L’estrena aquest mes d’octubre de ‘Valenciana’ el segon llargmetratge del jove realitzador Jordi Núñez (València, 1991), un film ambiciós, visualment exuberant i irregular en la seua narrativa, és una fita positiva del cinema valencià en la nostra llengua. Una pel·lícula que mostra tres capítols fonamentals de la història valenciana dels 90 des d’una visió a estones excessiva, explosiva, de vegades fascinant i captivadora, més almodovariana que berlanguiana. Premi del públic a la millor pel·lícula en el darrer festival Cinema Jove.
Partint del material primigeni de l’obra de teatre homònima de Jordi Casanovas, Jordi Núñez aborda en Valenciana una història sobre relacions personals, sobre viatges i desencants del trànsit a l’edat adulta, terreny que domina i en el qual ha demostrat una notable perícia amb els seus curtmetratges precedents (Píxeles, Amor de Dios i Cachitos, tots rodats en castellà) i en el balbucejant però prometedor debut en gran format, El que sabem (2021). L’ambició de la nova aposta, tanmateix, rau en combinar el drama sentimental una mica extremat, molt al estil Pedro Almodóvar, amb tres línies narratives convergents que atrapen amb no poques llicències tres episodis significatius de la història recent del País Valencià: el canvi polític conservador als inicis de la dècada del 1990, el moment àlgid de la «Ruta del Bakalao» i la desaparició i assassinat de les xiquetes d’Alcàsser. Fets i protagonistes absolutament reconeixibles, malgrat la nomenclatura alterada.
La manera d’unir tres episodis tan divergents és a través de les protagonistes, tres amigues llicenciades en periodisme que agafen camins dissociats. El personatge interpretat per Ángela Cervantes, Valèria, es distancia del periodisme fent-se un forat com a DJ amb aspiracions creatives alhora que comença a pagar un cert peatge per la convivència directa amb les drogues. Fins que veu el cel obert amb una relació que li ofereix estabilitat personal i projecció artística. Per la seua banda, Encarna (Conchi Espejo) és algú que aconsegueix estar en el lloc precís a l’hora exacta: assessora de premsa d’un fatxenda i prometedor polític que accedeix a l’alcaldia de Benidorm gràcies a una moció de censura. Tot i l’evident transsumpte d’Eduardo Zaplana –quina immilllorable coincidència la de l’estrena del film amb la condemna contra l’ex president de la Generalitat valenciana–, Jordi Núñez configura un personatge a mida, amb aparents picades d’ull al protagonista de Huevos de oro, el film de Bigas Luna i Javier Bardem. L’actor Fernando Guallar vehicula el difícil encàrrec de fer creïble un individu tan passat de voltes.
Finalment, hi ha el personatge d’Ana (Tània Fortea), una periodista d’una radiotelevisió pública que és Canal 9 tot i no dir-se així, la trajectòria professional de la qual viurà un sotrac en aparèixer el cos de tres xiquetes desaparegudes, un cas que havia seguit com a periodista. I que acabarà condemnant-la a rebolcar-se en del detritus. Les trames d’Encarna i Ana acaben convergint en la televisió, quan viuran des de perspectives ben diferents el tractament del terrible succés i un cas d’acaçament sexual identificable també per als espectadors informats o amb l'edat suficient. Més alambinada i fictícia és la manera en què la tercera branca narrativa, la de Valèria, es troba amb les altres. Però la reinterpretació de la Ruta del Bakalao, de la mà d’una Ángela Cervantes alhora volcànica i fràgil, ben complementada com a actriu secundària per Sandra Cervera, té la seua gràcia, perquè sovint oblidem que hi havia una escena musical associada. La decadència final i la demonització han tapat el vessant creatiu.
La pel·lícula, al capdavall, estava concebuda per Núñez, segons explicava en La Vanguardia, com un riu «inexorable entre el lliure albir de les protagonistes i el seu destí, lligat i escrit en el cabal. Un riu mediterrani que, amb el seu tarannà impredictible, pot desbordar-se». Un desbordament narratiu, en la pel·lícula, de vegades encertat, en ocasions més retorçut, acompanyat d’un elaborat i suggeridor treball visual que acaba cosint les costures. Un film, per cert, que en algunes sales de comarques es pot veure en versió original, sense els injustificables subtítols en castellà de què parlàvem setembre passat a propòsit d'una altra estrena esperada, L'àvia i el foraster.
El poder de les imatges
Contemplats els rèdits de Valenciana en l’apartat visual, l'habilitat per crear imatges susceptibles de ser recordades, t’has de preguntar com seria la pel·lícula si l’ambició haguera estat més acompanyada. Perquè Núñez fa una gestió encomiable dels recursos disponibles: les imatges inicials, la unió de la crema de la palla amb una nit de gresca en la ruta, amb el possible aparell simbòlic, n’és un bon exemple. Núñez també és hàbil i creïble a l’hora de rodar la disbauxa de la ruta, sembla el complement audiovisual de la recent novel·la Aquí baix, de Laia Viñas. I soluciona amb suficiència i tensió dramàtica escenes difícils, emmagatzemades en la memòria col·lectiva, com ara el pútrid especial televisiu que Nieves Herrero va emetre en Alcàsser quan es descobriren els cossos de les xiquetes.
Un dels grans valors del film, tanmateix, és la rebotiga social i política d’aquell País Valencià dels norantes, tot allò que quedava fora dels focus, el que ens imaginem però mai no presenciàrem. Segurament, aquells que visqueren la dècada en primera línia, per relació amb la política o el periodisme, trobaran desajustos; el més evident és un personatge, Encarna, que acaba sent una mica paròdic, a còpia de fer-lo massa innocent, amb un punt d'inconsciència (o de síndrome d'Estocolm) ben treballat per Conchi Espejo i el director perquè no perdem l'empatia pel personatge. La realitat va ser molt més dura de pair.
D'una altra banda, qui no tinga els referents d'aquella dècada desfermada, sobre la qual no té sentit fer un film festiu i embogit a l'estil de Luís García Berlanga, perquè va incloure episodis veritablement dramàtics, segurament li semblarà que la pel·lícula és exagerada, excessiva en alguns aspectes. Hi haurà qui no es crega personatges com el polític que el guió imagina sobre les bases d’aquell alcalde ambiciós, benidormer d’adopció, addicte al sexe, al poder i als diners.
Passa que «excés» és l’adjectiu que millor es conjumina amb l’esperit d’aquells temps. En els aspectes més lúdics i lúbrics i, també, en els més sòrdids. Una escena de sexe que no revelarem, aparentment esperpèntica, una genialitat en realitat, és un indicador de l’atreviment i punteria del realitzador. Un director que, a més a més, fa la sensació que ha treballat a consciència en la taula de muntatge, un aspecte que de vegades es negligeix en aquestes produccions per manca de diners o temps. Tot suma, tanmateix, fins i tot la manera contundent de presentar els crèdits finals a través d’algunes icones de la dècada.
Un altre gran encert de Valenciana, en tot cas, és haver trobat un punt d’equilibri amb la història d’Ana –el treball de Tània Fortea és segurament el més robust de la cinta–, una trama més sòbria i dramàtica, quasi una pel·lícula dins de la pel·lícula –això es podria dir també de les altres trames– que Núñez roda amb un pols propi de cineastes amb més ofici i trajectòria. A més a més, el de les misèries de l’anterior etapa de la televisió pública, incloent la repugnant actuació d’un dels seus directius, tolerada, emparada i beneïda per l’entorn, era un segment absolutament necessari. Un acte de justícia.
La manera d’arrodonir un conjunt més que notable, les imperfeccions del qual tenen a veure o bé amb els límits financers de la producció o amb decisions interpretables i, en qualsevol cas, respectables. Una cinta valenta, plenament exportable –esperem que siga així: ganxos no en falten– que demostra que es poden contar les nostres històries, que es poden contar bé, amb estil i intencionalitat. En la llengua del país. Una Valenciana que, atesa la filosofia dels nous ocupants de les institucions culturals i polítiques valencianes, no sabem si tindrà continuïtat en el curt termini.