És sabut que l'escena principatina no es distingeix per una connexió fluïda amb els altres territoris dels Països Catalans, i aquesta mancança no s'explica únicament per la subordinació política a l'Estat espanyol. Resulta massa optimista, doncs, pensar que la temporada 2022/23 contradiu tímidament l'statu quo? Potser no és casual que la temporada de la Sala Beckett s'obrís amb La sort, del valencià Juli Disla, que al Tantarantana s'hagi pogut veure Primavera de bèsties del mallorquí Miquel Mas Fiol i que al Teatre Nacional de Catalunya s'hagi programat Zona inudable, de la també mallorquina Marta Barceló.
Per la banda balear, aquest degoteig no s'ha fet sol i té un responsable clar: Josep R. Cerdà, director del Teatre Principal de Palma. Des del 2019, Cerdà ha apostat per un intercanvi que funcioni en els dos sentits i faci sentir el batec del teatre illenc al Principat. D'aquí, precisament, la coproducció de Zona inundable entre el Teatre Nacional i el Teatre Principal, que va comptar amb un elenc balear (amb l'excepció de Pepa López). Tocar mare, també de Marta Barceló, té una història una mica diferent: la peça ja havia voltat arreu i el muntatge que ara es pot veure a la Beckett es va estrenar al Temporada Alta. L'equip és local: protagonitzen l'obra Lluïsa Castell i Georgina Latre i la dirigeix Jordi Casanovas.
Qui hagi vist Zona inundable al TNC hi reconeixerà una mateixa factura dramatúrgica, a una escala diferent perquè l'obra sobre les inundacions de 2018 mescla múltiples històries, mentre que a la Sala Beckett tot gira entorn d'un únic intercanvi. Tocar mare atén a la singular relació entre Esperança i Empar (dos nomen parlans), que són mare i filla, però no exactament. Barceló trasllada la seva història amb una gran atenció als detalls, a elements que esdevenen cada cop més significants, amb molta cura per lligar tots els caps. La peça avança amb salts temporals per explicar els motius i les arestes d'aquesta peculiar vinculació, i es clou de manera molt rodona.
Sota la direcció de Jordi Casanovas, les contingudes interpretacions de Lluïsa Castell i Georgina Latre contribueixen a traslladar un text que camina per la corda fluixa del sentiment, sense caure de la banda de la cursileria i la sentimentalitat. L'escenografia de José Novoa i la il·luminació de David Bofarull van en la mateixa direcció. Les tres cortines metàl·liques a mode de paret i uns pocs objectes escènics conformen un conjunt auster que sembla dir-nos: amb això podem fer una casa. Un espai que contribueix a ressaltar, com fa la història, l'aspecte performatiu de les relacions familiars. La direcció, que dona protagonisme al text i a les actrius, busca evidenciar-ho des de la sobrietat, amb l'excepció d'algun moment d'un efectisme modest però innecessari (algun joc escènic amb les llums o la cançó final).
El muntatge de Barceló i Casanovas explora una relació que els escenaris han abordat poc, la que uneix (o desuneix) les mares i les filles. En els últims anys, a l'escena catalana han proliferat les obres sobre la maternitat: recordem només a tall d'exemple Llibert de Gemma Brió, Conillet de Marta Galán, Fes-me una perduda de Mercè Sarrias, La noia de la làmpada de Marta Aran, i Una gossa en un descampat i Mare de sucre de Clàudia Cedó. Tanmateix, la majoria d'aquestes obres no es decanten per abordar la relació amb els fills, i encara menys adults. Sempre hi ha alguna excepció, com Hasta agotar existencias de Verónica Navas, en aquest cas narrada des de la perspectiva de la filla. Tocar mare aborda aquest tema i també explora un altre punt crucial: l'esforç sovint ocult que hi ha darrere la cura que tenen les mares pels plançons.
"La felicitat és a casa", resa l'eslògan d'un anunci que ha produït la filla. Però, què és la felicitat i que entenem per casa, i per extensió, per nucli familiar? L'obra de Barceló contraposa les imatges d'allò que imaginem com a súmmum de la felicitat familiar amb altres formes d'entendre la família. Al final de l'obra, però, sembla que el cercle es tanqui i tornem a uns valors molt semblants als que podríem trobar en una família normativa. Com a Zona inundable, detectem el gust de l'autora per les històries atípiques (la història d'amor entre un adolescent i un dels nois desapareguts, l'encara més captivadora empresa dels arxivers que treballen per rescatar la memòria del poble), però sembla que la voluntat de trencar motlles cedeixi una mica en pro de la forma impecable de les peces i de la voluntat d'emocionar. Amb Zona inundable i Tocar mare hem xalat i ens hem emocionat amb els personatges. Tant de bo el Principat continuï programant Marta Barceló i puguem veure'n més obres, que potser portin una mica més enllà l'interès de la mallorquina per explicar històries diferents.
L'obra que es pot veure fins al 4 de desembre al a Becekett s'emmarca en el cicle que protagonitza aquesta temporada: La família (o la família?). Des d'aquest dijous, a l'altre escenari de la sala del Poblenou podeu veure El desig del cor de Caryl Churchill, en un muntatge excel·lent de Lucía del Greco. Una petita joia que, des d'un llenguatge experimental i alhora molt dinàmic, també s'ocupa de la complexitat de les relacions familiars.