Vam assistir el diumenge a la segona (i darrera) sessió de "Flor contínua corona de veus" al sempre preciós Palau de la Música: penseu en les catifes verdes, tan netes i polides; en les petites columnes vidrioses, que acaparen escales i llotges; i fins i tot en la cafeteria del Palau, que permet que hom senti que és una persona de cultura, un dia qualsevol, d’un any qualsevol, d’aquest segle XXI que ens atrapa i ens sacseja tant com sembla.
Va ser una activitat bidimensional, amb diferents fronts per analitzar. Després de gaudir (i abans de tornar-ho a fer) d’aquest emplaçament únic al món, ens van fer pujar a l’escenari, on se situaven, en ordre d’exterior a interior, uns radiocassets i després unes cadires —que per la disposició recordaven al vell joc.
No us he dit que tot plegat feia forma rodona, i al mig de tot hi havia un micròfon de condensador que complia la funció de pistil perquè si ajuntàvem tots els elements, inclosos nosaltres, s’intuïa una flor. Potser és que la veu és bona pol·linitzadora.
Allà esperaven Eduard Escoffet i Maria Arnal, poeta convidat i compositora, amb les armes d’artista preparades per al moment, quan després d’una breu descripció començaren a fer sonar tots els radiocassets, i en perfecta harmonia un concert de veus es disparà contra nosaltres. Allò ens convertí també en una forma geomètrica, que és el relat que explicaven les veus, en definitiva, quan en forma d’audioguia descrivien el camí que havia seguit Margaret Watts-Hughes per a descobrir que el so es podia visualitzar. Flors de veu, les digué.
Flors, que, tanmateix, era allò que es podia observar arreu de la Sala de Concerts i del Palau de la Música sencer. Flors de tota mena, enunciades i evocades per les veus, tal com la científica i artista deixà escrit en el seu llibre Eidòfon: figures de veu, publicat l’any 1904, mateix en què es va començar la construcció del Palau. Curiositats al centre: l’autora produí el descobriment amb llavors.
Aquell escenari de tot, al mateix temps en què gaudíem i amb el respecte i l’admiració que em desperten els creadors de l’obra, em feia pensar en si serem capaços els poetes, tot debatent-ho i creant sense límits, de trobar la forma de fer poesia sonora sense haver de simular un ambient oníric, repetint paraules o sons. La qüestió no és que tots hàgim fet servir aquest mètode, sinó que hem de començar a trencar amb la idea que el so, la imatge, l’espai o, en definitiva, qualsevol tros de la realitat vertadera pertany al somni. Ni tan sols a la poesia ja no és així, convertint-se en l’oportunitat que tenim els autors postsurrealistes de fer avançar l’art perquè la realitat ho necessita. La repetició de paraules, a més, és una decisió artística que no suporta el concepte de recital que avui en dia portem a terme, ni ens transporta pas a cap altre que sigui funcional o agradable per a l’interessat en art, sinó que és, en el millor dels casos, una figura pretesa que no arriba a omplir el forat (o l’èxit) del silenci.
Parlant d’oportunitats, aquella va ser la més excepcional per a ser a prop de les muses del Palau. Tan a prop que les veus rebotaven a les parets i semblava que eren elles qui cantaven i parlaven. En algun moment vam trobar molt a faltar la nocturnitat, donat que l’espectacle hagués sigut més potent si l’haguera acompanyat una sala completament a les fosques, demanant a veus ser il·luminada en sincronia amb les flors, descobrint-nos l’espai molt a poc a poc, sense immensitats ni confusions. I ja que hi teníem un micro, li podríem haver assegurat la funció de captar els comentaris de la gent que formàvem la figura central d’allò. I, qui sap, quantes metàfores vocals li podríem haver aplicat.
Finalment, va ser un fenomen únic que, per decisió de les cintes de casset, s’aturà.
Però la flor continua. Com la veu. Com la renovació.