Potser com Itàlia va acabar matant Pier Paolo Pasolini, Catalunya mata no només la seva cultura, sinó també la cultura en el seu sentit abstracte. Però l’autor italià, que va morir assassinat quan només tenia 53 anys i encara molta producció intel·lectual per aportar a l’Europa pre Unió, representava una línia de pensament politicocultural molt més propera a la nostra del que es podria imaginar.
Il sogno di una cosa, primera gran obra reconeguda de Pasolini, va ser escrita amb una diferència de pocs anys respecte a la publicació d’Eros i la Civilització, obra assagística del filòsof Herbert Marcuse. Ambdós autors, en els seus respectius gèneres literaris, donaren a conèixer una síntesi genuïna dels pensaments de Marx i Freud, impregnant d’ella tota la producció cultural d’aquella època i reproduint-se elèctricament pels incipients Estats del Benestar. Fruit d’aquest fenomen, la nova aristocràcia obrera, assedegada d’una interpretació del món, va fer seva la idea que els antics subjectes de la revolució ja no podien —ni sabien— portar a terme la gran transformació que la societat requeria, invocant-se a si mateixa, juntament amb els col·lectius socials no integrats, com a nous subjectes del canvi.
El moviment sexpol, nom amb què s’acabà identificant tot allò proper a aquestes idees, aporta ara les variables més subtils i orquestrals a I si una nació desfilant per una catifa vermella (Edicions Poncianes, 2023)de la poeta i actriu Juana Dolores, essent aquesta obra un electró excitat del que hem descrit, i convertint-se també, i potser, en l’estat màxim al qual es pot arribar estirant la cultura del nostre país.
És així com, amb aquest llibre, Juana Dolores prova de fer-se renàixer al mateix temps que —o essent ella mateixa— la nació catalana. La insinuació, implícita al títol de l’obra i que ja va ser un element present a Bijuteria (Galerada, 2020), pren tot el protagonisme a l’hora de representar el desig més enllà de la genitalitat, transformant-la en una via per a la reapropiació nacional —i individual. De fet, el mateix concepte insinuatiu es repetirà al llarg de l’obra amb tres seccions definides: la literària, a càrrec seu, la musical, interpretada pel compositor Marc Migó, i la fotogràfica i artística amb Román Yñán i Rosa Tharrats al capdavant.
En aquest sentit, i per a entendre’ns millor, segons la sexpol, el desig, que en la nostra societat queda reduït als genitals, permet que la resta del cos sigui destinada a la producció industrial i no a l’impuls de la llibertat. No ens és pas estrany, doncs, que a la seqüència recitada durant la missa de difunts trobem el reconegut eslògan del PSUC, que resa: «Les meves mans són el meu capital / la meva identitat!». El llibre, més enllà de l’estructura (que concorda creativament amb les fases d’un rèquiem, fins i tot introduint una partitura al mig), enfila capes de significat que combinen el contingut filosòfic que ja hem descrit amb la invocació al festeig i a la superació de l’estat actual de les coses.
Però contràriament a l’aire renovador que es respira sempre que parlem de Juana Dolores, la inèrcia dels seus postulats generals ens ofereix contrastos interessants de ressaltar. I és que, igual que succeeix amb el seu anterior poemari, l’autora no només dona continuïtat a les tesis de la sexpol, ben presents ja a l’ADN de la nostra cultura popular, artística i política, sinó que pateix dels trets típics de la literatura tardoadolescent dels últims temps: l’alliberament individual, la salvació pròpia en un poema, i la descripció de la idea més que la seva execució.
Juana Dolores evita posar el dit a la llaga i fer una obra que, més enllà de parlar d’una nació morta —la catalana— i de com ressuscitar-la, parli sobretot de com aquesta nació l’ha matat a ella, i de com mata constantment els intel·lectuals, els artistes de tota mena, així com a la dimensió humana que ens defineix com a poble.
La cultura, tan grapejada per tothom en nom d’una nació sense Estat, continua sense trobar cap subterfugi per on tornar a viure, deixant de banda l’almoina del 2% als pressupostos de la Generalitat. L’esterilitat cultural i política porta a la imitació i al fetitxe d’una estètica, provocant l'homogeneïtzació i impedint el desenvolupament d’un contingut nou, propi i genuí. La cultura catalana, essent causa i conseqüència de la psicologia col·lectiva del nostre poble, demana a crits un contingut conscient, honest, fet des de noves perspectives, que li canviï el rumb i la reconstitueixi sota unes bases diferents de les actuals, independents políticament i artística. Un moviment de nova creació totalment fos amb els interessos del poble al qual pertany, o en definitiva, una millor joventut.
El públic tindrà l’oportunitat de presenciar una lectura performada de l’obra I si una nació desfilant per una catifa vermella avui dimarts 18 d’abril, a les 18.30 h, a la Fundació Brossa - Centre de les Arts Lliures, acompanyada de diversos elements musicals i visuals. Posteriorment, Román Yñán i Rosa Tharrats conversaran amb l’autora, tot aprofundint en els aspectes de contingut i forma.