Sovint en contextos artístics com el català trobem una certa “homogeneïtat” en els estils que defineixen un moment: la metapintura, la significació política, el concepte, l’autoficció… De tant en tant, però, trobem alguna nota dissonant que enriqueix el conjunt i aporta frescor a les mirades. Aquest és el cas de Marc Herrero (Barcelona, 1977), un artista que destaca perquè la clau de volta de la seva pràctica artística és un dibuix virtuós, no pas per la reproducció de la realitat, sinó per la seva capacitat de síntesi i sincretisme. Actualment, està establert a FASE, a l’Hospitalet de Llobregat, i vam poder-lo veure a la gran exposició que es va fer el 2021 a Tecla Sala, “Our Garden Needs its Flowers”, comissariada per Albert Mercadé i David Armengol.
La terribilitat de la carn
Marc Herrero - La Panera
Lleida
Fins a l’1 d’octubre de 2023
El passat 17 de juny, Marc Herrero va inaugurar ‘La Terribilitat de la Carn’, la seva primera exposició individual institucional a La Panera de Lleida, amb el comissariat del flamant director del centre de la capital del Segrià, Christian Alonso. Ja en el títol, l’exposició s’aboca a referenciar la terribilità miquelangelesca del manierisme italià del segle XVI, i els dibuixos d’Herrero abunden en aquest sentit, bevent directament de la Capella Sixtina i del Judici Final; figures al·legòriques contorsionades que representen una cosmologia que, en aquest cas, pivota sobre la consciència ecològica (o la manca d’aquesta en la societat actual).
De fet, el mateix comissari deia recentment a un article al diari Segre que l’artista parteix de la iconografia bíblica del Judici Final i ho trasllada al biocentrisme. En paraules d’Alonso: “les imatges d’Herrero reformulen la filosofia religiosa animal, les pràctiques de taxidèrmia, les dinàmiques de productivitat, els fenòmens de les mutacions i el desig humà de dominar el món. Al centre de la composició, Jesucrist, transfigurat com a deessa Gaia, relata les conseqüències d’un model de creixement infinit que esgota els recursos de què s’alimenta.”
En sala, a la primera planta del centre ilerdenc, tot plegat es tradueix en un espai diàfan dominat al centre per l’estructura en fusta d’una capella circular que sustenta la decoració mural que Herrero ha conformat amb els seus dibuixos. Aquesta estructura, realitzada pel col·lectiu de dissenyadors establerts a l'Hospitalet Sociedad 0, ens remet directament al muntatge que es va fer al MNAC l’any passat dels frescos de la capella Herrera dels germans Carracci, en una altra capa de referència a la pintura italiana del renaixement tardà. La “capella Herrero”, a diferència del Judici Final miquelangelesc o la capella dels germans Carracci, posa al centre una Gaia majestàtica, que com un Déu Pare ens adverteix de la hybris en què està sumida la humanitat actualment: cegats per l’orgull tecnològic i capitalista, ens enfrontem a una Gaia que ja comença a enviar senyals d’estar perdent la paciència; ben mirat, ja tenim diluvis, epidèmies i plagues, cada cop ens falta menys per l’Egipte de l’Antic Testament.
Tanmateix, l’exposició no es limita a la capella central, quatre dibuixos de grans dimensions que representen hipertròfies de la humanitat i l'animalitat donen la benvinguda a l’espectador, jacents i ondulats a tall d’escultures. Si bé és cert que es tracta d’unes obres de primer nivell, també ho és que la forma en què es presenten al públic juga en contra de la seva apreciació com el que són: dibuixos excel·lents; quedant d’aquesta manera en un entrant diluït pel plat fort de l’exposició que ja hem comentat a bastament.
Una cosa semblant succeeix amb les escultures repartides per la part posterior de la sala i a voltant de la capella: peces amb un sentit de l’humor —molt característic d’Herrero sovint també en els seus dibuixos— afilat i àcid perden aquesta capacitat revulsiva, alhora que les referències a la taxidèrmia i a la re-composició de cossos queden, pel gust de qui escriu, relegades a un segon pla que podrien no tenir. La coherència que trobem a la “capella Herrero”, forta com el puny de Gaia, en les peces del seu voltant es torna en injustificada languidesa. De nou, com succeeix amb els dibuixos de grans dimensions, parlem de peces amb sobrada qualitat estètica i tècnica; tanmateix, la seva articulació amb la resta d’elements de la mostra fa que no brillin amb la intensitat amb què poden fer-ho.
Dit això, La Terribilitat de la Carn funciona. Marc Herrero i Christian Alonso han aconseguit crear un espai de pensament i debat que permet endinsar-se, d’una banda, en la producció artística d’Herrero, i de l’altra, en el discurs que artista i comissari han teixit per convidar-nos a reflexionar sobre les actituds que tenim vers l’entorn tant de manera individual com de manera col·lectiva. De fet, quasi com una homilia, hom surt de l’exposició amb una certa sensació de culpabilitat - molt cristiana - per formar part d’una humanitat que ha comès el pecat últim: no tenir cura del món que se li ha concedit. Gaia disposarà.
La Terribilitat de la Carn romandrà oberta fins a l’1 d’octubre a la capital lleidatana.