Laia Requesens i Joan Vall Karsunke, amb la complicitat de Vicenç Altaió, han presentat a la Filmoteca de Catalunya un document excepcional que ret homenatge a la saviesa i mestratge d'Arnau Puig, el filòsof de combat. Es tracta d’un film de 73 minuts que es va enregistrar els darrers mesos de la seva vida, en el que ragen a doll les seves reflexions i gestos vitalsen directe. La música de la pel·lícula va ser cedida pel prestigiós compositor Josep Maria Mestres Quadreny (1929-2021) i s’estrenarà comercialment l’any vinent.Historiador, crític, sociòleg i filòsof, Arnau Puig va indagar a través de l’art sobre l’existència i la vida. Després de la mort d'Antoni Tàpies, era l'últim integrant viu de Dau al Set, el moviment de postguerra cap a la nova consciència d’avantguarda a Catalunya. Pensador existencialista d’esperit radical, l’opció de llibertat, contestació i ruptura el va conduir al llarg de la seva vital i fèrtil trajectòria, en una aventura d’activisme de més de setanta anys.
A continuació de L’home del metro (2014), Diari de bosc (2019) i Cenestesia (2020), entre altres films, Joan Vall Karsunke, amb la codirecció de Laia Requesens, han presentat Set de Dau. Arnau, el testament ideològic d’un dels principals impulsors de l’avantguarda a Catalunya, Arnau Puig (Barcelona, 1926-2020). “La filmació ens introdueix en el particular univers d’un docte que no vol jubilar-se. I ho fem a través de converses i reflexions amb un artista de la paraula, sociòleg i crític d’art, que va ser un dels ideòlegs del grup avantguardista català Dau al Set”, expliquen els codirectors. Un film d’autor fet amb pocs recursos amb l’objectiu que emergís la clarividència del personatge amb tota la seva fluïdesa i espontaneïtat. La producció no ha comptat amb cap ajut, excepte en la postproducció, que l’editorial Comanegra —que va editar els seus últims llibres— ha finançat una part.
És un cinema de veritat, a temps real, sense segones tomes i sense manipular cap de les escenes. Vicenç Altaió el descriu així: “És un cinema d’art pobre, fet amb un cert primitivisme com el d’Albert Serra o Nunes. I hi veus la potència del no-actor i la seva capacitat d’improvisar i d’anar construint el discurs que finalment confegeix la narració de la pel·lícula”. Vall i Requesens van recordar la generositat amb la qual l’Arnau els va rebre i com s’hi va implicar des del primer moment. “El documentari no tenia guió i el que volíem era descobrir qui era Arnau Puig, independentment del teòric de Dau al Set. I això és el que s’hi reflecteix”.
Arnau Puig (Barcelona, 1926- 2020) va morir a l’edat de 94 anys a final de març de l’any 2020, en esclatar la pandèmia. La seva mort va coincidir amb el confinament total a causa del coronavirus, deixant-nos sense poder-lo acomiadar com es mereixia. Amb una visió combativa i inconformista, va estar actiu fins al final amb una vida plena d’inquietuds dedicada intensament a l’art i al pensament al costat de la seva inseparable dona, la coreògrafa Consol Villaubí, que va morir un any abans. El poeta Vicenç Altaió és qui va propiciar la primera trobada i arran d’aquesta, els responsables del rodatge possibilitaven a cada encontre que Puig parlés del que volgués, a partir d’una paraula o d’una reflexió prèvia.
El testimoni té la potència de mostrar amb total nuesa les darreres setmanes de la seva vida, un temps molt difícil per a ell: feia poc de la mort de la seva companya de viatge i la soledat l’embargava; a més la seva salut física era cada vegada pitjor i estava negociant la destinació de tot el seu llegat perquè no es dispersés. Tot sovint el visitaven a casa i a l’hospital —on repetidament estava ingressat— i també van poder fer una escapada a la Fundació Joan Miró. Van anar enregistrant —sense un pla predeterminat— al llarg de vuit jornades durant el segon semestre del 2019.I el resultat és l’Arnau en estat pur, lúcid i autèntic, amb totes les seves inquietuds i qüestionaments; aquell Arnau que, amb ironia i humor i amb una gran capacitat dialèctica ens transmet l’esperit del catedràtic d’estètica que ens concedeix la seva darrera classe magistral; com sempre amb una extraordinària loquacitat intel·lectual. El repte és la paraula i no tant la imatge. Insistentment, el protagonista mira incisivament a càmera i clava els ulls a l’espectador fins que davant d’un mirall, mirant-se fixament i intentant reconèixer-se, pronuncia la paraula “merda”. Sembla que es retrobi a ell mateix, reblant una de les seves afirmacions: “L’eternitat és allò que fem aquí a la terra, mentre hi som”. Laia Requesens hi fa una contribució complementària com a escultora també que és: durant el rodatge del documental va fer el retrat escultòric de l’Arnau Puig, mentre el model es mostra tan apassionat i entusiasta que parla sense fi.
El poema El compte Arnau de Joan Maragall —recitat a la pel·lícula pel mateix Arnau— sembla que el descrigui personalment quan les veus de la terra aclamen el protagonista:
Seràs roure, seràs penya
seràs mar esvalotat,
seràs aire que s’inflama,
seràs astre rutilant,
seràs home sobre-home,
perquè en tens la voluntat.
Crític d’art, sociòleg i filòsof, fundador de les revistes Algol (1946) i Dau al Set (1948-1956), va traslladar a la cultura del nostre país el pensament existencialista viscut a París de primera mà a la Universitat de la Sorbona, entre 1956 i 1961. Va publicar, entre altres, Escrits d’estètica. Filosofies (1997), Històries de Dau al Set (1998), Dau al Set, una filosofia de l’existència (2003) o Una filosofia de la itinerància, sobre l’empremta filosòfica existencial (2011)que ha marcat la seva experiència personal com a filòsof heterodox que imposa l’acció vital i la llibertat per fer front a la realitat. Inquiet i compromès amb la cultura més avançada presidí del 1964 al 1975 el Cercle Mallol de l’Institut Francès de Barcelona; dirigí l’Institut d’Història i Arqueologia del CSIC a Roma, del 1986 al 1990, i va presidir l’Associació Catalana de Crítics d’Art, ACCA, del 1992 al 2001. Col·laborà amb una obra crítica i periodística ingent en nombroses publicacions i diaris com Artes Plásticas, Guadalimar, Batik, La Vanguardia, ABC, El País, Avui, El Punt-Avui i BonArt, entra d’altres.
Les seves decisives aportacions al panorama artístic de la segona meitat del segle XX van ser reconegudes amb la Creu de Sant Jordi (1992), Medalla de l’Ajuntament de Barcelona al mèrit cultural (2004) i Premi Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya (2012). El Jurat va considerar que “com a crític d’art, sempre ha estat al costat dels creadors i, com a filòsof, el seu pensament abraça ciència i tecnologia, psicologia i comunicació, sociologia i antropologia, i també metafísica”. En l'àmbit internacional destacala Medallade l’Ordre de les Arts i les Lletres del govern francès (2017). Va deixar el seu llegat personal, biblioteca i col·lecció d’art, a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona de la Universitat Politècnica de Catalunya, signat “in extremis” uns dies abans de morir.
