El segell barceloní Fresh Sound ha celebrat enguany el 40 aniversari de la seua creació i el 30 aniversari del naixement de Fresh Sound New Talent, sèrie dedicada als artistes emergents que ha publicat títols fonamentals del jazz contemporani sense fronteres. Darrere d’aquesta insòlita empresa jazzística està el productor i investigador Jordi Pujol Baulenas. Amb més de mil discos editats, Fresh Sound és una etiqueta reconeguda arreu del món.
Hui estem acostumats a una enganyosa abundància, però als primers anys vuitanta, amb un mercat discogràfic en transformació, encara era impossible trobar a les tendes del país els títols llegendaris de moltes marques que els nous aficionats al jazz coneixíem només per referències. Les delegacions espanyoles dels segells multinacionals a penes s’interessaven per explotar els seus catàlegs del passat; editaven sobretot els darrers títols de Miles Davis, George Benson, Herbie Hancock, Chick Corea i molt pocs altres. En eixa època les megaestrelles del jazz encara eren megaestrelles i punt.
Però de tant en tant alguna arriscada iniciativa discogràfica de recuperació de discos històrics cridava la nostra atenció. Així és com un dia ens trobarem amb una súbdita onada de reedicions de títols d’artistes actius en la California dels anys cincuanta, poc coneguts entre nosaltres o directament desconeguts, com els trompetistes Dick Collins i Conrad Gozzo, el saxofonista Dave Pell o les orquestres de Pete Rugolo o Billy May, al costat de cantants insospitats, com l’actor Anthony Perkins, i veus sofisticades que el temps s’havia emportat, com Beverly Kenney, Jeri Southern o Gloria Lynne. Aquells elapés ens els servia el segell català Fresh Sound Records, darrere del qual estaven un parell de socis empresaris i un jove apassionat, autèntic ideòleg de l’empresa, Jordi Pujol Baulenas.
Els primers artistes que ens va proposar Fresh Sound eren representants de l’anomenat West Coast Jazz, etiqueta geogràfica amb la contundència i imprecisió pròpies de les marques comercials sota la qual es trobava un jazz lleuger, vitalista i despreocupat, a mig camí entre Count Basie i el bebop i amb una varietat de tendències que desmuntava les nostres nocions bàsiques sobre l’evolució del gènere. La frescor era marca de la casa d’aquells músics i va inspirar el nom de la nova empresa. Quan va començar, orientat sobretot al mercat estranger, Fresh Sound no arribava a les botigues de València; els discos es podien comprar en santuaris del jazz a Barcelona, com Jazz Collectors, cap a on anàvem de peregrinació quan podíem, o directament per correu (la venda per correu, una versió rústica i analògica avant la lettre d’Amazon, tenia el seu encant; pregunten als discòfils veterans per Discoplay, que ens alegrava la vida amb els seus butlletins mensuals).
Jordi Pujol havia crescut escoltants els discos de la col·lecció dels seus pares. Tenia des de jove gustos eclèctics i sobretot una curiositat inesgotable, però li agradava especialment el jazz modern amb arranjaments acurats i llenguatge elaborat, no tant aquell on predominen els solistes. Als anys vuitanta els japonesos, molt interessants pel jazz de l’edat daurada del gènere, estaven reeditant ja els grans segells independents com Blue Note o Contemporary, però Pujol es va adonar que hi havia molts segells menuts desapareguts i mai tornats al mercat amb produccions atractives i també molts artistes oblidats dins de catàlegs grans com RCA o Capitol.
La clau del seu èxit com a productor va ser la decisió de viatjar a Los Angeles en 1984, amb poc més de trenta anys i un anglés encara molt precari, i posar-se en contacte directe amb els protagonistes ―ja veterans― o els productors dels discos que li interessaven. Tots quedaven sorpresos que un jove català arribara des de tan lluny per fer tractes comercials i recordara encara els seus discos de trenta anys enrere. Els músics li obrien les portes de les seues cases, signaven contractes i li oferien noves pistes per a ampliar la xarxa de proveïdors: aquell és el propietari d’un segell, l’altre té unes gravacions inèdites... així va conéixer alguns dels seus músics favorits, com l’arranjador Marty Paich, el trompetista i arranjador Shorty Rogers, el compositor de cine Henri Mancini o el saxofonista Dave Pell.
Pell, de qui Fresh Sound ja havia recuperat tres discos antics, és un nom important per a la història del segell perquè va ser protagonista del primer disc produït per Pujol, eixe mateix 1984: Dave Pell octet plays again. Pujol no es conformava amb meravelles oblidades: també volia produir, ja es tractara de nous discos, de gravacions inèdites de grans artistes o d’antologies acurades i ben documentades. Un altre pas rellevant cap a la definició del projecte va ser convidar alguns músics veterans a tocar i gravar a Barcelona, com els pianistes Frank Strazzieri i Claude Williamson o el saxofonista Herb Geller. Això va conduir a les primeres col·laboracions amb músics i agents locals. Inevitablement, el nom de Tete Montoliu va aparèixer sobre la taula. Amb el segell orientat cap al mercat internacional, a finals dels vuitanta el de Montoliu era encara l’únic nom català que es podia afegir a Fresh Sound. Dos artistes representatius del jazz West Coast van tocar i gravar a Barcelona amb Montoliu en 1989 per a Fresh Sound: el saxofonista Charlie Mariano i el guitarrista Mundell Lowe, a més del britànic Pete King, aquest en directe a la Cova del Drac.
A poc a poc el catàleg de Fresh Sound Records va anar obrint-se a altres estils, com el hard bop o el bebop —sempre enregistraments poc coneguts—, el mainstream i fins i tot gèneres diferents del jazz, com la música cubana o el tango, per als quals Pujol va crear nous segells com Tumbao Cuban Classics i El bandoneón, que van fer un important treball de reivindicació d’artistes. En tot cas el jazz ha estat sempre l’eix del seu treball. Això vol dir: poc negoci. Alguns discos es venien relativament bé, sobretot als Estats Units, Japó, França o Alemanya, però la supervivència depenia sempre d’una renovació constant que demanava nous llançaments i, per tant, un treball intens de cerca i producció. Així és com el catàleg de Fresh Sound Records va créixer molt ràpidament. Al llarg dels darrers quaranta anys Jordi Pujol ha viatjat unes 60 vegades a Califòrnia i unes 20 a Nova York. Només la pandèmia ha pogut frenar el seu ritme laboral.
New Talent
El primer disc Fresh Sound New Talent (FSNT) és Piano solo (1991), de Lluís Vidal. Vidal ja era aleshores un pianista que no volia tocar els mateixos estàndards de sempre i que mostrava un gran talent com arranjador, confirmat amb successius treballs al davant de l’enyorada Orquestra de Cambra del Teatre Lliure, per exemple. Piano solo va ser una molt bona targeta de presentació del fill rebel de Fresh Sound. El segell va llançar en poc de temps altres CDs de la cantant Carme Canela, els pianistes Joan Monné i Albert Bover, el saxofonista basc Gorka Benítez o el valencià Eladio Reinón, que va gravar per a FSNT Es la historia de un amor amb Tete Montoliu. També aparegueren al catàleg algunes de les primeres dones instrumentistes de la nostra escena com la pianista Elisabet Raspall o la contrabaixista Giulia Valle. El segell reflectia la nova efervescència jazzística catalana i valenciana, particularment al voltant de Barcelona, amb les primeres escoles de jazz, i va ser també estímul per a l’aparició d’altres discogràfiques dedicades al jazz local, que per primera vegada començava a resultar un producte atractiu.
La consagració internacional de FSNT arribà quan Jordi Pujol va tenir la visió de publicar discos d’artistes emergents de l’escena novaiorquesa, on ja s’havien introduït músics nostres com els germans Mario i Jorge Rossy o el saxofonista Perico Sambeat. Els Rossy colideren amb Brad Mehldau el primer disc a nom d’aquest pianista, When I Fall in Love, enregistrat a la Cova del Drac el 1993. Fins eixe moment eren una bona secció rítmica que acompanyava solistes en gira; molt prompte la història canviaria, com tots sabem. Altres noms importants a la consolidació del catàleg FSNT són els del guitarrista Kurt Rosenwinkel, els saxofonistes Chris Cheek, Bill McHenry o Eli Degibri o el contrabaixista Reid Anderson, promotor de la banda The Bad Plus. Molts d’ells participaren ja en 2003 sota el nom de The New Talent Jazz Orchestra en el CD commemoratiu dels primers deu anys del segell, The Sound of New York Jazz Underground.
El viatge des de California a la Costa Est, des de l’LP al CD i des del jazz del passat al contemporani havia estat reeixit. En qualsevol cas, l’inquiet Jordi Pujol no renunciava a cap dels seus interessos. Si en l’Espanya de 1986 ja va ser important la publicació a càrrec de Fresh Sound d’un disc mític produït el 1968 pel segell Hispavox però mai editat, Pedro Iturralde Quartet Featuring Hampton Hawes, protagonitzat pel saxofonista navarrés i el pianista de Los Ángeles, en el 2000 Pujol va presentar la recuperació atzarosa i no menys sorprenent del concert de Louis Armstrong a la sala Windsor de Barcelona, el 1955, gravada privadament pel aficionat ja desaparegut Juan Antonio Arañó, membre del Hot Club local. Uns anys després apareix la contribució escrita de Jordi Pujol a la història del nostre jazz, el monumental llibre Jazz en Barcelona 1920-1965 (2005), acompanyat d’una caixa Fresh Sound amb enregistraments de l’època. Antologies dedicades al trombonista i compositor Fernando García Morcillo o al cinema negre espanyol confirmen la seua passió per retrobar el jazz del nostre passat més immediat.
Diu Jordi Pujol que des de 2020 ha baixat un poc la intensitat del seu treball, forçat per les circumstàncies, encara que costa de creure. Cada visita a la pàgina web de freshsoundrecords proporciona novetats. Entre els darrers discos amb l’etiqueta New Talent, superada ja la referència número 600, trobem les generacions recents de talent nostre, com el saxofonista Santiago de la Rubia, les cantants Elisenda Julià i Mayte Alguacil, els contrabaixistes Miquel Álvarez, Juan Pablo Balcázar i Rubén Carlés, el guitarrista Jaume Llombart, els trompetistes Oriol Vallès i Félix Rossy o els pianistes Roger Mas i Marta Sánchez, al costat d’artistes internacionals de procedència cada vegada més diversa, on darrerament destaquen els britànics. Músics joves als quals no coneguem encara, però eixa és la filosofia del segell: donar visibilitat a la gent que comença. Pujol obri el seu catàleg a aquells als que veu alguna cosa d’especial, i encerta moltes vegades.
Pel que toca a edicions històriques de Fresh Sound, la gran notícia d’ara mateix seria Live at Birdland. Historic Unreleased 1962 Recordings, del bateria Philly Joe Jones, si no acabara d’arribar també In Concert at the Olympia, Paris 1957, un concert desconegut fins ara en la seua integritat del quintet de Miles Davis amb Kenny Clarke i músics francesos, el mateix grup que va captivar als cinèfils a la banda sonora d’Ascenseur pour l’échafaud, de Louis Malle. Un Davis encara inèdit: novetat de primera pàgina per a les nostres revistes de jazz... si encara circularen.
Reportatges i entrevistes, i sobretot grups d’aficionats i professionals del jazz, han reconegut al llarg dels darrers mesos el mèrit de Fresh Sound i Jordi Pujol amb una atenció i un afecte dignes de menció. I ell, que sempre ha mirat els mitjans i la crítica amb una certa cautela, sembla satisfet. El temps ha acabat per donar-li la raó, senyor Pujol, fins i tot a casa seua.
