Quan es parla de Lluís Domènech i Montaner (1849-1923), habitualment es pensa en obres mestres del modernisme català com el Palau de la Música Catalana o l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, totes dues declarades el 1997 Patrimoni Mundial per la UNESCO. Aquest arquitecte barceloní concebia l'arquitectura com un exercici tant intel·lectual com pràctic, allunyant-se de les tensions que sovint havia de mantenir amb alguns clients que no compartien aquesta perspectiva.
Tanmateix, tot i haver nascut a Barcelona, l’arquitecte va tenir una estreta connexió amb la província de Tarragona. Es diu que va passar llargues estades estudiant tant la Tàrraco romana com el monestir de Poblet. I, curiosament, una de les seves joies arquitectòniques possiblement més desconegudes es troba a la capital tarragonina: el mausoleu de Jaume I. Aquest monument, encarregat el 1906 per l'Ajuntament de Tarragona. i el capítol de la catedral, va ser dissenyat per l'arquitecte modernista, però no va arribar a veure'l finalitzat, ja que el seu fill, Pere Domènech i Roura, en va acabar la construcció. L’encàrrec va coincidir amb el setè centenari del naixement del Conqueridor a Montpeller, una de les figures més importants de la història de la Corona catalanoaragonesa.
En un període políticament complicat per a Catalunya, Domènech rep amb molt entusiasme l’encàrrec, i l'any 1908 presenta el projecte juntament amb un text anomenat Datos para la construcción de los Sepulcros de Jaime I y de los Reyes y príncipes de Aragón para la Catedral de Tarragona. En aquest escrit, emmarca la futura tomba del rei en el seu context històric, destacant-ne el rang i la seva sobirania reial.
Una creació plena de simbolisme
El mausoleu està concebut com una nau que transporta el rei Jaume I de la vida terrenal a l’espiritual, una imatge plena de connotacions que connecta amb el seu caràcter expansiu i aventurer. A proa de la nau, una figura femenina sosté la corona reial, mentre que a popa, un àngel amb una senyera guia el vaixell cap al seu destí etern. El vaixell reial sembla surar amb lleugeresa sobre un pedestal de pòrfir rogenc, decorat amb mosaics que recorden el moviment sinuós de les onades del mar, creant un efecte que evoca una navegació amb elegància i delicadesa.
©Tarragona Turisme
El dosseret, que corona el sarcòfag, està suportat per columnes cilíndriques que semblen flotar sobre les onades, reforçant la idea de trànsit entre mons. A més, Domènech i Montaner va voler mostrar símbols històrics i heràldics al llarg de tot el monument, com les tres corones que representen els regnes de Jaume I: Aragó, Mallorca i València. A més, a la part interior hi ha l'escut de Catalunya envoltat de quatre corones, vint estrelles inserides en cercles de color blau intens, diversa guarnició vegetal i vuit flors de lis que acaben en més creus de color vermell.
L'interès arriba al seu punt àlgid quan, com a encarregat del futur monument, Domènech i Montaner sol·licita i assisteix a l'exhumació del cos del rei Jaume I a la catedral de Tarragona. El projectista documenta l'experiència en unes notes plenes d’emotivitat que van ser publicades a diversos mitjans com ara La Vanguardia en la seva edició del diumenge 19 de juliol de 1908.
La polèmica de l'emplaçament
Cal remarcar que l’origen del mausoleu va sorgir després de la profanació de les tombes reials del Monestir de Poblet el 1835, durant la Desamortització de Mendizábal. Les despulles de Jaume I van ser recollides i protegides per mossèn Antoni Serret, i, després d’un periple, van acabar a la catedral de Tarragona. No obstant això, es va considerar que Jaume I mereixia un mausoleu digne, i el 1906, la Comissió de Monuments de Tarragona va decidir encarregar l’obra a Domènech i Montaner.
Inicialment, es preveia que el mausoleu s’instal·lés a la nau central de la catedral de Tarragona, però aquesta proposta va ser rebutjada per l’arquebisbe i el Capítol. Aquest debat es va allargar durant anys, mentre l’obra anava progressant per una altra via. Fins i tot es va plantejar situar-lo a la capella del Baptisteri o a la capella de Santa Llúcia, però cap d’aquestes opcions no es va materialitzar. Les crítiques al disseny modernista del mausoleu també van afegir-se a la polèmica, en contrast amb el caràcter clàssic de l'arquitectura religiosa que alguns sectors preferien.
Una obra postergada i redescoberta
Quan Lluís Domènech i Montaner va morir el 1923, el mausoleu no estava encara acabat. El seu fill, Pere Domènech i Roura, va assumir la responsabilitat de completar l’encàrrec, però les dificultats polítiques i econòmiques del moment, incloent-hi la Guerra Civil, van paralitzar el projecte. De fet, les peces del mausoleu van romandre emmagatzemades durant dècades, fins que la idea de fer realitat el monument va ressorgir amb força durant els anys setanta.
Finalment, el 1992, el mausoleu va ser inaugurat al pati del Palau Municipal de Tarragona, en un acte presidit pel president de la Generalitat de l’època, Jordi Pujol. Tot i que mai va arribar a acollir les despulles de Jaume I, que havien estat traslladades de nou al monestir de Poblet el 1952, juntament amb les altres tombes dels reis de la Corona catalanoaragonesa, el mausoleu de Domènech i Montaner s’ha convertit en un dels monuments més importants de la ciutat.
Un llegat etern
El mausoleu de Jaume I no és només una obra d’art excepcional, sinó també un testimoni de la complexitat històrica i política de la seva època. És un exemple magnífic de com l’arquitectura i l’escultura poden conjugar-se per explicar una història carregada de simbolisme. Avui, el mausoleu presideix el pati de l’Ajuntament de Tarragona, no només com un homenatge a Jaume I, sinó també com a recordatori del llegat de Lluís Domènech i Montaner, un dels grans mestres del modernisme català.
