És el personatge que ningú no vol ser. I el personatge que gairebé tothom és, si més no una mica. Sobretot quan passa el temps: aquell temps que, per a una actriu, determina si l’elegiran per fer d’Ofèlia o no, si té al davant perspectives de progrés o, al capdavall, potser valdria més que llencés la tovallola. Fins al 19 de març, a la Sala Eòlia es pot veure 'La segona millor', l’espectacle que va ser guanyador de la Beca Odisseu Eòlia i+D 2021, concebut per Berta Giraut que ha treballat en especial com a actriu de repartiment, i Ester Villamor, que té una llarga trajectòria com a ajudant de direcció de Jordi Prat i Coll, Rafel Duran i Pere Planellas, entre d’altres.
L’escena ens rep amb una escenografia formada per una alta prestatgeria plena de trastos, una rentadora, darrere unes escales que figura que pugen des del soterrani, i, als costats, un maniquí, una làmpada i una butaca vella. Qui habita l’espai és un personatge una mica beckettià, a cavall entre una minyona a qui ningú no fa cas i una eterna actriu secundària. Els límits entre els diferents plans de ficció es confonen (“Perdoneu, estic buscant el personatge...”) i el monòleg ens porta cap a resultats imprevistos d’un mateix tema: el de les dones que no són vistes o bé són considerades com a éssers sense sentiments, persones de segona que, si són on són, és per destí o perquè no han fet les coses bé.
El que més compta, aquí, no és el desenvolupament d’aquesta trama sinuosa sinó com la llengua passa al primer pla, via referències contínues a les rutines i la formació actorals, i gràcies a la dicció perfecta d’una especialista en lectura en veu alta com Giraut. La llengua, o sigui: la bellesa, l’estranyesa, la comicitat del text dit en tota la seva plenitud, les múltiples citacions teatrals i poètiques, sostenen i eleven el territori emocional que el cos de Giraut fa concret i proper a nosaltres. Un territori on conflueixen la frustració, l’esperança obstinada, la resignació lúcida, l’afecte per desitjos que segurament ja no es compliran (haver nascut en un altre país, amb una indústria escènica menys precària i on, ep!, es fes més teatre de repertori).
Un territori en el qual, sobretot, hi plana la ràbia, una ràbia que es fa més o menys evident segons les modulacions del text, i que Giraut serveix destil·lada quan parla impertèrrita de les misèries de la professió i quan se’n riu dels minúsculs guanys que suposa ser actriu de repartiment: “La part bona de fer de secundària és que els descansos són tan llargs que puc escriure dramatúrgies per a tot un poble”. Una ràbia amarga que trasllueix quan l’actriu imita els gestos de gran diva i tant ella com nosaltres sabem que això és només una fuga, un moment de repòs del destí de minyona que treu bilis i critica la seva senyora en la soledat del soterrani. La tragèdia de La segona millor no és tal, perquè el personatge és baix i no una gran senyora o una primera actriu, com la de Sunset Boulevard. Però el pathos hi és, i tant, i en una forma potser menys habitual que el desconsol, la desesperació o el penediment ètic que han conformat la matèria de tantes obres canòniques.
Giraut i Villamor són més valentes que els seus personatges, perquè porten a l’escenari el que la minyona només verbalitza quan es troba sola i l’encertat personatge de la mare treu la ràbia d’haver dedicat la vida als altres només en la imaginació pròpia. Les referències a secundàries reals, com Chus Lampreave, i el vídeo en què Giraut reflexiona sobre la vergonya i la dificultat que suposa fer un espectacle com aquest contribueixen a la confusió entre ficció i realitat, sense que el valor de basar-se en “fets reals” sigui el que sostingui l’interès de l’espectacle. Sí que ho fa, en canvi, la humanitat del problema que es planteja: Giraut declara que la frustració deriva de la vanitat personal i si ha fet l’espectacle és per egolatria. Però, on acaba la vanitat i comença l’amor per la professió? Són fruit de l’egolatria les ganes de treballar en projectes que et realitzin? Què se’n fa, de les ambicions, quan “una ho fa tot, tot el que pot”, i els trens passen i el temps no t’ha jugat a favor?
L’espectacle de Giraut i Villamor recorda De quan somiava, de Prat i Coll, You say tomato, de Yago, i Els secundaris d’Els Pirates Teatre. Però, si aquesta darrera culminava en un crescendo, en una reivindicació de la professió, l’obra que es pot veure aquests dies al Teatre Eòlia acaba com ha començat, amb una defensa més aviat discreta i trista dels éssers que queden sempre en segon pla, com les plantes ruderals i les antigues andròmines que, malgrat ser oblidades, tenen llum pròpia. No hi ha pal·liatius, ni autocompassió, ni estratègies emotives per redimir el conflicte punyent del monòleg. Si no és, potser, el lirisme callat del final, la precisió de la interpretació de Giraut, que eleva la paraula a tota la seva plenitud, i el coratge i perícia escènica que demana servir-se d’aquest dilema per crear una obra com La segona millor.