Carol López es va ficar en un bon embolic per justificar la tria lingüística de 'Les amistats perilloses', però la qüestió és si estèticament és defensable i si té conseqüències polítiques. Quin valor té l'opinió d'un artista teatral?
La frase va ser aquesta: “Parteixo que els actors parlen en la seva llengua materna. Per mi té un sentit dramatúrgic perquè quan són lliures parlen en castellà, i així subratllo la llibertat d'aquests personatges, però després parlen en català perquè és la llengua imperant, és la llengua del poder”. La va dir Carol López en la roda de premsa de presentació de Les amistats perilloses. Una sentència que sembla clara i catalana i que s'ha d'interpretar en el context de la versió que ella mateixa ha fet de la peça de Pierre Choderlos de Laclos.
La directora es va ficar en un fangar. El més fàcil, a la pregunta de per què Valmont (Gonzalo Cunill) i Merteuil (Mónica López) parlen en castellà, hauria estat respondre que Cunill s'hi sent més còmode, però va decidir executar una pirueta i va estavellar-se de morros. Perquè, un cop vista l'obra, encara es pot entendre menys això de la llengua materna, de la intimitat i de la llengua del poder. Per començar, perquè quan Valmont té escenes íntimes amb Cécile (Elena Tarrats) i Tourvel (Mima Riera), manté el català. El mateix li passa a Tom Sturgess, actor britànic i que fa de professor d'anglès: llevat d'una entrada esplèndida amb un sonet de Shakespeare en versió original, s'expressa tota la funció en un perfecte català.
M'atreviria a dir que són més aviat pocs els intèrprets de Les amistats perilloses que tenen el català com a llengua materna. Però si López es referia a la presumpta llengua materna dels personatges, encara ho entenc menys, ja que la de tots hauria de ser el francès, no? Queda clar, doncs, que la directora pretenia justificar que Cunill digui algunes rèpliques en castellà (ni la meitat, per cert). I, per tant, defensar la contractació de l'actor per a encarnar Valmont.
I no hi ha dubte que l'actor argentí és un extraordinari Valmont en potència. És, a més, un dels millors intèrprets que tenim a casa nostra. Però no per al teatre de text. Actua des d'un lloc molt íntim. Al Vania d'Àlex Rigola, en el paper del doctor Àstrov, ens va meravellar, i en aquell Who is me. Pasolini. Poeta de las cenizas, del mateix director, com ho ha fet tantes vegades en els muntatges radicals de Rodrigo García o Juan Navarro. Aquí, com a vescomte faldiller, no tant. Tanmateix, López té tot el dret a contractar-lo i pensar que és el millor Valmont possible per al que ella pretén explicar-nos.
El problema rau en la giragonsa argumental de la directora, en el que fa per defensar la seva tria. Fora de context, provoca que se la titlli de “nova Boadella”. Perquè podríem interpretar que López s'alinea amb l'extrema dreta cavernícola i tots aquells que ens han volgut fer creure que a Catalunya, el poble parla castellà i el poder, català. Genteta que no ha estat a casa meva ni ha vist cap junta d'accionistes de Caixabank. El tema és molt més complex i la directora no va per aquest camí.
En les obres que ha escrit i dirigit, de tall naturalista, López sol barrejar els dos idiomes, en un calc de com és la vida quotidiana a Barcelona. La tria de l'un o de l'altre depèn de moltes coses i no només de si un intèrpret parla bé o no el català. A Bonus track, per exemple, Paul Berrondo s'expressava en castellà quan sap fer-ho perfectament en català.
No és l'única que estrena les seves obres així. Tampoc no és una cosa habitual, però passa de tant en tant i el públic ho acull sense rebuig. Ni passa res quan ve Juan Diego Botto a regalar-nos Una noche sin luna al TNC, o Josep Maria Pou estrena Moby Dick en castellà al Goya, o la Sala Beckett produeix Juan Mayorga i El chico de la última fila, amb repartiment encapçalat per Sergi López.
Si Carol Lópezhagués dit, simplement, que Gonzalo Cunill era imprescindible per al paper i que, per mor d'això, hi havia algunes escenes en castellà, aquí s'hauria acabat la discussió. Res a dir. L'embolic apareix quan esmenta la llengua materna, la llibertat i el poder. Li calia fer-ho? Doncs, no. Però va voler oferir la seva opinió.
Estèticament, la seva frase es desmunta al cap de quinze minuts de muntatge. Políticament, podem dir que té conseqüències. Per al Teatre Lliure més que per a López. Perquè podríem arribar a pensar que el teatre es renta les mans. O que no pot intervenir en les decisions artístiques d'un director, quan tothom que hagi ficat el nas en aquest ofici sap que no és així. En un altre context va passar el mateix amb aquell Àngels a Amèrica, en què Quim Àvila interpretava un paper que li corresponia a un actor negre.
Així com els teatres li poden demanar a un director que faci una escenografia més barata o que redueixi el repartiment d'una obra, també poden exigir que un intèrpret parli català tota l'estona. Bé que Tom Sturgess l'ha après per fer de Danceny. Bé que Armando Buika s'hi va esforçar per interpretar el boxador Jack Johnson a El combat del segle. Bé que el parlava Natalia Sánchez a Fitzroy. No són ni un, ni dos, ni tres, els actors i les actrius que han après català per fer teatre al nostre país.
És interessant, tanmateix, l'opinió d'un director, o d'un actor, sobre una realitat complexa com és la de la llengua a Catalunya? Aquí rau tot. Perquè sovint navegues per les notícies culturals dels diaris, ràdios i televisions i tot són artistes parlant del món, i molt poc de la seva obra o de temes estètics. A mi m'agradaria preguntar-li a López per què ha intentat fer de Sofia Coppola a Les amistats perilloses? Per què posa música moderna i un decorat del segle XVIII? Per què ha anat a Choderlos de Laclos i no al Quartett de Heine Müller, molt més contemporani, més proper, fins i tot millor? Per què són tan diferents els intèrprets que ha escollit? Per què hi ha tan poca carn en la seva posada en escena? Per què és tan casta?
Joseph Beuys va dir que tothom tenia dret a considerar-se artista. Ara diria que tothom té dret a considerar-se líder d'opinió, o filòsof. La realitat és que són molt pocs els artistes que tenen una opinió fonamentada sobre alguns temes, ja que solen viure dins una campana de vidre, encara que siguin ciutadans que van en bici, porten la canalla a l'escola i/o pateixen les inclemències polítiques de torn.
No crec que López sigui la “nova Boadella”. Ni de bon tros. Va tenir un mal dia. Però quan tens un micròfon a la mà has de saber que les teves paraules poden ser interpretades políticament. A alguns, que fan campanya, com Eduard Fernández que protagonitza els espots d'Ada Colau, ja els deu anar bé. Al final, tothom s'ha de mullar. Però tampoc no cal dir-la grossa, ni dir ximpleries, perquè alguna gent vingui a veure la teva obra. I hi ha temes, que si no en saps una mica, és millor no ficar-s'hi.