Beatriz Anglada-Camarasa Huelin, pintora, d’acord amb les seves tres filles Silvia, Marta i Cristina Anglada-Camarasa Pizarro, ha fet donació de l’important arxiu documental del seu pare, el gran pintor Hermen Anglada-Camarasa, al Centre de Recerca i Coneixement del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), i aquest ha muntat una exposició d’una tria molt representativa d’aquest fons, que estarà oberta fins al 7 de maig, amb el títol d'"Anglada Camarasa. L’arxiu premeditat", ja que l’artista mateix havia tingut molta cura de conservar tot allò que es relacionava amb la seva carrera professional, molt més —cal dir-ho— que el que es referia a la seva vida personal.
Anglada-Camarasa era barceloní, nascut l’onze de setembre del 1871, però per raons molt diverses la vida el portà molts anys (1894-1913) a ser resident —i fins i tot naturalitzat— a París, i posteriorment s’establí a Mallorca, fins a la seva mort el 1959, en un indret paradisíac del Port de Pollença, amb la quasi verge península de Formentor a tocar, d’on només faltà uns nou anys d’exili —durant el franquisme— que els passà novament a França.
Integrant heterodox del Modernisme català i del postimpressionisme europeu, Anglada va ser el pintor català amb més projecció internacional després de Marià Fortuny i abans de Joan Miró, i la seva presència a les tribunes artístiques més brillants d’Europa va ser absoluta fins a la Primera Guerra Mundial, de la mateixa manera que després d’aquesta, la seva pintura —especialment canalitzada pel Carnegie Institute de Pittsburgh— es va veure constantment per tots els Estats Units, fins a la Guerra Civil Espanyola. De tota aquesta trajectòria tan esplendorosa en quedà un arxiu documental riquíssim d’uns 7.600 documents, que ha estat custodiat pels seus hereus fins ara, i que a partir d’aquest moment ha ingressat a l’arxiu del MNAC, on s’ha digitalitzat i quedarà a disposició dels investigadors que vulguin estudiar la figura de l’artista i molts altres aspectes de l’art mundial del segle XX, del que Anglada-Camarasa va ser-ne protagonista destacat.
L’exposició ha estat molt ben muntada, a les sales permanents del Museu Nacional, evocant la instal·lació d’un arxiu d’aquestes característiques jugant amb les possibilitats estètiques que, malgrat tot, donen els contenidors de material de conservació utilitzats als arxius moderns, on s'intercalen les vitrines que contenen els documents exhibits. La tria ha hagut de centrar-se “només” en una petita part de documents: epistolari, diplomes, fotografies, llibretes i inventaris manuscrits del mateix pintor, nombrosa hemerografia de tot arreu, etc., que han quedat contextualitzats per una breu antologia d’obres originals del pintor triades per la seva relació amb els documents exposats, així com per obres d’altres artistes, com retrats que li van fer Pablo Picasso i Albert de Belleroche, i retrats dels seus pares pintats per Tomàs Moragas. Succintes entrevistes amb la filla i una de les netes del pintor s’intercalen en la mostra, que ha estat comissariada per Pilar Cuerva, Cap d'Estudis i Recerca del museu, i Eduard Vallès, Conservador d’Art Modern del mateix i un dels grans coneixedors de l’art català i mundial del segle XX. Val a dir que, entre les moltes proves fotogràfiques d’època que formen part de la donació, n’hi ha moltes, és clar, de caràcter documental, i fins i tot fotos essencials en el procés d’elaboració de diverses de les pintures de l’artista, però moltes altres que revelen una activitat pot coneguda d’Anglada també, com a fotògraf de creació. En un dels murs de les sales on s’exposa aquest conjunt, un gran mapa del món indica els múltiples punts on l’art de pintor va ser exposat en vida seva i posteriorment.
Difícilment un pintor català del seu temps disposi d’un cos documental tan complet com Anglada-Camarasa, i ara ens hem de congratular que tot aquest conjunt documental hagi passat a formar part del patrimoni de la nostra primera institució artística nacional.