fundació Vila Casas i net de l’arquitecte modernista, Enric Sagnier i Villavecchia i Antonio Sagnier, el director d’art de la Fundació, Àlex Susanna, i l’assessora d’art de Presidència, Natàlia Chocarro.
Per a Àlex Susanna aquest premi representa un moment “molt especial del curs, perquè ens permet prendre el pols de la creació artística contemporània del nostre país”. També va fer referència al fet que s’han presentat artistes molt joves i també alguns de grans, com per exemple Norman Narotzky, que en té 94, i que precisament és un dels finalistes.
El guanyador ha estat l’olotí Rafel G. Bianchi (1967) per l’obra El col·leccionista absent, III (2022). Es tracta d’una obra que forma part d’una sèrie que va començar fa set anys, tenint com a punt de partida el quadre El col·leccionista d’estampes (1863), del pintor reusenc Marià Fortuny. Es dona la circumstància que l’any 2020 va obtenir el Premi BBVA de pintura Ricard Camí de Terrassa amb una altra obra de la mateixa sèrie que, sicomparem amb la peça guanyadora hi trobem moltes similituds, la qual cosa em resulta paradoxal, ja que per presentar-se en un concurs l’obra ha de ser inèdita i no haver obtingut cap premi anteriorment, que en aquest cas compleix les normes, però que l’obra formi part d’una mateixa sèrie amb algunes modificacions em resulta si més no curiós.
Rafel G. Bianchi. El col·leccionista absent III
Rafel G. Bianchi es va llicenciar en pintura el 1992 i es va doctorar el 2002. Actualment, és professor associat de la Facultat de Belles Arts de Barcelona. El seu nom verdader és el de Rafael Griera Pedrosa. La influència del seu pare pintor va ser molt important sobretot en els seus inicis artístics. La primera vegada que vaig veure la seva obra va ser a la galeria Senda l’any 1998, on presentava l’exposició Passatges, mostrant el seu interès per allò teatral, com si es tractés d’un decorat amb diversos elements que es fusionaven amb l’entorn paisatgístic. De fet, la seva obra sempre s’ha mogut entorn de determinats aspectes formals dins d’un escenari que permet la confrontació i el diàleg entre mons ben diferents, o el que és el mateix, entre el passat i el present. Per a ell, allò essencial és crear “tensions i crítiques amb intel·ligència i ironia (...) se serveix de l’absurd i la llibertat que aquest atorga; de la ironia i la subtilesa, o del sarcasme d’allò superficial per a arribar a aquells llocs on, només amb la rectitud, seria complicat accedir-hi”.
Altres exposicions importants van ser a les galeries Espai 292 i Nogueras Blanchard i, sobretot, a l’Espai Montcada de CaixaForum amb la mostra Happy Family, que formava part del cicle Eufòria. Casos d’optimisme extrem, comissariada per David Armengol, on utilitzava el dibuix i l’escultura -en aquest cas es tractava d’una mena de zoològic- que, a tall d’instal·lació, creava un món entre fictici i real. També en una vitrina hi havia un lleó, una rata, un boiximà i un taxidermista, que com es pot endevinar feia al·lusió a Francesc Darder, el veterinari i taxidermista que va fer dissecar a aquests personatges i animals per a la seva col·lecció privada de Banyoles. La “Família Feliz” és una forma d’expressar la crítica a un projecte com aquest. D’aquesta exposició Joana Hurtado comentava que “contràriament a Darder, Bianchi no busca respostes ni ensenyaments, exposa una problemàtica sobre la qual podem qüestionar-nos: la de la mirada unidireccional que empresona la història o la que prefereix imaginar relats, jugar a ser altres”.
Bianchi confessa que li agrada ser lliure, ja que “em permet ser un artista multidisciplinari, però com diu un amic meu, en el meu cas, tot això és una excusa perquè pinti”. Per això, l’obra que ha obtingut el primer premi s’endinsa en un terreny polifuncional, on des d’una perspectiva que podríem considerar com a clàssica, incorpora personatges actuals i obres d’art contemporànies, que podem identificar sí ens aproximem al quadre. Autors com Joan Brossa, Antoni Tàpies, Martí Ansón, Oriol Vilanova i Perejaume, entre altres, estan representats mitjançant algunes de les seves obres que han destacat pel seu atreviment.
L’obra és com una mena de decorat televisiu o teatral, amb una sèrie de personatges que no sembla que tinguin relació els uns amb els altres. Destaca la figura d’un guacamai vermell que ja era present en les anteriors versions. L’escena no té pràcticament moviment, sinó que tothom està quiet i expectant, com si esperés que passi alguna cosa. En l'àmbit cromàtic destaquen els colors primaris, el verd, el taronja i els neutres del fons compositiu.
Els 30 finalistes del Premi de Pintura
Premi de Pintura 2022 Fundació Vila Casas
Exposició col·lectiva dels 30 finalistes
Can Framis. Roc Boronat, 116-126.Barcelona
Fins al 18 de setembre 2022
Les obres dels 30 finalistes s’exposen en les diferents sales de la planta baixa de Can Framis. A la primera sala hi ha les obres de Bernat Daviu, Alejandra Atarés, Francesc Ruiz, Sara Bonache i Francesca Llopis. A la segona sala trobem a Jorge R. Pombo, Eladio Aguilera, José Bonell, Clara Vidal, Guim Tió i Justine Lotus. A la tercera sala apareixenBea Sarrias, Gonzalo Elvira, Pere Llobera, Manolo Sierra, Ariadna Mangrané i Muma. A la quarta sala veiem obres de Lola Lasurt, Miquel García, Elena Kervinen, Gala Knörr, Irma Marco, Narotzky i Ignasi Prat. I finalment, a la cinquena sala hi ha la peça del guanyador Rafel G. Bianchi, Maria Mercader, José Luis Pascual, Joan Soler, Ramon Surinach i Jordi Torrent.
Com és molt complex comentar totes les obres només en mencionaré algunes, com per exemple “Sense títol” de Francesca Llopis realitzada el 2007, on el color vermell ocupa pràcticament tota la tela, perquè “té una cavitat orgànica en el seu interior que es converteix en fons”. Aquesta obra tan minimalista està plena de sensualitat. De Francesc Ruiz hi ha l’oli “Repòs”, on sobre un fons blau apareix en primer pla un ànec descansant. És obvi que la protagonista és l’au, però allò important és el fet de mostrar un animal, com també podria ser una persona, en actitud tranquil·la,“arreplegada, vulnerable i en posició íntima”. Ruiz treballa el color d’una manera excel·lent, sobretot quan treballa els diferents matisos del blau.
De la barcelonina Clara Vidal hi ha l’oli sobre tela i grattage “Cadira. Non conformist d’Eileen Gray”. Per a l’artista la cadira és un element essencial en el seu esdevenir creatiu, però no la que s’utilitza habitualment, sinó la de disseny, per això sempre sol fer referència a peces creades per arquitectes i dissenyadors, com és el cas de la cadira que Gray va presentar a l’exposició d’Art Decó de París l’any 1925, considerada com una de les peces més importants del Moviment Modern. Vidal es basa en aquest tipus de cadirai la transforma des del seu punt de vista. La cadira sorgeix sobre un fons negre, on només unes fines línies blanques destaquen en la composició. De la finlandesa establerta des de fa temps a Barcelona Elena Kervinen hi ha l’oli sobre granit“Fragment de l’Infinit”. Recentment, hem pogut veure la seva obra a la galeria El quadern robat, on presentava una sèrie de peces, totes elles sobre granit o marbre, donant molta importància a l’univers, però des d’una perspectiva personal, on l’observació del que succeeix al cel és essencial per crear les seves composicions.
