«Per acabar celebrant la cerimònia de la confusió»
Albert Serra dedica Un brindis per Sant Martirià (H&B Editores, 2023), patró de Banyoles, als banyolins que l’han influenciat i a la gent, de Banyoles o no, que han entès el que volia fer. Aquest segon grup és molt ample — això m'agrada— i jo no hi tinc lloc perquè no he entès mai Albert Serra.
A banda de Pacifiction —una estrafolària crítica colonial, un festival de colors i de sexe més o menys explícit i un avís a l’amenaça atòmica que s’escampa arreu com un fong—, que em va agradar molt, no he vist res seu. No parlaré, per tant, de la seva obra en general i encara menys d’una trajectòria artística que no conec gens.
Amb Serra només hi he coincidit un sol cop: en un homenatge a Joan Brossa al Teatre Nacional de Catalunya. Mentre uns quants escriptors recitàvem poemes del mestre de la sextina i de les malediccions cap a tota mena d’injustícies, Serra entrava a l’escenari de quatre potes llegint un text que crec que havia escrit ell. Ço és: mentre uns quants ens desfilàvem al servei de la paraula de l’altre, Serra esdevenia l’estrella que s’arrossegava per terra i que es fa un monument a ell mateix. Ni idea de què va dir.
Potser tinc mala memòria o potser no em va interessar. El record borrós —el forat— il·lustra el que em provoca l’obra de Serra i crec que és una reacció que ha triat. Si així fos, jo hauria caigut a la trampa. O, sense saber-ho, li hauria fet cas: el que vull és que marxis, em fa l’efecte que diu la seva obra. Es tractaria d’un art, així, que s’erigiria en una palanca d’expulsió o en un convit a marxar —una cosa, per cert, que sempre està bé: que l’art no t’atrapi ni et fascini en excés.
«Pacifiction sobreviurà a El Padrí, que no té cap mena de gràcia», va dir fa poc a RAC1. A banda de semblar-me una opinió de bruixeria grollera (ni ell ni jo ni cap de nosaltres sabem què valoraran els espectadors del futur), l’arrogància, que a mi sempre m’ha semblat una actitud de covards i el gest grandiloqüent de qui no és capaç d’entomar esportivament la pròpia vulnerabilitat, em fa molta mandra (o em produeix un immens spleen parisenc del xix). Encara que a vegades em faci molt riure (el passatge sobre la manera com va aprovar un examen de Sintaxi Espanyola em sembla divertidíssim i la confessió de l’edat en què va agafar el primer avió m’entendreix), la vacil·lada constant em tira enrere d’una manera abismal.
Soc conscient que això que dic també és arrogant: com que algú no et cau bé, et permets de no intentar descobrir-lo i això és poc més que escarxofar-te en la teva talaia d’idees prèvies o, el que encara és pitjor, en el teu matalàs de bonança moral. Però l’art, que ho pot dir tot i que es deu a la llibertat absoluta, també ha d’assumir el seu rebuig. Per això l’art és polític —perquè tant la seva creació com la seva recepció implica una tria: posicionar-se en el món.
Dit això, a les set del matí i des del barri Gòtic de Barcelona (crec que l’hora i el lloc determinen la lectura), agafo el seu llibre. Avui llegeixo Albert Serra per culpa de Víctor Català i perquè a ella sempre li faré cas: «els vostres prejudicis mil·lenaris capitularan». Aquesta, que és una idea que m’ha servit sobretot per protegir-me del discurs autoritari d’alguns homes, avui és una idea que em tiro al damunt i que m’obliga a moure’m i a furgar-me les tares. Jo, és clar, també tinc els meus, de prejudicis. I el que tinc amb en Serra no té a veure amb el fet que es cregui el millor (sic), sinó amb la manera com em fa l’efecte que tracta la gent: mirant-la per sobre l’espatlla (això ho dic per les entrevistes que he vist). Puc estar equivocada del tot.
Començo a llegir i m’envesteix un nou prejudici: Serra enceta el llibre amb una frase d’un empresari banyolí i no, per exemple, amb la saviesa popular d’un treballador de Banyoles. El meu, doncs, és un prejudici de classe. I això, ja ho sabem, és d’un reduccionisme espantós: potser l’empresari és un home molt interessant i molt bo, potser el treballador no té res a dir o potser és diferent, jo què sé. A la selva humana (o a «l’iceberg complex d’emoció humana») hi poden passar moltes coses i ni el centre burgès ni l’extraradi són realitats massa pures. Més endavant, a més, esmenta un home que treballa a la brigada municipal que s’encarrega del manteniment de l’entorn de l’estany de Banyoles —i apareix, feliç, una esquerda a la dreta.
Diu l’empresari de l’epígraf: «Jo ho he començat, jo ho he acabat». El de Serra, per tant, és un llibre que es vol incloure en una genealogia d’emprenedors que no tiren la tovallola. Els lectors no sabem què ha començat aquest empresari ni com li ha anat el mentrestant. Serra, com ell, deu tenir un objectiu —no tots els artistes en tenen, d’ambició, n’hi ha que van fent en gerundi. Tot i el meu prejudici de classe, cal que digui d’entrada que, en aquest llibre, l’autor no emprèn una simple apologia neoliberal del diner, sinó més aviat al contrari —o més matisat: en el moment en què parla de les ciutats, afirma que en elles la vida «té el déu de l’economia monetària», que «passa per sobre de les relacions personals» i que això «mitiga la pulsió de vida». Si Papasseit parlava «del dring de l’or malvat», Serra parla en aquests altres termes i trobo que està molt bé dit així.
Aquest, que és un llibre estructurat en forma de pregó, és un llibre que ja d’entrada em posa entre l’espasa i la paret: lluny de mirar per sobre l’espatlla a la gent (com he dit més amunt), s’hi dirigeix en primera persona del singular i els interpel·la. En lloc de fer un discurs que no inclou el destinatari, s’adreça gramaticalment als oients unes quantes vegades, de manera que l’alteritat no esdevé una abstracció, sinó una presència concreta i real.
Això, per variar, em fa pensar en Martin Buber i en la seva manera d’allunyar-se de la concepció cartesiana del subjecte: per al filòsof jueu que combina la religió amb l’anarquisme pacifista de Gustav Landauer i amb el socialisme, la característica primordial del subjecte és aquella que remet a la relació, de manera que el proïsme seria l’única possibilitat humana d’accés a un mateix (d’això en parla, sobretot, a Ich und Du). De la mateixa manera, per Serra el cinema no és només un programa polític i un programa de vida, una manera de viure i de guanyar-se la vida, sinó també «un art amb una lògica de treball col·lectiva». Una lògica, diu, que també té a veure amb «col·laboracions i influències». Una cosa, aquesta darrera, que per molt rebuig que em pugui arribar a provocar, suposo que és bastant evident que és veritat i que és bastant difícil —no impossible— de subvertir.
Sobre la mateixa subversió, una nota: en el moment en què Serra explica que allò que sempre l’ha mogut és la festa (incontrolable, paradoxal i caòtica) i que només troba sentit a les coses que es fan per divertir-se en fraternitat perquè les altres l’avorreixen sobiranament, ell mateix apunta que aquesta paraula tan grossa, la subversió, a vegades pot «sonar una mica presumptuosa». Que l’home que va dir tot allò a RAC1 tingui alguna reserva amb la fatxenderia i amb el presumir és una cosa, ho confesso, que no m’esperava en cap cas.
Dit això, d’aquest llibre que parla de tants aspectes diferents i en el qual apareixen referents tan diversos com Bataille, Nietzsche, Houellebecq, Benjamin, Proust, Balzac, Cervantes, Tàpies o Truffaut (diria que Serra també té el problema de citar només homes i trobo que és una pena que no aparegui Marguerite Duras al seu llibre tenint en compte que a ella, com a Serra, li agrada el mot ‘devastar’), en destacaré només tres (el tres m’agrada perquè em sembla polític i una manera com una altra d’escapar-se de la temptació dicotòmica i de la mística de la fusió).
El primer fa referència al que ell en diu el concepte de Banyoles,a la seva contraposició amb les ciutats molt més grans (Barcelona, París, Nova York, tant és) i a la manera com la situació geogràfica des de la qual es crea (o des de la qual s’actua políticament) té un impacte directe en la naturalesa de l’obra (o en la mena de militància que es fa). Per ell, la ciutat gran és un caos marcat per tot d’interessos intel·lectuals i econòmics i «el seu fonament psicològic és la intensificació de la vida nerviosa», cosa que pot portar fàcilment a la confusió i, per pura incapacitat d’assimilar tant vertigen, al tedi. En les ciutats més petites, en canvi, o en els pobles, augmenta la possibilitat de tenir relacions d’ordre emocional basades en pulsions irracionals, essencials, instintives, més sobiranes (tots els adjectius són seus). Com més petit és un lloc, en resum, més es privilegia «la individualitat de les persones» i més se les salva del magma indeterminat de la multitud. Encara que a mi m’agradi l’anonimat de la ciutat gran, entenc el que diu. I comparteixo, sobretot, el moment en què explica que «tampoc no cal mitificar» les relacions que tenen lloc en els pobles perquè «un poble no és una família, no és una fraternitat, diguem, absoluta i donada». Per mi, a diferència d’ell, la fugida a Barcelona des del Berguedà va representar una manera de respirar una mica més ampla i serena.
El segon aspecte a què em vull referir és al seu desig d’internacionalització i a la manera com va encarnar aquest desig. Com que ja se sap que és un home de món que necessita fugir del provincialisme com qui fuig de la pesta, no cal insistir-hi i val més dir-ho ràpid: a Serra no li agrada la gent benestant que envia els fills a estudiar a l’estranger ni la gent que visita ciutats amb criatures petites (pensa que això els provoca un desgavell psicològic), viatjar és una cosa que «modestament» no recomana a ningú i considera, amb Houellebecq, que les grans capitals del planeta són unes màquines de destruir l’amor. Això últim fa mal i em sembla preciós.
El tercer aspecte que voldria destacar és la reflexió que fa Serra sobre les condicions espirituals que creu que necessita la creació. Després de presentar-se com un estudiant de Banyoles que baixa a la Universitat de Barcelona i que voluntàriament no coneix a ningú —això, com tantes coses, el porta a considerar-se un cas únic i una glòria mundial digne d’orgull i de jugar amb l’estètica elitista dels xiprers i del tenis—, explica que aquesta solitud buscada en realitat era una manera de protegir-se de la velocitat patològica de la gran ciutat i dels seus mandats intel·lectuals i comercials. Pel bé de la creació, diu, «no hauria d’haver-hi horaris ni restriccions laborals».
És obvi que Serra parla des d’una posició privilegiada: diria que la seva activitat professional com a creador no necessita combinar-se amb qualsevol altra activitat professional; diria que la pràctica del seu art no requereix treballar en altres coses per sostenir la realitat contundent de la vida material —com sí que passa a tantíssim artistes, que, entre sonet i partitura barroca, diguéssim, han de fer de cambrers o passar-se mil hores corregint tota mena de textos. Tot i així, la reflexió que fa em sembla important: l’artista viu entre la pulsió individual i el context col·lectiu, l’artista pot arribar al mateix lloc agafant un camí o agafant-ne un altrei, contra les lleis postmodernes que tot ho dissolen en esquerdes i en conceptes fluids que no diuen res perquè a dins tot hi cap, l’artista s’hauria de situar dins un marc «tancat i compacte». Hi estic d’acord: que cadascú triï el seu, de marc, però que posi alguns límits perquè la frontera situa i la delimitació compromet.
També m’agrada molt, ara que hi penso, i això em fa morir de tristesa, el moment en què explica que en el món en què vivim ha desaparegut la tertúlia com a forma de fraternitat que només s’aconsegueix amb confiança i respecte i amb saber provocar. I que la nit fa aflorar tota mena d’ambivalències —fins i tot en els caràcters més conservadors i més rectes. I que la nit del seu text no aparegui previsiblement vinculada a les drogues perquè aquestes, si de cas, són un pelegrinatge molt íntim. I que, al principi de l’era digital, s’interessi per l’amistat amorosa, poètica i carnal entre Sanxo i Don Quixot i per la bellesa veritable de Dulcinea. I que la ficció, que penso que és una mica queer de per si perquè tot ho confon —«la vigília i el somni», «la intimitat dels cossos i la repetició»—, és un retrat de la vida i una extraordinària generació de realitat (això em recorda a Paul Celan). I que em faci dubtar quan diu que potser «l’element pervers és l’única manera de forçar una nova innocència». I que, contra qui esquinça les formes amb el gest gandul de qui es pensa que fa una revolta, afirmi tan tranquil que «com més fort era el compromís formal amb l’obra, més divertit era tot».
I un apunt final: trobo que és un encert que Serra hagi homenatjat Sant Martirià amb un brindis i no, posem per cas, amb un aplaudiment. És més significatiu, em fa l’efecte, alçar la copa en senyal de bon desig que picar de mans en senyal d’aprovació. El brindis em sembla més pensat, menys precipitat i, encara que potser un adjectiu com aquest no concorda —potser per massa moral— amb l’estètica d’Albert Serra, també em sembla més noble: mentre l’aplaudiment el fas sol, el brindis el fas amb un altre. Des d’aquest altre, jo avui el brindis el faria per Buber.