«M’agrada fer patir els personatges, assenyalar-ne defectes i misèries»

El protagonista del llibre, de nom Beckman, sense les dues enes de l’autor, viu atrapat entre dos amors i l’intent d’acabar la seva novel·la. L’humor sargeix un artefacte de tints experimentals, amb un retrat gens amable de les relacions de parella.

­—Li ha costat tant com al Beckman acabar la novel·la?

­—Sens dubte ha estat un procés molt menys accidentat i molt menys intermitent. Tenia molt de respecte a fer una novel·la. Em feia por si seria capaç de mantenir un interès, una tensió narrativa, no repetir-me... Em vaig trobar força còmode en tot el procés de creació. Ho vaig fer tot en poc temps, no vaig fer com en Beckman, que ara la deixa i ara hi torna. Un cop ja vaig decidir que la feia, no vaig parar fins que la vaig acabar.

­—L’estructura, la tenia clara? Sabia que havia de tenir aquest punt experimental?

­—El punt experimental el té, sens dubte. Tampoc ho he fet amb la voluntat de fer una novel·la que sigui en essència experimental. I l’estructura la tenia més o menys clara. A mesura que anava treballant, anava veient noves possibilitats i enriquint aquesta estructura inicial. Hi anava afegint, per exemple, els fragments en què veiem tots els personatges de la novel·la de Beckman. La història i la manera d’exposar-la estava més o menys clara perquè ja hi havia un conte previ que es basava en aquesta història.

­—Aquest jo que bascula entre la realitat i la ficció era una voluntat des de l’inici? Per què volia estirar aquest fil?

­—És un tema que em fascina. Potser no et sabria explicar ben bé per quins motius, més enllà que trobo que és un tema que a nivell gairebé metafísic pot ser interessant. En alguns contes que havia fet abans ja hi havia aquesta relació entre personatges i autors. Conceptes com la realitat, l’existència, la mentida, l’acte creatiu sempre em semblen interessants.

­—I això diria que el connecta amb alguns autors que he llegit que l’atreien, com Monzó, Calders o Pàmies?

­—Per a mi va ser fonamental llegir amb 12 o 13 anys Pere Calders. A partir d’aquí m’adono que la literatura per a adults no està renyida amb la fantasia ni amb l’humor ni la màgia. Autors com aquests o com Pirandello et van formant el criteri, els gustos i acaben per influir-te.

­—Hi ha aquest punt oníric i dosis destacables d’humor. Com l’ha volgut jugar? A estones sembla que els protagonistes pateixen i després la seva situació es va descabdellant per la banda de l’humor.

­—En aquesta novel·la concreta l’humor pot servir de contrapunt d’altres situacions més dramàtiques o psicològiques. Però també serveix per a destacar el drama. A través de l’humor veiem més les misèries de Beckman. Hi ha una crueltat innegable moltes vegades en aquest humor que utilitzo. M’agrada agafar una mica de distància dels personatges, fer-los patir, assenyalar-ne tots els defectes i misèries. I per tant, en aquest sentit, l’humor és una eina que pot ser efectiva.

­—Hi ha un moment que se’n riu del mateix sistema literari, cosa molt saludable, d’altra banda.

­—Dibuixo el personatge com un autor que, d’una banda, se sent molt incòmode envoltat d’agents i d’editors, de gent de l’entramat cultural, i de l’altra, sense acabar-ho de reconèixer mai, també ambiciona una certa glòria literària. Ni el mateix personatge que s’ho mira tot amb aquest posat irònic no està alliberat de les coses que ell mateix detesta. 

­—A banda del joc metaliterari, m’ha semblat que l’amor hi té un pes notable. El protagonista es va fent tot un seguit de preguntes sobre les dones que es va trobant.

­—A part de tota aquesta tensió i confusió entre realitat i ficció, es tracten temes a la novel·la més del dia a dia, com les relacions de parella, l’estancament, la decadència, tot això, per una banda, i per l’altra, també la insatisfacció i la bogeria. De fet, no deixa de ser un triangle amorós. Al llarg de la novel·la s’analitza l’amor, a vegades des d’aquesta distància.

­—De la mateixa manera que hi ha una tensió entre ficció i realitat, hi ha una tensió entre l’amor ideal, imaginat, i l’amor rutinari, molt més cru. 

­—Potser caldria entendre els personatges de la Sofia i la Laura com dos símbols. Sofia, d’aquesta realitat fantàstica, resplendent i submisa, al cap i a la fi. I Laura, d’aquesta realitat molt més voluble, molt més imperfecta i en ocasions insatisfactòria.

­—La novel·la porta a preguntar-se si el fet mateix d’escriure fa que l’escriptor corri el perill de grillar-se.

­—Quan un escriptor escriu, d’alguna manera li costa alliberar-se d’allò que està escrivint. Quan no està escrivint, corregeix mentalment. I hi ha d’haver fins i tot un cert patiment. D’alguna manera, en el moment d’escriure, l’escriptor ha d’estar convençut que el que escriu té una base real que després es trasllada al lector. En general, seria l’acte de fabular i d’imaginar, que és propi de tothom. Tots recorrem en certs moments a la ficció per fugir provisionalment de la realitat. Fugir eventualment cap a la ficció és un exercici necessari a vegades per no tornar-se boig davant la realitat.

­—Al mateix temps, amb aquests amors contraposats, m’ha fet pensar si aquesta societat no ens condemna a haver d’imaginar constantment escenaris de flors i violes.

­—Potser sí que avui dia aquesta tendència a voler ser feliç s’ha accentuat. Ara que parlàvem que a vegades necessites fer incursions a la ficció per protegir-te provisionalment de la realitat, potser avui dia les xarxes socials en són un exemple. Fas una projecció de tu mateix en una xarxa i ja et crees una certa ficció. No tot allò és cent per cent real. Potser en els últims temps aquesta responsabilitat per ser feliç ha anat creixent.