—La dana del 29 d'octubre ha obert un debat sobre la manera com ens assentem en el territori, sobretot després de constatar que molts habitatges afectats per la dana estaven en zones inundables. S'ha obert un debat sobre la necessitat de fer més resilient el territori. Però de què parlem exactament quan parlem de fer més resilient el territori?
—La resiliència és un concepte que prové del món físic, però el territori s'ha d'entendre com quelcom més que el món físic. És la capacitat que té un sistema de recuperar-se i no morir després d'un xoc. Ser resilient suposa regenerar una situació després d'un impacte.
Hi ha un concepte que és interessant a aquest respecte que és el de la resiliència evolutiva: quan et fan alguna cosa i tu eres capaç d'eixir més fort perquè no només eres capaç de restaurar-te sinó que prens decisions en la direcció correcta gràcies a les quals t'enforteixes.
En la situació actual hem de fer un plantejament sobre què hem de fer per tal que açò que va passar el 29 d'octubre no ens torne a passar o, si passa, des d'un punt de vista físic, almenys estiguem preparats per encaixar la situació. L'important, doncs, és construir escenaris d'anticipació.
—Com es construeixen escenaris d'anticipació?
—Des del punt de vista territorial, té a veure amb com afrontar la gestió del risc d'una forma més adequada, tot anticipant-se. Però, per a això, ens cal definir què és un risc. És molt important no confondre risc amb amenaça.
Nosaltres, com a éssers humans, patim determinades amenaces o perills, que poden ser naturals, però també tecnològics. És una amenaça una pandèmia, però també ho és una central nuclear. Una dana és un risc natural, com ho és una inundació o un foc. D'amenaces d'aquest tipus n'hi ha hagut sempre.
El risc és una altra cosa: el risc té a veure amb com l'amenaça ens afecta per estar exposats a ella i com som de vulnerables als seus efectes. Si no estem exposats i no som vulnerables, no hi ha risc.
"Hem de prendre consciència que hi ha zones del territori on no podem instal·lar determinades activitats"
A la Mediterrània tenim amenaces derivades del canvi climàtic que s'estan incrementant amb el temps. Ho expliquen molt bé col·legues com Jorge Olcina i Javier Martín Vide: com que el Mediterrani és una conca tancada, tot s'ha maximitzat. Perquè en una conca tancada hi ha unes dinàmiques en l'energia que tenen comportaments molt determinats i més intensos. Si a això li sumes un escalfament addicional, tens una bomba en potència, perquè els mecanismes que sempre han funcionat en la Mediterrània s'aguditzen, com va passar el 29 d'octubre.
A aquest fenomen de base física, en el nostre cas, cal sumar la situació en què es troben els barrancs. Com que ens pensem que tot ho podem, ens hem llançat a construir poliesportius, polígons industrials, habitatges, residències d'ancians i col·legis a les vores dels barrancs. Tot plegat el que fa és incrementar l'exposició.
Per tant, ara a la Mediterrània estem en una situació en què tenim dos tipus de risc. D'una banda, les precipitacions extraordinàries, que generen grans inundacions. I, d'altra banda, les sequeres. No és que acabe plovent menys en llargs períodes d'observació, però plou de forma diferent, amb concentracions temporals molt acusades i llargs mesos de sequera just quan més es necessita l'aigua.
I a tot això cal sumar els temporals violents que tenen conseqüències en les dinàmiques litorals i també en les construccions que tenim en les primeres franges costaneres.
—Per tant, si tenim aquest increment dels riscs, com se suposa que hauríem d'actuar?
—Efectivament, tenim que l'amenaça s'ha incrementat notablement. Com en qualsevol fórmula, doncs, si el que vols és no incrementar el risc, el que has de fer és intervenir per a reduir el valor dels multiplicands, és a dir, en l'exposició (adaptant-te de cara al futur) i protegir-te (mitigant) per a ser menys vulnerable. Com fer-ho? En primer lloc, prenent consciència que hi ha determinades zones del territori on no pots instal·lar determinades activitats si no vols pagar el preu.
—El problema, però, és que, en molts casos, ja tenim instal·lades activitats en zones que són inundables.
—Sí, aquest és el gran problema. Què fer aleshores? Ens cal dissenyar mecanismes que ens fagen més resilients i ens permitisquen transitar per determinats esdeveniments de la forma menys traumàtica possible. Perquè el que és evident és que no
"Ens cal aplicar una gestió prudent, creativa i intel·ligent de tot l'espai"
pots desplaçar 300.000 persones del lloc on viuen per situar-los en un altre lloc; no a tots, però sí a alguns en risc extrem, i també alguns usos i activitats, cosa més fàcil. Per tant, el que correspon és aplicar una gestió prudent, creativa i intel·ligent de tot l'espai, sobretot perquè ara mateix estan passant coses que abans no passaven, i tot indica que aniran a més.
I per a això, cal planificació. La planificació més senzilla i que tothom coneix és la planificació d'usos del sòl. Les coses han d'estar en el seu lloc (en el lloc més apte i amb els menors impactes negatius). En ordenació hi ha un concepte que és la capacitat d'acollida o matriu d'impacte-aptitud: hi ha determinades àrees on no es deuen col·locar determinades activitats.
—Com a plantejament, està bé, però després això genera problemes de competències.
—En realitat, no, les competències i regulacions estan clarament delimitades entre la Unió Europea, les lleis nacionals i les lleis valencianes. Des de l'any 2007 hi ha directives que obliguen a incorporar mapes de risc. De fet, des d'abans, des de 2003, al nostre territori hi ha vigent el Patricova. En vam ser pioners, de fet. El Patricova estableix uns nivells de risc a partir de períodes de recurrència. Ara bé, a banda, hi ha altres planificacions territorials i infraestructures que acaben tenint impacte sobre la hidràulica, perquè actuen de barrera.
En tot cas, ací tenim una problemàtica que hem d'abordar. Perquè des del segle XVI, però sobretot a partir del segle XVIII fins a l'actualitat, hi ha hagut una transformació ferotge dels territoris i planures litorals, perquè aquestes són les més riques des del punt de vista agronòmic. Allà on acaben els rius en espais semiàrids, ja siga el Nil o l'Eufrates, tens una agricultura molt productiva perquè gaudeixes d'aportacions d'al·luvions en forma de llims, argiles i arenes. I això ha funcionat també per a tot el sistema del Túria i del Xúquer, que han estat zones molt productives des del punt de vista agronòmic, les nostres hortes i riberes.
Tot plegat, genera unes dinàmiques d'atracció de població. En l'etapa del desenvolupisme, en la dècada sobretot dels anys seixanta, es va considerar que pagava més la pena conservar l'Horta Nord que l'Horta Sud. El resultat va ser un enorme creixement poblacional al sud de València sobre una zona de laminació d'aigües. Allà on abans hi havia horta i séquies -i, per tant, capacitat de drenatge i de conducció- però també fondons i zones endorrèiques, des de la dècada dels seixanta hem tingut cada vegada més polígons industrials, habitatges i vies de comunicació. El resultat de tot plegat és l'increment exponencial de l'exposició al risc i, en conseqüència, una problemàtica molt difícil de resoldre a hores d'ara.
—A municipis com Ontinyent, el Clariano se'n va eixir de mare i, de resultes, van decidir traslladar tot un barri. Això es pot fer amb 30.000 habitants? I si no es pot fer, quines mesures de prevenció pots aplicar?
—Hi ha un debat molt intens en aquesta matèria. Per a uns, la solució són les obres; per als altres, les solucions basades en la natura. Segurament el més adequat siga una solució combinada. Pensar que pots posar una presa capaç de parar més de 2.000 metres cúbics
"Per a uns, la solució són les obres; per als altres, les solucions basades en la natura. Segurament el més adequat siga una solució combinada"
per segon no és raonable. Tampoc no és raonable posar ciment als barrancs, perquè, de fet, el bosc de ribera és positiu en les grans avingudes. El que ens cal pensar és en solucions en el curt, mitjà i llarg termini. Caldran presses de laminació que et permeten guanyar temps? Sí, segurament, per dosificar i regular l'aigua. Però no hi ha una solució única. Per què en el Baix Segura, per exemple, que també pateix d'inundacions de forma recurrent, no es pot posar un pantà? Perquè pel relleu és del tot impossible, seria com col·locar una enorme piscina. De fet, estan desencadufant i regenerant el sistema de drenatge i escorrentia en obert.
El que vull dir és que és imprescindible buscar solucions en diverses vies. Ens cal repoblar en capçaleres, ens calen solucions basades en la natura, també preses de laminació en punts molt estratègics, revisar com s'han fet algunes infraestructures i fer-les més 'poroses' i menys 'barrera'... Tot això ens cal. El que no ens calen són solucions simplistes, com ara aquells que diuen que el que cal fer és netejar tot el riu de vegetació i de canyes. Ens cal ser seriosos i plantejar solucions viables. Es diu: "És que les canyes han fet de tap i han acabat per trencar els ponts!". A veure, el que ha fet de barrera i ha acabat trencant els ponts és la ferralla dels milers de cotxes que l'aigua s'ha emportat.
En definitiva, el que aquest episodi ha evidenciat és que hem de canviar la forma de fer ciutat i de fer urbanisme. També les nostres pautes de mobilitat i la manera de dissenyar les infraestructures.
—La impressió, en tot cas, és que les normatives, les estratègies urbanístiques i els plans municipals ja parlen de totes aquestes coses. I també és cert que fa temps que sabem que el canvi climàtic està fent més i més extrems els episodis climàtics. I amb tot i amb això, ens ha pillat el bou. Hem ignorat la ciència i la tècnica.
—Les normatives existeixen i són clares. Poden haver-hi problemes puntuals. Tu pots ordenar en positiu o pots fer-ho en negatiu, posant coses allà on saps que hi ha una amenaça. Això no admet discussió. Una altra cosa distinta és que s'hagen quedat curtes en haver-se incrementat el nivell de risc perquè l'amenaça s'ha fet més gran. Si aquesta és l'evidència, pots aplicar el principi de no restitució en la primera línia de costa, com ja estan fent en alguns països com ara el Japó o Regne Unit, o bé cedir l'espai al riu i buscar ubicacions alternatives i més segures, com va passar a Ontinyent amb el Clariano.
"El nostre problema és creure'ns invulnerables. Ens cal avançar cap a polítiques d'adaptació i no repetir els errors que ja hem comès"
El nostre problema és creure'ns invulnerables. Com que no tot es pot salvar, d'una banda, et cal avançar cap a polítiques d'adaptació, això és, estar preparat i no repetir els errors que ja has comès. Ens caldria actuar en diversos fronts. Per exemple, per què no s'avisa clarament en les transaccions d'habitatges que un habitatge està en una zona inundable? O per què no deixar d'assegurar edificis que estan en zones amb un nivell de risc d'inundació i de danys que ho faça inassumible, com ja es fa als Estats Units?
—El problema, però, és que l'administració ha permès construir en aquests llocs...
—Si li expliques a la gent que el preu de l'assegurança és més alt, que tindrà més problemes per vendre... desincentives. I després tens el cas de gent que sap tota eixa informació, però aplica tècniques constructives que minimitzen tots aquests efectes reduint la vulnerabilitat a uns nivells acceptables perquè no queda altra. És el cas del Japó en matèria de terratrèmols.
El quid de la qüestió per a aquelles instal·lacions que no es poden canviar de lloc és reduir la vulnerabilitat perquè l'amenaça i el perill s'ha incrementat. A països com Holanda ho saben bé. El 30% dels Països Baixos estan per sota del nivell del mar. Per tant, han hagut d'adaptar-se i aplicar tecnologia per controlar els possibles danys, i quan això no és prou, revisar els plans i donar o autoritzar segons quins usos i segons en quines condicions.
D'una altra banda, cal que la gent prenga consciència que viu en un espai de risc. En aquest sentit, ens cal millorar la nostra cultura territorial. Aquí no hi ha terratrèmols com al Japó, però tenim inundacions, sequeres i temporals. Hem de ser-ne conscients i assumir que si bé un aiguat com aquest, no podem baixar al garatge pel cotxe perquè ens hi va la vida.
—El 29 d'octubre hi hagué, d'una altra banda, un error greu a l'hora avisar a la població.
—Evidentment, el 29 d'octubre es va fallar de forma estrepitosa a l'hora de prendre decisions per part dels gestors públics. Hi ha hagut altres riuades, tant ací com a altres comunitats autònomes, però mai en la història contemporània havíem tingut la quantitat de morts que hem tingut ací. Hi ha hagut una falta d'entesa entre administracions que no s'explica i que ha tingut conseqüències fatals. Els més de dos-cents morts són insuportables per a una societat com la nostra.
"El 29 d'octubre es va fallar de forma estrepitosa a l'hora de prendre decisions per part dels gestors públics"
El que ha passat és terrible i caldrà veure qui ha errat, perquè és evident i innegable que algú s'ha equivocat. Hi ha sistemes d'avís que no han funcionat, a pesar que des de la dècada dels vuitanta, especialment des de la pantanada del 82 i les inundacions del 1987, es van crear els primers sistemes d'alerta. Ja a la dècada dels vuitanta hi havia un sistema d'alerta primerenca analògic que va muntar Eugenio Burriel, que aleshores era el Governador Civil de València, de qui depenia Protecció Civil i la gestió d'emergències; un sistema que després es va consolidar, procés en el qual José María Ángel també va ser part activa.
Que avui estiguem parlant de més de dos-cents morts és inexplicable. Es va fallar en l'avís i es va fallar en l'atenció primerenca. Crec que, malauradament, no s'aplicà el sentit d'Estat que s'hauria d'haver aplicat.
Igualment, em preocupen missatges del tipus que només el poble salva al poble. Els valencians sempre hem sigut molt solidaris, però també oblidem molt fàcilment. Necessitem assumir i entendre quina és la nostra realitat territorial. Ho ha de saber la ciutadania, els mitjans de comunicació i, per descomptat, ho han de saber els gestors públics, que es deuen i han de servir a aquella.