Comença a ser una constant veure intèrprets que fan grans papers que els correspondrien a companys i companyes més joves, cosa que fa molt difícil el recanvi generacional i, sobretot, incorporar nous matisos i maneres de fer.
Seguint una línia cronològica de jove a vell, tot actor desitja començar amb Hamlet, seguir amb Ricard III i Macbeth i acabar els seus dies en la pell del rei Lear. Si és un home, hi ha altres papers cabdals, com Cyrano, Roberto Zucco, Willy Loman, etc. Si parlem d'una actriu, la cosa es redueix força, i podríem parlar de Desdèmona, Lady Macbeth i Gertrudis, i podríem seguir amb la Irina i la Maria de Les tres germanes, la Nora de Casa de nines, la Winnie de Dies feliços…
Què passa, però, quan la cadena es trenca? Quan algú de 50 fa un personatge que li pertoca a algú de 30. I a l'inrevés. Sovint, les actrius es queixen que les joves més populars de 20 fan papers de dones de prop de 40, com si no hi hagués l'oportunitat de créixer, com si no et poguessin sortir arrugues i seguir treballant.
Fa uns mesos, un actor en la trentena que treballa molt a l'audiovisual i menys del que ens agradaria als teatres de Barcelona, em comentava que els sèniors els estan “robant” els papers. Em posava un exemple d'una obra al TNC en la qual hi havia participat. Vaig dubtar. Però ara crec que li he de donar la raó, ja que m'he topat amb unes quantes obres que s'ajusten a la seva diagnosi.
Per començar, una obra recent, el Casares-Camus: una història d'amor, que és en cartell al Lliure. Rosa Renom i Jordi Boixaderas, dos intèrprets enormes, es posen en la pell de l'actriu María Casares i de l'escriptor Albert Camus. És una obra epistolar, és a dir, que actriu i actor encadenen monòlegs adreçats l'un a l'altre. Quan comença la funció, ella en té 21 i ell, 31. Acaben amb 37 i 47, respectivament. A la vida real, Renom i Boixaderas són en la seixantena.
Això és un problema? No. Cap. El teatre és el territori del possible. I ho veiem sovint, amb històries que tenen personatges que “viuen” en escena unes quantes dècades. Però, sortint del Lliure de Gràcia, em vaig preguntar com podria haver estat l'obra amb uns intèrprets vint o trenta anys més joves. Hauria estat millor? No ho sé, tot i que hauria estat una bona oportunitat per a actors i actrius d'aquesta edat d'enfrontar-se a un paper que requereix altes capacitats interpretatives, de gest, d'expressió.
Uns personatges, el de Casares i Camus, que els joves no disposen de gaires oportunitats de fer, la d'una donassa i el d'un homenot que tenen una gran història a explicar, més enllà dels clàssics de torn. Papers clars, de text, sense filigranes, on els noms són prou impactants per exhaurir les entrades de totes les funcions. Segur que, en aquest cas, l'ànsia per veure el muntatge de Mario Gas ve, precisament, per la presència de Renom i Boixaderas. Si haguessin estat Elisabet Casanovas i Enric Auqué, hauria passat el mateix?
Un altre exemple: La madre de Frankenstein, al TNC. Pablo Derqui dona vida a Germán Velázquez, un jove psiquiatre que torna a Madrid. El seu personatge es troba en la vintena llarga, uns vint anys més dels que té l'actor. En la distància llarga de la Sala Gran, en el pla general, no es nota. I Derqui fa una feina de premi. Podria haver-se ficat en la pell del seu personatge un Guillem Balart?
Un altre de la temporada passada: Terra baixa, també al TNC. Manelic i Marta són, respectivament, Borja Espinosa i Anna Ycobalzeta. A la peça de Guimerà, els personatges són molt joves, gairebé adolescents. I a la Sala Gran, els intèrprets que els donaven vida carregaven almenys 20-25 anys més. Fins al punt que, a la vida real, en Manelic i en Sebastià (Eduard Farelo) són gairebé de la mateixa edat.
Tot això seria una santa bajanada si no fos el símptoma d'una altra cosa, més enllà del "robatori" de papers que em comentava l'actor, i que la generació que es troba entre els 20 i els 30 s'ha quedat sense tenir un Manelic i una Marta. Això no vol dir que Espinosa i Ycobalzeta no ho fessin bé, sinó que si considerem que els personatges racialitzats, per exemple, els han de fer actors i actrius racialitzats, pel bé del nostre teatre i de l'ecosistema en general, per què no hauríem de creure que els papers joves els han de fer intèrprets joves?
Sempre és interessant quan es realitzen 'experiments' cap al cantó feble, quan Núria Espert fa de rei Lear, quan un actor negre encarna Pròsper o quan es produeix qualsevol intercanvi de rols amb unes intencions, diguem-ne, ideològiques. Si la prova, si el risc, implica assegurar-se el tret amb un intèrpret consolidat, que saps que farà bé la seva feina, tot plegat és una passa enrere de gegant. Els actors i les actrius joves han de poder seguir el seu camí, de Hamlet al rei Lear, de Desdèmona a Gertrudis.
Un dels problemes que patim a casa nostra, entre d'altres, és la manca de formació per als éssers humans que han decidit dedicar-se al teatre. Formació professional. L'ofici d'actor s'aprèn dalt dels escenaris, treballant. Quan més treballes, més en saps. A l'Europa continental, això sol passar per formar part d'una companyia, pública o independent.
Aquí, en gastem poques d'independents, almenys que pugui treballar prou per no haver de plegar als quatre dies. I de públiques, menys. L'última va ser la Kompanyia jove del Lliure, que va morir amb la fugida de Lluís Pasqual. De les dues promocions que va tenir, n'han sortit alguns dels millors actors i actrius que ara són en la trentena. Ser-ne part, vol dir poder treballar de manera continuada durant un període llarg de temps, fer papers molt diversos i tenir repertori.
L'última de veritat va ser la del Lliure d'Àlex Rigola. Allà s'hi va foguejar bona part de l'star system actual, de Pere Arquillué a Julio Manrique. Va començar amb Santa Joana dels Escorxadors i va acabar amb 2666. Va permetre que el teatre anés per Europa, Amèrica i Àsia. Hi van passar una pila d'actors i actrius i podríem dir que va assentar les bases per a un model que hauria de repetir-se i no morir.
El món de 2005 té poc a veure amb el de 2024, sobretot pel que fa a les oportunitats professionals dels intèrprets. Abans, quan sortien de l'Institut del Teatre, entrar en una producció del Lliure era un somni. Avui, sovint, ja no. L'audiovisual fa anys que ha esclatat i ofereix una manera de viure més còmoda i amb més possibilitats que el teatre per a la majoria dels debutants.
Per aquest motiu, precisament, cal una escola de formació continuada, una institució que permeti el desenvolupament i la consolidació d'actors i actrius, més enllà del lliure mercat i de les capelletes diverses. O això o que els equipaments es comprometin a què Julia Bonjoch, Paula Malia, Moha Amazian, Tamara Ndong, Quim Àvila i companyia puguin accedir als grans papers i a les sales grans. No tenir-los un cop l'any aguantant la llança i que, mentrestant, es busquin la vida on puguin.