A 'Mi madre en bragas', la caixa negra ens rep farcida d'objectes colorits: un cercle vermell suspès a mig aire, un sofà de colors, una estora blava i una tenda taronja. Entre un moble lateral i la punta de la tenda, un cordill d'estendre la roba sosté algunes calcetes de colors: les del títol. I, al centre de l'escena, ben còmoda al sofà i amb els ulls fixos en un portàtil que serveix de tele, Rosa Escalera.
Ella és la mare d'Anna Tamayo (Cia. Cándida), l'actriu que impulsa aquest espectacle de seixanta minuts sobre mares i filles. Em preguntareu: encara poden funcionar els espectacles que porten progenitors a escena? L'any 2004, quan Sònia Gómez va fer pujar la seva mare a l'escenari a Mi madre y yo, era una novetat absoluta i mare i filla se'n van anar de gira internacional. Ara, que hem vist espectacles com Una família balla de Mariona Naudin i Mònica Almirall o Màtria de Carla Rovira i hem viscut el boom dels intèrprets no professionals, la novetat és força menor. Però Mi madre en bragas permet respondre a la pregunta, i la resposta és que sí.
Potser no és del tot casualitat que l'espectacle comenci amb la mateixa possibilitat que engegava Hasta agotar existencias de Verónica Navas, una peça que partia de la por irracional que la mare de Navas morís de sobte. Com en aquell muntatge, aquí és la hipotètica absència de la mare la que esperona una nostàlgia a la bestreta: la por de perdre-la duu la filla a desitjar comprendre-la, fixar-la, "haver-la mirat" i "haver-la escoltat". Anna vol viure un moment revelador, definitiu, de connexió amb qui la va dur al món. I se l'imagina en el context familiar i íntim d’una tarda de càmping, juntes, en calcetes, mentre a poc a poc es fa de nit i va sortint la lluna.
Però l'arravatament i la profunditat de la filla, que espera trobar amb la mare un diàleg a cor obert, de tu a tu, "com amb qualsevol altre adult", topen sistemàticament amb una Rosa se la treu de sobre o respon de forma planera i sense misteri. En una escena hilarant, Anna acumula preguntes existencials —Tens por de la mort? Què vas sentir quan em vas tenir? Creus que només se t'ha reconegut a través del treball? Et caic bé?— mentre la seva mare respon sense despentinar-se i amuntega sobre ella tàpers i roba. El doble afany de nodrir i abillar —i de vegades endinyar alguna andròmina— que servidora, i potser d'altres espectadores, ha viscut tants cops en casa pròpia.
Malgrat els seus esforços, Anna no se'n surt a l'hora de trobar Rosa darrere els atributs de mare: "Allà sota, molt al fons, està ella. I no sé com trobar-la". Potser, aventura, ser mare és justament això, amagar-se. I per això resulta difícil connectar-hi quan, com a filla adulta, t’acostes a una figura tan alienada per la tradició patriarcal. I per les "madres yanquis" de les pel·lícules que diuen t'estimo a les filles a la primera de canvi. A més, Anna no només busca retrobar un vincle sanador amb la mare, sinó resoldre la seva pròpia ànsia. La seva terapeuta li ha dit que, per fer-ho, primer ha de curar la progenitora, i ella es llença sense pensar-s'ho a barallar-se amb les avantpassades, fer rituals i dirigir meditacions. El tot, embolcallat amb una comicitat que estableix una distància molt saludable respecte a la psicologia d’herència new age i a determinades expectatives del feminisme de quarta onada.
Perquè l’obra ens ofereix, també, una reflexió encarnada sobre les diferències generacionals. Mi madre en bragas vol ser un homenatge a les dones de la generació de la Rosa, treballadores que potser no encarnen els ideals d’alliberació actuals, però a qui no es pot titllar de covardes ni de victimistes. Quan Rosa explica com va aconseguir una important compensació econòmica quan l’empresa on treballava des de feia nou anys volia acomiadar-la perquè estava embarassada, se’ns fa evident tota la dignitat de la seva generació. I queda clar que encara té un valor, i una potència escènica, reconèixer-ne el coratge, tot i la revisió necessària d’una manera femenina d’estar en el món que tapona les ànsies de viure amb croissanets i tot ho cura amb tàpers i hores de tele. Només amb aquest doble moviment, ens suggereix la peça, aconseguirem que la frase “Cada vez me parezco más a mi madre” no tingui sempre una connotació negativa.
Tota aquesta reflexió no funcionaria igual si no hi hagués darrere del muntatge una ploma com la de Raquel Loscos, que firma la dramatúrgia i imprimeix al muntatge les marques de la casa: humor intel·ligent i reflexions de volada social a partir de trames aparentment lleugeres. A l’autoria s’hi suma la direcció de Lali Àlvarez, que ha treballat recentment amb intèrprets no professionals a The Unfinished Human Manifesto, (Fira Tàrrega), i que firma una posada en escena que extreu efectivitat de la senzillesa. Cal no oblidar la música d’Alba Rubió Pons, que amb diversos instruments i veu pràcticament a cappella sedueix pel caràcter explícitament artesanal d’uns acompanyaments que aconsegueixen evocar els batecs d’un ritme tribal o l’emoció d’un final de pel·lícula.
La tendresa que despleguen la narrativa i les interpretacions de Mi madre en bragas arriba perquè no busca emocionar a tot preu, i reconeix que el relat lacrimogen no serveix perquè amaga totes les arestes de les relacions maternofilials. Només així es pot arribar al final, obertament emotiu i en què, com en una pel·li, veiem mare i filla sota la lluna, semblants en la seva indumentària vermella i blanca i potser en alguna cosa més, parlant de tot i de res mentre la música les embolcalla. Potser connectar amb la mare era, al capdavall, només això. Potser el teatre era, al capdavall, només això: explicar la història de les unes i les altres, amplificar desitjos i dissensions moltes vegades no dits, només a mitges percebuts i en els quals, tanmateix, ens hi reconeixem tant.