L’espai era extraordinari. Per a un moment molt especial de la vida d’un dels millors arquitectes catalans del segle XX: Ricard Bofill. Aquell dia del 2021 el nomenaven doctor honoris causa a Santa Maria del Mar, un dels edificis que ell més havia estimat. I el seu mestre, Antoni Gaudí. Menys d’un any després, Ricard moria, però aquell moment el guardaria al racó més càlid de la seua ànima.
Havia tornat de conquerir Sardenya. Es deia Alfons, i els seus súbdits li deien el “Benigne”. En una de les claus de Santa Maria està representat muntat a cavall... Ja havia defensat els ciutadans de la Corona davant la seua dona —Elionor de Castella— que els volia sotmesos i humiliats. Recordeu? Potser un mite, però no deixa de ser el record d’un tarannà que sempre hem buscat els ciutadans sobirans de la Corona. Un moment molt crític del nostre país quan el monarca –Alfons– pretenia donar algunes viles reials a l’infant Ferran, el fill de la seua dona castellana Leonor. Les viles no eren qualsevol cosa: Morella, Alzira, Xàtiva, Morvedre, Tortosa... Però de fet, no va ser el fill que havia de rebre les viles, sinó la mateixa Leonor.
Davant de tot això, Francesc de Vinatea fou capaç de contradir les ordres del monarca i comminar-lo a abandonar la seua decisió. Una font molt dubtosa ens posa en situació. Imagineu-vos-els reunits. El representant de la ciutat de València, el rei i la reina. "Diu Alfons: Ah, reina! Açò volíets vós oir? E ella, tota irada, plorant, dix: Senyor, esto non consentria el rey don Alfonso de Castella, hermano nuestro, que ell no los degollase todos. E lo senyor rei respòs: —Reina, reina, el nostre poble és franc, e no és així subjugat com és lo poble de Castella, car ells tenen a nós com a senyor, e nós a ells com a bons vassalls e companyons..." Segurament no va passar ben bé així, però ja ens va bé.
A prop de la mar, més enllà de les muralles, Barcelona va posar la primera pedra d’un dels edificis més bells de la nostra història. Era l’any 1329. Amb ell, els armadors i els comerciants, es van sentir prestigiats i poderosos: la puixança econòmica i política d’aquells negociants es convertia en murs, llum i espai. El barri de la ribera del mar prenia una importància enorme i el carrer de Montcada s’urbanitzava a poc a poc per convertir-se en el centre de la riquesa marítima de la ciutat. Era una zona que es caracteritzava per la gran activitat comercial. Avui dia la toponímia urbana ens recorda aquestes característiques: carrer Sombreres, portal dels Mirallers... Barcelona era una de les joies de la Corona i de la Mediterrània. Aquest gran temple era Santa Maria del Mar, l’església de les arenes. Una església que es va fer amb la col·laboració de totes i de tots. O això diu el mite, perquè de fet, els espònsors van ser els comerciants i els armadors que tenien pressa per construir un edifici que els prestigiés i els donés el salconduit directe per a la vida eterna.
A la zona de l’altar o a la façana principal es veuen “fotos” del moment de construcció. En algunes d’elles, es veuen descarregadors del moll —també dits macips de ribera o bastaixos— portant les pedres des de Montjuïc. Uns “col·laboradors necessaris”, que aquests sí, farien la feina per pocs doblers. De manera que és possible que la imatge de “temple solidari” siga un mite, perquè la gran rapidesa amb què es va construir només demostra que existiren grans donacions, patricis que oferirien molts diners perquè es pogués construir molt ràpidament. Gent rica que estaria disposada a “construir-se” una capella per a ser soterrat allí. I sobretot, la monarquia, que estava molt interessada a ser una de les ànimes del projecte.
El temple actual es troba sobre una necròpolis cristiana, on segons la tradició va ser soterrada santa Eulàlia l’any 303. Allí segurament començaria el culte amb una capella sota l’advocació de Santa Maria de les Arenes. El cos d’Eulàlia segurament va estar amagat fins al 878, any en què es va traslladar a la Catedral. El sarcòfag que va quedar a Santa Maria es feia servir de pila baptismal fins al 1936, de manera que molta gent es batejava en el sarcòfag de la santa.
Aquesta “església del poble” es va construir només en cinquanta anys. Només! Aquests projectes solien tardar molt més a acabar-se i la rapidesa de construcció només demostra l’eficiència de Ramon Despuig i de Berenguer de Montagut, els dos arquitectes de l’obra. I també així tenen l’oportunitat de construir un projecte unitari, possiblement el gòtic més “pur” i orgànic de la nostra Corona. Un gòtic que també s’entrelluca per exemple en l’església de Santa Caterina de València un temple començat a construir el 1245 i amb la capçalera feta al segle XIV que respira l’ànima de Santa Maria...
Els arquitectes aconsegueixen “purificar la forma fins a extrems impensables”, diu Alexandre Cirici, un dels historiadors de l’art que més va estimar aquesta meravella. 3 naus, 16 columnes octogonals separades entre elles per 13 metres. Igual que les Hallenkirchen germàniques o esglésies de sala diàfana. 80 metres de fons. La nau central fa 13 metres, les laterals, 6,3. L’amplada total de la planta és igual a l’alçada total de les naus laterals. El temple és una graella de mòduls quadrats, units de deu en deu. Un espai amb murs que no perden la solidesa, que tria els contraforts davant dels arcbotants, que valora l’horitzontalitat i dibuixa una verticalitat equilibrada, igual que Roma. Pere de Planella, el bisbe de Barcelona va consagrar el temple el 15 d’agost del 1384, dia de la Mare de Déu de l’Assumpció. A la porta del fossar de les moreres hi ha dues làpides que commemoren la col·locació de la primera pedra. Una en llatí i una altra en català: “En nom de la Santa Trinitat a honor de Madona Sancta Maria fo comensada d’aquesta esgleya lo dia de Sancta Maria de mars de l’ayn MCCCXXIX regnant la gràcia de Déu rey d’Aragó qui conqués lo regne de Cerdeya”
Nuesa i sobrietat
Per fora, és d’una nuesa i una sobrietat extraordinàries. Algú ha batejat aquest llenguatge arquitectònic com a “gòtic gentil”. L’exterior ens mostra torres sense agulles, panys de murs sense obstacles, amb molts més plans horitzontals que verticals... Però ningú no espera la sensació que provoca l’interior. En travessar qualsevol de les quatre portes, el visitant es veu immers en un espai únic: sense cor, el temple mostra com un receptacle únic, esvelt, il·luminat suaument per finestres i rosasses. Algú compara aquest espai amb un horitzó, amb un mar format per l’efecte que provoquen els pilars de les tres naus: com que són igual d’altes, sembla que només n’hi haja una. La separació entre pilars, per exemple, és l’evidència de l’objectiu de Bernat de Montagut: crear la sensació de diafanitat era possible col·locant les estructures sustentants a gran distància unes d’altres. Possiblement, aquesta separació és de les més grans del gòtic europeu. L’alçada són 33 metres, l’edat mítica de Jesús. La llargada són 33 metres. De manera que Santa Maria està inscrita en un quadrat enorme de trenta-tres per trenta-tres metres. Per als amants de la simbologia, aquesta forma origina una circumferència perfecta, una premeditada representació del cosmos. Aquesta arquitectura poua directament de l’ofici de construir clàssic, de Grècia i de Roma. Connecta amb la combinació del cercle i el quadrat, l’arquitectura Ad Quadratum, de Vitrubi. I a més, teixeix una harmonia que uneix la pedra amb la dimensió humana.
Les capelles es troben entre els contraforts: 3 a cada costat. A la façana, per dins, hi ha a esquerra i dreta dues capelles més amples. Els punts de llum que naixen de les capelles ajuden a comprendre el famós escrit que hi ha al llibre del pantocràtor de Taüll: “ego sum lux mundi”, “jo soc la llum del món” perquè en aquell moment, creguts i descreguts, ateus, agnòstics, transcendents o religiosos, ens trobem immersos en una mena de pau, en una mena de catarsi vital. Això ho buscava Le Corbusier, una figura clau de l’arquitectura del segle XX. Sempre que visitava Barcelona, venia a seure en un banquet per a contemplar una llarga estona l’espai de Santa Maria. I allí descobria la unió inextricable de llum, pedra i espai... I l’ésser humà: el seu Modulor...