'Hermafrodites a cavall o la rebel·lió del desig' s'estrena fa pocs dies al Teatre Tantarantana, en el marc del Festival Grec de Barcelona. L'obra busca visibilitzar la intersexualitat, és a dir, la condició d’aquelles persones que neixen amb variacions —en els cromosomes, els genitals o les hormones— respecte al que la medicina ha considerat tradicionalment com a mascle i femella.
Tema tabú en l'àmbit social, també ho ha estat en el teatre: fins ara, als territoris de parla catalana pràcticament no s'han vist obres que l'abordin. Fan excepció a la norma MDLSX, de la companyia italiana Motus, que es va representar al Mercat de les Flors l’any 2016 i partia de la novel·la Middlesex (2002) de Jeffrey Eugenides; i Instruccions per a no tenir por quan ve la Pastora (2018), de Núria Vizcarro. Aquesta segona obra ret homenatge a Teresa/Florencio Pla Meseguer, una persona intersexual que va formar part del maquis a València i va ser acusada de múltiples crims pel règim franquista (podeu trobar l'obra dins de l'antologia Dramatúrgia valenciana contemporània).
Per situar Hermafrodites a cavall val la pena recordar que la companyia que hi ha darrere, formada per Laura Vila Kremer, Raquel Loscos i Víctor Ramírez Tur, ja va estrenar una peça breu sobre el mateix tema al Trans-Art Cabaret de 2019, amb el títol Que no salga de aquí. Una historia intersexy. Aquesta peça breu partia de l'experiència pròpia de Laura Vila Kremer per representar en clau d'humor un programa televisiu de testimonis que reproduïa el discurs patologitzador i alteritzador que ha envoltat les intersexualitats. Ja s'hi trobava, doncs, una de les marques de la casa de Raquel Loscos: l'ús d'un humor àgil i el capgirament de situacions per reflexionar sobre el gènere i eixamplar l'imaginari vigent. És el que Loscos i Vila Kremer havien fet amb la Cia. Casa Real en muntatges com Ven a Fraguel Rock (escrit a quatre mans amb Salvador S. Sánchez). L'obra reflexionava sobre la performativitat de gènere i explorava la possibilitat de representar el que s'escapa del binari home/dona: Laura Vila Kremer hi interpretava l'Animal, un personatge que no era ni mascle ni femella.
La tercera pota de la companyia, Víctor Ramírez Tur, és un artista i investigador que ha estudiat els discursos de l'abjecció a la performance contemporània. La seva intervenció s'endevina en l'escena del programa televisiu Què té sota les calces?,que beu de l'obra de 2019. També a l'inici, quan una veu en off ens presenta l'espectacle en clau de freak show, mentre Vila Kremer, ajaguda, imita l'escultura de l'Hermafrodita adormit del Museu del Louvre. El joc amb el mite de l'hermafrodita permet descobrir que la idea d'un humà conformat per dos sexes alhora no apareix només en el cèlebre mite de l'ésser dual d'El Banquet de Plató, sinó en molts altres relats fundacionals d'arreu del món. Això posa en evidència que la intersexualitat s'ha entès com una marca d'abjecció i ha estat tractada en conseqüència i, alhora, que la quantitat de llegendes existents apunten a una realitat perpètuament silenciada: com es recull a l'obra, segons l'ONU, l'1,7% de la població és intersexual.
Potser la translació d'una peça breu a l'obra que es pot veure ara al Tantarantana provoca que Hermafrodites a cavall fluctuï entre estils força diferents que donen una certa sensació de puzzle. El to que s'aconsegueix en cadascuna de les parts, però, és just, i la seva progressió coherent: després d'un inici que es pot entendre com una successió de gags còmics, passem a una part central més sòbria, marcada per l'ús del testimoni. Hi escoltem no només Vila Kremer, sinó la imatge en vídeo de múltiples persones intersexuals que, encertadament, es projecten a mida real, com per acompanyar la protagonista. L'obra culmina amb un nou canvi de to que permet un final èpic, realçat per l'escenografia de matalassos multiusos de Xesca Salvà i la il·luminació de Marieta Rojo. Els diferents estils i les transicions de l'un a l'altre també permeten explorar les possibilitats que ofereix, pel que fa a la representació del gènere, una actriu que surt a escena per parlar de la pròpia intersexualitat. Per exemple, després dels gags inicials, en què Vila Kremer interpreta diversos personatges masculins, l'actriu es desprèn de tot el vestuari i pròtesis que li havien permès interpretar-los. És una escena que posa en evidència la performativitat del gènere i en recorda una altra: el genial moment de How to Get Away with Murder en què Viola Davis retira tots els elements que la feminitzen.
A l'èpic passatge final, Vila Kremer exhorta a una rebel·lió del desig: el seu, però sobretot el de la resta, el que ha de reconèixer els cossos intersexuals, també, com a desitjants i desitjables. Mentre parla, una gran bossa d'aire s'infla al voltant seu tot acomboiant-la, en una imatge que no he pogut evitar relaciona amb la Júlia, la protagonista d'Una gossa en un descampat de Clàudia Cedó. El que a Hermafrodites a cavall s'evoca amb un dispositiu escènic, la Júlia ho imaginava amb paraules: "la massa uniforme de la qual tots formem part s'infla al teu voltant, com un suflé de xocolata. Un tortell esponjós que t'envolta i s'estufa per l'habitació, perquè hi has posat massa llevat". Tant una com l'altra imaginen una massa que omple l'espai buit al seu voltant per explicar la força que els atorga saber que l'experiència que viuen no és excepcional, que molta altra gent les acompanya. Per a un col·lectiu com l'intersex, que ha estat silenciat dins de les mateixes famílies i per part dels estaments mèdics i, per tant, sotmès a l'aïllament i la manca d'informació, allò vertaderament transformador és la posada en comú: entre semblants, i en l'espai públic que són les taules d'un teatre. Aquests dies, el públic ha pogut acompanyar Vila Kremer i tota l'horda que ha convocat al Teatre Tantarantana, i anteriorment ho havia pogut fer a la Fira de Tàrrega i al Festival Cítric de l'Ateneu Popular 9 Barris. La peça ha tingut una rebuda excel·lent, tant de crítica com de públic, i esperem, doncs, que es torni a programar ben aviat.