Molts són els artistes catalans que han quedat relegats de la historiografia a l’ombra dels grans noms. És necessari reexaminar, amb noves mirades i lectures, les jerarquies que s’han anat dibuixant per reordenar tot un seguit d’etapes. Aquesta és la premissa de "Catalunya (circa 1957). Otro arte. Otros artistas", comissariada per Joan Gil Gregorio, que presenta la Galeria José de la Mano de Madrid.
Catalunya (circa 1957). Otro Arte. Otros Artistas
Comissari: Joan Gil Gregorio
Artistes representats: Eduard Alcoy; Joan Furriols; Norman Narotzky; August Puig; Amèlia Riera; Romà Vallès i Joan Vilacasas.
Galeria José de la Mano
C/ Zorrilla, 21. Madrid
Fins al 8 d’abril de 2023
L’exposició valora l’aportació d’alguns dels artistes informalistes als qui la història o la crítica no els van atorgar prou consideració, tot i fer contribucions personals significatives i haver tingut una veu destacada en el seu moment. Per a algunes narracions Dau al Set s’ha convertit en un mite, l’empremta del qual ha eclipsat nombrosos autors i grups que haurien d’ocupar un lloc rellevant en el desenvolupament de la modernitat a Catalunya.A la selecció no hi són tots els que els pertocaria estar, però malgrat tot es pretén explicar el canvi de rumb experimentat per la plàstica catalana al voltant de la data simbòlica de 1957, fita que marca el final de la postguerra espanyola en el panorama polític, econòmic i social, així com en el cultural i artístic.
La generació dels anys cinquanta va ser protagonista d'un dels períodes àlgids del panorama artístic contemporani. La precarietat econòmica i la dictadura regnant a la postguerra no deixaven entreveure que un nombrós grup d'artistes posarien en marxa la que sens dubte s'ha convertit en una de les èpoques més brillants. Noms nascuts a la dècada dels anys vint i principis de la dècada dels trenta, creadors d'obres de gran personalitat, es van adscriure al moviment informalista que insisteix en l'exaltació dels mecanismes vitals, l’impuls emocional i la projecció lliure de l'expressivitat. Aquesta estètica s’establí a casa nostra i permetia instaurar unes no-formes que recollien i expandien sensacions i provocaven sentiments altres. Pensem que l’art català dels anys cinquanta té una voluntat de modernitat que ve de l’herència de les primeres avantguardes, amb un esforç de cosmopolitisme i d’homologar-se a la modernitat i als seus grans relats de caràcter evolucionista, amb una seqüència de corrents, entre les quals destaca l’informalisme. Catalunya fou el nucli més actiu i influent de tots els de la Península i es va decantar pels corrents que valoraven sobretot el signe i la matèria. Se situa aproximadament entre el 1955 i el 1965 i es va convertir en un dels puntals expressius més importants per a les noves generacions.
Des dels dos centres principals d'irradiació: Dau al Set a Barcelona el 1948 i Madrid amb la creació d'El Paso el 1957, els artistes es desplaçaven atents als esdeveniments en aquestes ciutats.Igualment, viatgen a París gràcies al Cercle Maillol, promogut per l’Institut Francès, que els ofereix la possibilitat de connectar amb l’avantguarda europea en un temps de condemna a qualsevol temptativa innovadora. Entren en contacte amb l’obra de Michaux, Fautrier, Wols, Dubuffet, Mathieu, etc. i també amb Joan Miró i Pablo Picasso, els mestres exiliats a la capital francesa. Així, del 1946 a principis de 1960, aproximadament, una setantena llarga de creadors catalans, de diferents tendències, foren becats pel govern francès per ampliar coneixements.
La data del1957 és definitòria per a l'evolució de l'art català: l'exposició Otro Arte que presenta la Sala Gaspar, de Barcelona, patrocinada pel Club 49 i organitzada per la Galeria Stadler de París, donarà el tret de sortida a l'informalisme a Catalunya. S'hi va exhibir l'obra d'alguns dels principals abstractes i informalistes europeus juntament amb la dels catalans Tàpies, Tharrats i Vilacasas.Tres mesos més tard, la Sala Negra del Museu d'Art Contemporani de Madrid recollia aquesta mateixa mostra amb alguns canvis i incloent-hi alguns membres del grup El Paso. Va ser determinant per la seva influència i per la seva repercussió fora de les nostres fronteres. Era una de les primeres vegades que es plantejava in situ un diàleg de tal magnitud.
Si ens situem en el context històric internacional, pensem que després de la Segona Guerra Mundial, un panorama desolador envaïa Europa en un clima de profunda crisi provocada per l'horror del conflicte. A la destrucció s’hi afegeixen l'exili, l'emigració i la repressió.La societat vivia de ple en una atmosfera d'opressió i angoixa i va ser en aquest ambient que entre els artistes més joves s'estén una necessitat de trencar amb l'art anterior, deixar la figuració de banda i buscar noves formes de llenguatge. En aquesta situació el 1951 sorgeix a França el concepte Art Autre o Art Informel, encunyat pel crític Michel Tapié que posa sobre la taula valors lligats a l'existencialisme i als postulats dels filòsofs J.P. Sastre i Martin Heidegger.Aquest corrent vacanviar el concepte sobre la creació plàstica, allunyant la representació com a requisit i obrint la porta a la manifestació de determinats nivells d'interiorització. L'ús eminentment de grans empastaments i textures, la fúria del gest i la limitació de les combinacions cromàtiques s’acompanya de la utilització de tota mena de materials molt llunyans dels tradicionals. Un altre concepte d’art del qual s’ha dit que és l’expressió directa de l’existència.
El crític Juan-Eduardo Cirlot, un dels acèrrims defensors de l’informalisme, escriu a la revista El Correo de las Artes (núm. 1., 23 de febrer, 1957) l’article El arte otro, en el que diu: “Bajo la etiqueta de arte otro se integran formulas bien distintas tanto al menos como las que militaban en las abstracciones de hace cuatro o cinco lustros. (...) Insistimos tanto en estos aspectos del arte otro, porque realmente, a la altura de 1957, sin duda representa no solo la posición más avanzada de la pintura en el mundo, sino lo que es más importante, la conciencia histórica que refleja tal posición y, con ello, toda la problemática que se deriva de un planteamiento semejante.”
Joan Gil ja fa anys que treballa en aquesta etapa intentant (re)escriure el relat sobre l’informalisme català: tota una generació que espera la seva revisió històrica. Alguns dels principals informalistes procedien de Dau al Set (Tàpies, Tharrats i Cuixart); noms tan potents que no han permès rescatar tot un seguit de figures per ressituar-les en la posició que els correspon i salvaguardar aquest patrimoni. Entre les exposicions que ha defensat en aquesta mateixa línia destaquem: Informalisme a Catalunya 1957-1967: Fundació Caixa Tarragona, Museu Víctor Balaguer (Vilanova i la Geltrú) i Museu Jaume Morera (Lleida) (2006); Cirlot i els artistes a l’entorn del Correo de las Artes, 1957-1962. Fundació Vila Casas. Espais Volart (Barcelona, 2017); Juan-Eduardo Cilot i els informalistes catalans, Espai Guinovart (Agramunt, 2017) i CirlotOtro. El Correo de las Artes. 1957-1962, Centre Cultural Blanquerna (Madrid, 2021). A banda, citar les monogràfiques dedicades a Romà Vallès, Joan Vilacasas o M. Assumpció Raventós, entre d’altres.
A través d’un corpus documental que li dona un coixí històric, Catalunya (circa 1957). Otro Arte. Otros Artistas recupera artistes com ara Eduard Alcoy, Joan Furriols, Norman Narotzky, August Puig, Amèlia Riera, Romà Vallès i Joan Vilacasas que en aquesta etapa van fer una contribució molt significativa. Amb la documentació que acompanya les obres s’aconsegueix una verificació i constatació del fet artístic per a la seva investigació i ens permet aproximar-nos a una realitat del passat per generar nous discursos.Aquesta mateixa tria, més ampliada, es presentarà a l’estand de la Galería José de la Mano d’ARCO 2023.